Ahir la polèmica es va aixecar al barri del Camp de l’Arpa del Clot. Va ser per l’intent de desnonament –finalment deixat en suspens– d’un avi de 92 anys, amb antiavalots dels Mossos d’Esquadra preparats amb la porra. Un avi que potser era un número més en les estadístiques, però que és tota una institució al barri. És en Cinto. Concretament, en Cinto de la polleria. Un home honest que regentava una extraordinària botiga d’aviram, conill i ous al carrer Ruiz de Padrón, a tocar d’on viu. “Tot el veïnat ha crescut amb les seves croquetes malgirbades però boníssimes, els flams de sang, i amb el caldo fet del grapat de cols que tenia rere el mostrador de marbre i llautó d’on penjaven les bèsties lluents i tristes”, comenta l’Àngels, que va nèixer al mateix carrer ara fa poc més de 50 anys.
De fet, l’Àngels té l’edat de la filla gran d’en Cinto, l’Emilín. L’única filla que li queda viva. Cada diumenge l’anava a buscar per fer la passejada amb la cadira de rodes. La Carme, una dona amb de 80 anys a les espatlles i més de 60 anys al barri, està moixa després de la notícia. Sap que l’Emilín ha de buscar un geriàtric a corre cuita perquè tingui aixopluc, perquè el desnonament s’acabarà execurant. “Ja em diràs tu si els venia d’uns mesos als propietaris del pis, pobre Cinto,… no hi ha dret… això sí que són desgràcies per ocupar-se’n, i no si els cotxes contaminen”, afegeix la Carme.
En Cinto regentava la polleria amb la seva dona. La Tomasita. “Tot i que era molt presumida i es feia dir Sita“, comenta la Lola, una veïna del carrer. La Sita va morir fa més de 20 anys. Un càncer. En Cinto va tancar la polleria, una botiga que si fos ara els historiadors del paisatge urbà maldarien per conservar-la. Marbre, rajoles, càmeres de fusta i frontisses d’acer, un escorxador sinistre però minimalista, gàbies, barra de llautó lluent, ganxos i vidre. Un vidre on sempre hi havien llimones amb claus per espantar les mosques. “Era un espectacle seure a les dues cadires de fòrmica que flanquejaven el congelador i observar com en Cinto, amb traça, feia quartos d’un pollastre”, recorda en Ramon. “Tallava i s’aixecava les ulleres de pasta gruixuda contínuament amb el dit on sempre hi duia un espadadrap”, afegeix.
Feia temps que estava fomut, però fa sis anys, una desgràcia va aprofundir més el pou. La seva filla petita, la Vicky, va morir d’un càncer. Va ser ràpid. Vivia amb en Cinto i tenia un xicot. S’avenien molt. Però la mort va ser ràpida i cruel. En Cinto es va quedar sol al pis amb unes dificultats enormes per bellugar-se. Tot i això, quan podia i algun veí el baixava per les escales i el posava a la cadira de rodes, s’escapava a Ca l’Adela a jugar la partida. Hi anava sovint amb un company de fatigues.
Ca l’Adela és un bar amb una barra llarguíssima a la cantonada del carrer Nació. Ara el regenten uns xinesos però no hi ha cap diferència entre els entrepans que fan ells i els que feia en Manel, l’amo del bar que després de 40 anys se’l va traspassar. La família xinesa està colpida en assabentar-se del que passa amb en Cinto. Ja són gent del barri, però destaquen per una diferència: en la seva cultura, als avis se’ls respecta.
