La crisi d’accés a l’habitatge que travessa Barcelona els últims anys ha deixat un llegat innegable als carrers. Fins i tot ara, en plena pandèmia, no té res d’extraordinari trobar un grup de persones que criden consignes i s’agafen fort a la porta d’un edifici per intentar aturar un desnonament. S’ha convertit en una postal habitual. I és que mentre els preus del lloguer s’allunyaven de les butxaques dels barcelonins, els sindicats d’habitatge proliferaven als barris de la ciutat fins a convertir-se en “el moviment social que concentra més activitat de manera permanent”. Qui ho diu és la Clàudia Ruscalleda, portaveu del Primer Congrés de l’Habitatge de Catalunya i membre del Grup d’Habitatge de Sants.
L’activista ha vist, des de la primera línia, com ha mutat el panorama al voltant de l’accés a una llar digna els últims anys. En una entrevista amb aquest diari, destaca especialment dos col·lectius que han posat el cos davant l’augment de les desigualtats en el món de l’habitatge: els joves i les dones. Alhora, es mostra crítica amb els avenços normatius al Parlament i al Congrés, que segueixen sense cobrir gran part dels desnonaments. L’última batzegada ha estat la decisió del Tribunal Consitucional (TC) d’acceptar el recurs del PP al decret antidesnonaments del govern català (17/2019) i suspendre l’obligatorietat de frenar els desnonaments i d’oferir un lloguer social a una part important de famílies vulnerables que no tenien la situació regularitzada.
Què canvia la decisió del TC, en el dia a dia de la lluita per l’habitatge?
Que ja tenim grans propietaris avisant-nos que els motius que estaven aturant el desnonament de famílies vulnerables ja no existeixen. I que els volen reactivar.
D’altra banda, això demostra que el decret català funcionava?
Funcionava perquè hi havia una pressió constant. Igualment, molts cops els jutges no l’aplicaven. A més, la llei preveia que les administracions sancionessin els grans propietaris que no complissin amb l’obligació d’oferir lloguer social, i això per part de la Generalitat no ha succeït aquí.
El seu argument és que actuen només quan l’ajuntament de torn no ho fa. Però és cert que a Barcelona no havien engegat cap procés sancionador en el primer any d’aplicació.
Això és donar per fet que ja s’ha aplicat en tots els casos que es podria haver fet, i no és veritat. A les administracions els ha faltat voluntat per aplicar les sancions. Mentrestant, la realitat és que el decret ens ha servit per negociar amb les propietats durant els processos judicials, i fins i tot el mateix dia del desnonament a la porta. I ho hem aconseguit, a vegades. Però perquè l’hem espremut nosaltres, no l’administració.
Hi ha consens a dir que el problema de fons és la manca d’habitatge públic, però també en el fet que solucionar-ho portaria dècades. Mentrestant, què s’ha de fer?
Que s’aturin absolutament tots els desnonaments. Les moratòries i els decrets-llei deixen molta gent als marges. Si no hi ha una alternativa digna, és l’única opció. Aturar-ho tot. Actualment, s’ofereixen pensions sense divisió per a la família, o sense cuina, o lluny del barri on vivien, i això no ho podem considerar digne. A més, s’hauria de poder transformar el parc d’habitatge en mans de fons voltors en habitatge públic, perquè són antics immobles dels bancs que es van rescatar amb diners estatals.
Fins ara els decrets només d’aturar els desnonaments de grans tenidors, que són la majoria. Però s’han de suspendre també els d’algú a qui li han ocupat un dels dos pisos que té, i que en necessita els ingressos?
És que no és un supòsit habitual, ni una realitat que suposi un problema social. El problema és que hi ha gent que acumula desenes d’habitatges mentre hi ha famílies que ni tan sols tenen un sostre. No estem en contra que la gent pugui adquirir una casa. Ara bé, si el desnonament implica que aquella família hagi d’acabar al carrer sense solució, o amb una solució que no és digna, això s’ha d’aturar.
Qui arriba a un sindicat?
De tot. Hi ha qui arriba a l’últim moment, amb la notificació d’un desnonament, i ve desesperat perquè a través de la resta de vies, com els serveis socials de l’Ajuntament, no ha trobat res que ho aturi. Ve gent a qui li volen apujar el lloguer. O qui ha deixat de pagar i no sap què passarà a partir d’ara. O gent que té problemes amb el propietari respecte a l’estat de l’immoble. O famílies a qui han tallat els subministraments.
Una ullada ràpida a qualsevol assemblea o concentració per aturar desnonaments mostra un moviment especialment feminitzat. Per què?
El problema de l’habitatge no ve sol. Ve vinculat a la pobresa. I molts cops va associat a un problema laboral, de precarització. I això afecta molt més a les dones. Algunes dones que venen tenen marit, però són elles les que s’encarreguen d’anar a un lloc amb cinquanta persones desconegudes i explicar que els volen fer fora de casa i que han de triar entre donar menjar els seus fills o pagar el lloguer. No és una cosa que s’accepti tan fàcilment quan el sistema en què vivim ens diu que això és fracassar. Expressar-ho costa. I molts cops són les dones de la família les que ho acaben assumint.
També s’hi veuen sovint mares solteres.
Les dones que viuen soles moltes vegades tenen gent a càrrec, fills o gent gran. Moltes d’elles són migrades, amb feines associades al treball de les cures. Si moltes vegades ja és difícil mantenir una família amb dos sous, una dona sola ho té molt més complicat.
Els sindicats empoderen?
Impliquen prendre consciència d’una xarxa que no existia. Això és curiós: moltes dones s’acaben separant dels seus marits quan arriben als sindicats. Allà troben una gent que els fa de mirall. Només d’explicar el seu trajecte pel circuit de Serveis Socials i tot el que han viscut veuen que allò potser ja ajuda algú. Es reconeixen útils. I he vist gent que el primer dia no s’atreveix ni a parlar a l’assemblea i poc després està explicant un cas davant de les càmeres de televisió. Això no passa de manera espontània, sinó que es treballa. I hi ha dones que passen de sentir-se una despulla a trobar que tenen un paper important en un lloc.
Fa un any i mig es va celebrar el primer Congrés de l’Habitatge de Catalunya i d’allà en va sortir la campanya Guerra a Cerberus. Seguint la idea bèl·lica, què hauria de passar amb aquest fons voltor nord-americà perquè s’acabés la contesa?
L’objectiu de mínims és que s’aturin els desnonaments a 200 famílies de què en tenim constància i que es regularitzi la situació de totes elles. Ara bé, el que volem és limitar l’acció d’aquests fons. Allò que va aconseguir la PAH amb els bancs, que ara passi amb els fons voltors.
Els bancs són tangibles. Tenen una oficina, la gent hi va recurrentment, són fàcils d’identificar. Què implica que els fons siguin opacs i llunyans?
Sovint són il·localitzables. I difícils d’entendre. Perquè ara tenen un nom per aquí i un altre per allà. I diferents empreses. I poden invertir en actius immobiliaris, però també en armes o en pensions. El més complicat per totes aquestes incapacitats és el moment de parlar-hi. En el cas de Cerberus, es tracta d’un fons originari de Nova York. Això fa que no tinguis una seu que puguis visitar i pressionar-hi. És l’exemple d’altres casos, com Blackstone. Són grans estructures oparques que operen des de l’estranger i marquen el dia a dia dels nostres barris. És a dir, que hi ha fons voltors de Nova York decidint el futur de la gent del Poble-sec, o de Sants, o de qualsevol zona on han aterrat. I si intentes contactar-hi, et trobes un mur. Envies mails i no et contesten. No saps, a vegades, ni a quina adreça de correu has d’enviar-lo. I el súmmum és quan t’envien mediacions que es dediquen a marejar la perdiu per guanyar temps, sense voluntat de trobar una solució.
Amb els grans propietaris del país això no passa?
Amb un gran propietari o una immobiliària sempre tens un interlocutor que, com a mínim, et permet posar les cartes sobre la taula.
Hi ha un argument crític amb el moviment per l’habitatge que es repeteix sovint, especialment quan hi ha un desnonament i des de l’activisme s’assenyala els propietaris. Diu que la protesta està desenfocada, perquè els privats no han de fer-se càrrec de les situacions vulnerables de cada família, que això pertoca als governs.
Aquesta gent prefereixen que una família es quedi al carrer? Perquè a la Mesa d’Emergència la llista d’espera per a les famílies vulnerables que tenen un pis aprovat és de dos anys. Està clar que a l’ordre de responsabilitats no hi ha un únic actor. I ja ho assenyalem. Ens en fem un fart. Al final, però, la base d’aquest tema és si es considera que una casa hauria de ser un dret per a tothom o resulta que és un bé disponible per mercadejar. Això últim és un problema, i està molt vinculat a la realitat espanyola.
Per què?
Perquè és un país de propietaris. I s’ha integrat fins al fons la idea de la propietat privada. Per nosaltres és absurd haver de dir que tothom hauria de tenir una casa, però hi insistirem, perquè sembla que el problema social sigui la necessitat dels propietaris de guanyar diners sigui com sigui. Mentrestant, durant l’any de pandèmia, Catalunya ha viscut 15 desnonaments diaris. Quin és el resultat? Que qui està garantint ara mateix el dret a una llar a Catalunya és el moviment per l’habitatge.
Els últims mesos hem vist imatges de càrregues policials, però també multes en massa per posar-se a la porta d’un edifici i intentar aturar un desnonament a l’Eixample. Quin és el cost d’aturar un desnonament?
Acceptar que pots trobar-te la repressió de cara. Quan es van intensificar els desnonaments, ens vam trobar el cas flagrant de l’Eixample, però també detencions i identificacions en altres punts de manera habitual. La voluntat del moviment, però, ha sigut la de no pagar les multes i recórrer-les. Justament, perquè no quedi a la jurisprudència que s’accepta amb normalitat. A més, tenim clar que això és una resposta a l’esclat de l’organització que hi ha hagut. S’han multiplicat els sindicats d’habitatge i, per tant, la resposta repressiva també s’ha endurit.
Hi ha gent que ha deixat d’anar a desnonaments arran de les multes.
L’objectiu de la repressió ja sabem quin és, i especialment quan parlem del moviment social que concentra més activitat de manera permanent. A més, és important perquè suposa la primera presa de consciència política de molts joves, que són un dels motors del moviment. Així que és cert que pot haver-hi algun cas de persones que se n’aparten, perquè la repressió el que vol és fer por. Però, en general, una cosa bonica d’aquest espai és que quan et volen fer fora de casa teva ja no tens gaire res a perdre. Pots anar més amb compte, o poden aconseguir que t’ho pensis dues vegades per fer segons què, però al final no hi ha més remei que estar allà, a la porta de l’edifici, per aconseguir que no facin fora una companya. I algunes vegades, com en el cas de la Maite de la Rambla, fins i tot som nosaltres els que fem retrocedir la policia, els jutjats i la propietat.
Els polítics poden promoure molts canvis normatius, però al final la interpretació i la decisió queda en mans d’un jutge. Què us hi heu trobat, els últims mesos?
Molta arbitrarietat. Casos vulnerables i recurrents queden subjectes a la interpretació particular de cada jutge. I això fa que ens trobem jutges supergarantistes que de seguida comprenen la gravetat del cas, i d’altres que tiren cap a l’altra banda. Presentant els mateixos recursos en situacions similars, et trobes decisions tan diferents que només pots extreure’n dues conclusions: que hi ha prejudicis polítics darrere d’aquests càrrecs judicials o que no estan prou ben articulades les lleis que haurien de garantir el dret fonamental de l’habitatge.
