L’ús del Palau Albéniz com a residència de la Casa Reial tot i ser propietat municipal és un vestigi de la relació de fa un segle de Barcelona amb la Corona espanyola. L’edifici va ser construït per a l’Exposició Universal de 1929, com els actuals pavellons de la Fira de Barcelona, el MNAC o el Poble Espanyol. L’objectiu era que la monarquia espanyola tingués un espai privat on reposar i fer recepcions a prop del recinte, perquè no s’hagués de desplaçar al Palau de Pedralbes, que era aleshores on s’hostatjava la reialesa a Barcelona.
Aquesta gènesi explica la situació peculiar d’aquest edifici, una cessió anacrònica que genera una despesa de diner públic mai quantificada i poc transparent. La darrera ampliació de l’immoble i part de la decoració la va fer l’Ajuntament franquista en època de Josep Maria de Porcioles i actualment el manteniment corre a càrrec de Patrimoni Nacional, és a dir de l’Estat, segons fonts municipals. Com ha revelat el TOT Barcelona, en l’última dècada la Casa Reial hi ha fet 21 estades i pel que sembla a Felip VI li agrada especialment, ja que en l’últim any s’hi ha allotjat 5 vegades.
La resta de l’any el palau sol estar tancat i buit. Molt esporàdicament acull actes institucionals, com per exemple gales dels premis Gaudí i dels premis Onda. Un ús escàs que polaritza govern i oposició a l’Ajuntament de Barcelona. El públic general només poden visitar lliurement els jardins, que obren cada cap de setmana amb accés gratuït. Per la Mercè de forma excepcional es pot visitar part de l’interior de l’edifici en una jornada de portes obertes. Els qui s’hi endinsen per festa major descobreixen la sumptuositat règia dels salons del palau, que emula els de Versalles i les residències borbòniques de Madrid.
Arquitecte borbònica descontextualitzada
L’estètica i la distribució d’espais del palau és un destil·lat de l’estil de la Casa de Borbó. Als anys 20 del segle passat l’ajuntament barceloní va encarregar l’obra a l’arquitecte reial del moment, Juan Moya. És per aquesta raó que l’Albéniz no s’assembla gens a la de la resta de construccions de l’Exposició, més en la línia del gust català del moment.
El disseny triat “seguia l’estètica de l’arquitectura reial borbònica madrilenya” i alhora “beu directament de l’arquitectura clàssica francesa del segle XVIII”, exposa l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català. Un exemple és la doble escalinata d’accés a costat i costat d’una font monumental, una fórmula habitual al barroc borbònic. Moya, prossegueix el catàleg, “va inspirar-se en l’arquitectura palauenca del regnat de Felip V, un barroc auster amb façanes sòbries de totxo i pedra; i majestuoses com La Granja de San Ildefonso o la del Palau de la Zarzuela”.
Per a l’interior, més autoreferències: “Les estances estan decorades de tal manera que recorden als Reales Sitios com el Monestir de l’Escorial i el Palau Reial de La Granja de San Ildefonso o bé a Versalles en el Saló dels Miralls”. “També s’hi col·locaren altres elements mobles, com els tapissos de la Real Fábrica dissenyats per Goya, que es poden trobar en els diversos palaus reials”, conclou.
Set salons, dos menjadors, biblioteca…
L’interior és sumptuós i compartimentat en una vintena d’estances. Les més antigues són les del cos central de l’edifici, que és l’originari del 1929. Les dues ales perpendiculars són dels anys 60 i fan que el conjunt tingui ara forma de ’T’.
El tipus d’espai més repetit són els salons. El saló de Goya o dels tapissos està inspirat en diverses sales del Palau d’El Pardo. El saló de Ramon Casas és una còpia del Saló Groc de la Caseta del Príncep i el dels Miralls, una reproducció del Vestidor del Rei que hi ha al Palau d’Aranjuez. El saló Daurat és conegut pels seus canelobres i el dels Bustos s’inspira en els estucats del palau de La Granja de Felip V. També compta amb un saló de les Laques, que té un biombo oriental de la Expo, i dins de l’àrea de dormitoris hi ha el saló de la Porcellana.
A més, al cos central hi ha el despatx oficial del monarca, l’espai més habitual de les audiències actuals del monarca. Tot el mobiliari prové de la Col·lecció Plandiura, reunida per un industrial català enriquit amb el comerç de sucre i cafè. Luis Plandiura (Barcelona, 1882-1956) va ser vocal de la Expo del 29 i va reunir obres dels grans autors del segle XIX. Peces del seu fons personal també nodreixen el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.
Menció apart mereixen els menjadors. N’hi ha almenys dos: el de Gala, més gran i amb mobles estil Carles IV; i el ‘privat’ amb pintures de Vayreda i Canals. Per cuinar i servir els àpats, el seguici reial treballa en una gran cuina dins l’edifici. A més a més hi ha una biblioteca noble, diverses sales d’estar, un dormitori pel servei, una rotonda amb cúpula de vitrall i dos vestíbuls.
Es diu Albéniz pel museu que no va ser
Com la resta de construccions de la zona, un cop acabada al Expo del 1929 buscava nou ús. La proclamació de la Segona República molt poc després, el 1931, va portar a cercar-li una utilitat més popular i oberta a la ciutadania: un museu de la música. No obstant, el projecte no va tirar endavant. Només va materialitzar-se la col·locació d’un bust honorífic del compositor gironí Isaac Albéniz. De propina l’immoble, que fins llavors es deia simplement Pavelló Reial de Montjuïc, va passar a dir-se Pavelló Albéniz.
Una herència més de Porcioles
La mà de l’alcalde franquista Porcioles s’amaga rere moltíssims elements que configuren la Barcelona actual. Per exemple, va consolidar l’ús reial del palau Albéniz, que havia caigut en desús després de la Guerra Civil quan la reialesa va quedar apartada pel Generalíssim. A partir del Congrés Eucarístic de 1952, el règim franquista va tornar a rebre visites de mandataris internacionals. Així, Porcioles va usar-lo d’allotjament d’il·lustres molt variats, des de cardenals estrangers fins al príncep Constantí de Grècia o el president estatunidenc Richard Nixon.
Als anys 60, l’alcalde desarrollista va prémer l’accelerador amb una reforma de la finca. Va fer enderrocar dos pavellons veïns molt més grans, el Palau d’Art Modern i el Palau de les Missions que s’usava de centre d’internament d’immigrants i indigents. Així la residència quedava envoltada per uns enormes jardins i alliberada d’aquests usos poc senyorials.
Per potenciar l’ús d’hostatgeria d’il·lutres, va impulsar una important ampliació del palau amb dues ales perpendiculars encarregades als arquitectes municipals Joaquim Ros de Ramis (Museu Militar de Montjuïc), Antoni Lozoya (Museu Etnològic i de Cultures del Món) i Ignasi Serra Goday (frescos de Santa Anna). Per a la decoració, va comptar amb grans noms del moment, com Salvador Dalí, que va pintar el sostre del vestíbul d’entrada. Franco va inaugurar el nou palau el 23 de juny de 1970. Joan Carles I i la seva esposa Sofia van recollir el guant, perquè els agradava més estar-se a l’Albéniz que Pedralbes. I Felip VI ha heretat aquesta preferència.
Els jardins originals eren del paisatgista Jean Claude Nicolas Forestier. Els nous ampliats van passar a dir-se Joan Maragall i el consistori els va omplir d’escultures d’autors catalans – Frederic Marés, Josep Viladormat…– i racons senyorials com un amfiteatre o un petit estany. En un extrem del nou recinte va quedar inclosa la capella de Santa Madrona, un petit temple dedicat a la primera patrona de Barcelona que està usualment tancat.
El 1992 l’Ajuntament va tornar a fer obres al Palau Albéniz, tot i que de menys abast. Bàsicament eren treballs de rehabilitació, segons indiquen fonts municipals. Per a fer-les, el consistori de Pasqual Maragall va firmar un conveni amb Patrimoni Nacional on s’explicitava l’ús de residència reial. Un nexe més entre el porciolisme i la construcció de la ciutat olímpica.
