Judit Carrera és moltes coses, però sobretot és una enamorada de la institució que dirigeix: el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). Llicenciada en Ciències Polítiques per la UAB, va obtenir també un Diploma d’Estudis Avançats a l’Escola Doctoral de l’Institut d’Études Politiques de París. A la capital francesa va treballar per la UNESCO i pel que un intueix, la ciutat de les llums deu ser el seu segon amor. Va tornar-ne per gestionar el programa Debats i conferències del CCCB entre els anys 2002 i 2018, quan encara dirigia el centre el seu director fundacional, el filòsof Josep Ramoneda.
Des de l’octubre de 2018 n’és la directora, la primera dona en accedir al càrrec i la primera en fer-ho per concurs públic, després de les etapes de Vicenç Villatoro (2014-2018) i Marçal Sintes (2011-2014). Rellevar un tòtem com Ramoneda, que va liderar la institució durant 20 anys, no ha de ser fàcil. Però quan Carrera parla del CCCB i la seva projecció cap al futur, ho fa amb facilitat, rapidesa i precisió, com si pedalés tranquil·la sobre una bicicleta heretada del filòsof.
El president del MNAC, Joan Oliveras, manifestava recentment que la cultura és un terme que fem servir molt… i menystenim més. La programació del CCCB és difícil de definir. Personalment, la lletra que menys entenc de l’acrònim és la segona ‘c’. Què és la cultura, per al CCCB?
La cultura té com a principal funció donar sentit al fet de viure junts. És per això que la literatura o la música ens serveixen, no només per gaudir-ne, sinó posar-nos en la pell d’un altre, d’una vida i un món que nosaltres no hem viscut i fomentar la il·lusió d’altres mons possibles. La pandèmia ho ha posat de relleu, a més.
I ja gairebé ningú se’n recorda!
Home no! A nosaltres ens han agraït ja moltes vegades el fet de tornar a organitzar actes presencials. I en tot cas la pandèmia ens ha constatat que la gent se segueix emocionant i vol entendre quin és el sentit de la vida, de viure junts i de no estar sols al món.
No està en crisi, aquesta definició postmaterial de la cultura?
Ningú diu que la cultura sigui un lloc de consens sinó ben al contrari: és un reflex dels conflictes, un mirall de les societats. I un espai de critica del poder, de les coses que no funcionen o de la invenció de mons alternatius, com passa amb la ciència ficció.
I la tercera ‘c’, la de “contemporània”, què vol dir?
[Riu] Vol dir parlar del present. I ho fem través dels tres grans pilars bàsics del centre: les exposicions, el cinema i el món de la paraula amb la literatura i el pensament.
“La gent vol entendre quin és el sentit de la vida,
de viure junts i de no estar sols al món”
Tot i que no formi part de l’acrònim, el CCCB ara també posa un peu en l’Educació.
Efectivament. El nou equip hem obert un espai que anomenem de mediació amb l’objectiu d’enfortir els vincles del CCCB amb el món de l’educació i la cultura. I funciona prou bé, en tant que hem multiplicat el nombre de visites d’escoles, tant de Primària i Secundària com de les universitats.
Des del Raval fins a Berlín.
Per descomptat, ara mateix hem acabat la primera etapa d’un projecte amb el Centre Pompidou francès i el Hakabe de Berlin en el qual cada centre ha aportat 4 universitats del seu lloc d’origen, és a dir, catalanes, franceses i alemanyes per vincular-les amb joves creadors.
Les xarxes socials han pres protagonisme a les institucions com a divulgadores i prescriptores culturals. Recorda, als que ja tenim uns anys, l’arribada de la televisió al bell mig dels menjadors domèstics. Com és aquesta batalla?
Molt difícil. L’auge de les xarxes socials els últims anys està determinant molt la tipologia de debat públic que s’està produint i cal tenir un debat molt crític com també prendre-hi certa distància. No són l’àgora universal i l’espai de llibertat d’expressió que en principi es podria imaginar, funció amb la qual van néixer, sinó que ara ja sabem perfectament que estan pensades per a polaritzar, generar odi i tancar en comptes d’obrir el criteri personal. I són unes eines molt grans de distracció.
Com ho aborda el CCCB?
Tenim el ‘CCCB Lab’ que és una petita cèl·lula de reflexió i debat sobre el paper de les tecnologies a les institucions culturals i fa molts anys que fa un debat crític sobre quin ha de ser l’ús de les tecnologies. No es poden negar, però tampoc és autònoma de la condició humana sinó és un producte dels humans. Per tant és una lluita col·lectiva que cal fer ja des de la mateixa escola, les universitats, els mitjans de comunicació, les autoritats públiques, els centre culturals… Entre tots cal treballar per a contribuir a un debat públic de qualitat. I a ser conscients de la importància de la informació i del bon periodisme basat a partir de fets reals.
Avui tothom va de periodista, a les xarxes, perquè pot escriure el que vulgui i ser llegit potencialment per molta gent.
Insisteixo: és una responsabilitat col·lectiva ser conscients de la importància d’un debat públic de qualitat, que es faci des del rigor i el coneixement. Les tecnologies són un camp fonamental, el problema és arribar a l’extrem en què les màquines prenguin el control sobre la condició humana.
Una dictadura de robots?
Ja ho veurem. De moment estem anant cap a una virtualització del món. Ara bé, el CCCB, en la mesura que ens reivindiquem com un centre presencial, no renunciarà mai a la tasca presencial perquè la gent vingui, participi en els nostres programes i ens ajudi a desenvolupar-los.
“El CCCB és la història d’un èxit,
va ser pioner en adreçar-se al món des de Barcelona”
El mantra de ‘democratitzar la cultura’ ja té molts anys i de moment no s’ha assolit. És possible?
Disculpi… És possibilíssim!!!
És una persona optimista, doncs.
És que si no ho fos no estaria aquí. La cultura té una aspiració d’universalitat i d’accessibilitat que no podem menystenir. I tots hem de fer un esforç per fer aquesta feina de traducció dels llenguatges complexos per als desconeixedors, i així democratitzar-ne l’accés. És un repte factible i que ens afecta a tots. Per això volem vincular-nos amb el món de l’educació, la mediació i arrelar-nos més a la ciutat. Tenim diverses iniciatives d’accessibilitat, com ara el projecte Escolta amb residència amb el qual l’Institut Miquel Terradell del Raval fa les seves classes aquí dos dies a la setmana. I s’interrelacionen amb els nostres continguts i activitats. Per tant, tenim una comunitat d’alumnes i professors que es passegen per aquí, incloses les seves famílies. I és una manera molt eficaç i pràctica de trencar las barreres culturals.
Es pot imprimir caràcter al CCCB després de Ramoneda?
El CCCB és la història d’un èxit, d’un model d’institució cultural única al món, que a més a més va ser pioner en convertir-se en multidisciplinari i adreçar-se al món des de Barcelona. Jo vaig començar a treballar amb ell gairebé des del minut zero, i he tingut la sort de poder viure directament aquesta trajectòria. I també d’entendre’n la filosofia, que al mateix temps és una font d’inspiració per a mi.
Hi ha rivalitat amb el MACBA, el veí ‘famós’ de la plaça dels Àngels? L’ampliació espectacular que ha aconseguit pot eclipsar el CCCB.
No tenim cap problema amb el MACBA. Això va ser una polèmica d’ara fa un temps, quan el MACBA es plantejava l’ampliació a la Capella de la Misericòrdia on finalment hi obrirà el CAP Raval Nord cap a l’any 2026. No ens afectava a nosaltres. L’ampliació del MACBA pel Convent dels Àngels, amb algunes connexions soterrades amb l’edifici Meier, és una reforma que sens dubte millora el barri.
La Plaça dels Àngels fa anys que és conflictiva, què s’ha de fer?
Els espais públics no són fàcils de controlar i la plaça dels Àngels tampoc. Hi ha usos molt diferents, cosa que és bona perquè no tingui el monopoli un sol ús com ha passat els últims temps amb els skaters. Cal cuidar la plaça dels Àngels perquè vincula el Raval amb la Rambla. A més, canviarà cap a bé amb l’ampliació del MACBA.
Els museus de Barcelona pràcticament no ofereixen entrades combinades per incrementar el públic. El CCCB només ofereix l’ArticketBCN. Queda curt?
És un grup que es va crear ja fa uns anys entre els principals centres expositius de la ciutat per a coordinar l’oferta expositiva i cultural de la ciutat, especialment pel públic internacional.
Es podria ampliar l’estratègia a altres museus, no?
Sí, i serien molt benvinguts. Tot i que ara som 6 entitats grans, espais com La Pedrera en podrien formar part.
Quins plats forts de programació té a punt el CCCB pels propers mesos?
Fins a finals d’agost estem immersos en la reivindicació de la figura de Francesc Tusquellas, un psiquiatre català nascut el 1912 i exiliat a França, que va revolucionar la idea de salut mental a partir de la seva experiència amb la Mancomunitat i la República. Amb mostres com aquesta no només recuperem figures de l’exili que a casa nostra han estat oblidades, sinó que pretenem fer pensar i reflexionar públicament sobre qüestions com la salut mental. Ara estan de moda però resulta que aquí ja teníem gent que en parlava fa cent anys. Ell ja es plantejava aleshores la indistinció entre bogeria i normalitat. Tusquellas pensava que la bogeria era el destí final de la condició humana. Que no és que al món hi hagi la gent normal i quatre bojos, sinó que tothom és potencialment boig i cal entendre les arrels socials de la malaltia. L’exposició està acompanyada d’un seguit de debats públics i programes de mediació, treballant amb Ràdio Nicòsia i col·lectius de salut mental.
I algun plat futur que ens pugui avançar?
Preparem una altra gran exposició sobre el cervell, aquest òrgan central que condiciona l’essència humana, el llenguatge, la imaginació, la memòria… i que segueix sent un misteri. Ara hi ha una gran tasca d’investigació sobre la intel·ligència artificial, treballem el projecte amb la Wellcome Collection de Londres i la Fundación Telefónica de Madrid. S’inaugurarà aquest estiu i durarà fins a finals d’any.
