El cotitzadíssim artista urbà Keith Haring (1958-1990), autor del mural contra la Sida de la plaça dels Àngels, té una altra obra a Barcelona que ben pocs coneixen. És un grafit de menors dimensions però amb l’estil alegre i el color vermell característics de l’autor. I la seva firma. És en una antiga discoteca de Sarrià Sant – Gervasi, reconvertida en local de billars als 90 i ara sentenciada a l’enderroc.
Haring va crear espontàniament aquest mural oblidat durant la mateixa visita a la capital catalana a finals del febrer de 1989. Els seus cicerons locals se’l van emportar de festa i va acabar pintant de franc un simpàtic ninot a la cabina del DJ, el pioner Cesar de Melero.
L’autoria està fora de dubte: hi ha vídeos d’ell pintant-lo, amb un pot i un pinzell ben senzills mentre feia glops de Coca-cola. A més, l’Institut municipal de Cultura de Barcelona i el MACBA n’han verificat l’autenticitat.
L’enderroc de l’edifici ja ha rebut llum verda municipal a condició que el mural sigui conservat, però no està resolt on anirà a parar ni qui se’l quedarà.
Salvat de miracle… per segon cop
La supervivència d’aquest petit mural pot llegir-se com una història de mala sort o de reiterada fortuna, perquè ha estat a punt de desaparèixer vàries vegades però s’ha salvat cada vegada in extremis per la bona voluntat d’algú o altre. La primera amnistia li va arribar l’any 1995, quan Gabriel Carral va llogar el local d’una discoteca abandonada al carrer Atenes 27, a la intersecció dels barris del Putxet, Galvany i Bonanova.
“Studio Ars devia tancar cap al 92 i va estar tancada un temps fins que vaig llogar jo els baixos i els vaig convertir en uns billars”, rememora l’amo del negoci, que ha complert 25 anys de competicions i caramboles durant la pandèmia. “Quan vaig agafar al local la propietat no sabia què era el mural… Ni jo tampoc!”, explica rient. Havia estat client de la discoteca, però reconeix que no s’hi havia fixat.
Va contractar un pintor per netejar les parets… i al darrer moment va dir-li que deixés intacta aquesta: “M’havia agradat el dibuix com a logo del local i li vaig dir que no el tapés, que el deixés tal qual”. Efectivament el ninot segueix sent la imatge gràfica del local, al retòl d’entrada. I li va donar la idea d’encarregar murals per altres parets, d’estils absolutament diferents entre ells i sense interès patrimonial.
“Amb el temps em vaig assabentar que era d’aquest artista i l’he cuidat el millor possible: no he fet cap forat en aquesta zona, ni he deixat passar-hi cablejat…”, rememora. “Tampoc està repintat, eh? És la mateixa pintura vermella original que va usar Haring”, assegura. Dóna per fet que la A majúscula del centre del ninot és d’Ars, el nom del local, però la flor no sap ben bé què deu simbolitzar.
Carral sempre ha estat un enamorat del billar i de jove fins i tot competia a nivell estatal. Als 25 anys va enredar al seu pare –que també hi tenia afició– per muntar un projecte que els permetés viure d’aquesta passió. Actualment porta el negoci amb la seva dona. “Bonament m’he guanyat la vida, aquí, i tan de bo m’hi hagués pogut jubilar!”, lamenta.
Li fa basarda obrir un nou local, amb la inversió que suposa i tal com està la restauració, així que deixa la decisió sobre el futur del negoci per quan tingui data ferma de desallotjament. “El propietari m’avisarà entre 4 i 6 mesos abans de l’enderroc perquè pugui organitzar-me”, explica.
Enderroc a la vista
Fa uns 3 anys l’edifici va canviar de mans. La nova propietat vol enderrocar-lo per fer-hi un geriàtric. La comissió d’urbanisme municipal va donar llum verda inicial la setmana passada al pla urbanístic que autoritza els treballs i presumiblement el ple d’aquest divendres l’aprovarà definitivament. El projecte ha trigat a ser validat, a banda de la lentitud burocràtica, perquè ERC Sarrià -Sant Gervasi havia reclamat al consell del districte del 23 de març que es preservés el mural. Havia rebut l’avís d’un veí el mateix dia del plenari. Poc després va anar-lo a visitar el conseller de districte del PSC –que governa Sarrià-Sant Gervasi– Cèsar Millán.
Fonts del govern municipal sostenen que treballen en la “protecció” de l’obra “a través de dues vies”. D’una banda, “el consistori ha fet incloure una garantia de protecció i conservació del mural en el pla especial urbanístic promogut pel privat”, expliquen portaveus municipals. Per altra, afegeixen, “s’ha sol·licitat a la Generalitat que el declari Bé d’Interès Cultural per garantir-ne el seu manteniment i protecció”.
Es tracta tot just de l’inici d’un serial de gestions que ja s’entreveu complicat, perquè cal resoldre quina nova ubicació donar al mural i com queda la titularitat de l’obra. “Estem a l’expectativa dels passos que seguirà el govern un cop comprovat que el mural és autèntic; més enllà de la titularitat final, l’important per nosaltres és que no es perdi l’obra”, argumenta Mercè Amat, consellera d’ERC al districte.
Qui es queda el mural?
“El mural per contracte és meu”, reivindica Carral, des de la barra de bar dels billars. En una de les renovacions del lloguer va fer-ho explicitar a la propietat, diu, com a contraprestació per haver-ne tingut cura durant un quart de segle. “Em vaig posar en contacte amb una advocada i una marxant d’art, que va parlar amb la Fundació Keith Haring de Nova York”, relata el restaurador. “Em van dir que ells podien extreure’l de forma professional, però vaig veure que tant la fundació com la marxant el que volien era quedar-se un percentatge del valor de venda de l’obra a part dels seus honoraris”, lamenta.
“Tinc clar que no val milions d’euros, però he vist a la televisió que 80.000 o 90.000 euros sí que es paguen per obres similars de Keith Haring en subhastes internacionals”, apunta. D’aquest hipotètic preu de venda, avisa, s’hauria de restar el cost de retirar-lo de la paret i totes les gestions derivades. Carral no ha fet plans per al mural de moment i tampoc l’ha trucat ningú de l’Ajuntament ni del MACBA per parlar-ne.
No és col·leccionista d’art i no té especial interès en tenir l’obra guardada a casa seva. Tampoc té pressa per vendre-la al millor postor. Simplement, davant del tancament inexorable dels billars, veu que el mural pot ser una ajuda econòmica per tirar endavant en els seus incerts 10-15 últims anys de vida laboral. “Estic obert a escoltar ofertes; si no em costés diners a mi ni en perdés la titularitat, el podria arribar a cedir un temps determinat a un museu per exemple”, respon.
Teatre, cinema, discoteca i billars
El que sembla dat i beneït és que l’edifici se’n va a terra a curt-mig termini. No seria el prototip d’immoble a reivindicar com a patrimoni, amb una estètica entre industrial i brutalista, però tampoc és gaire de rebut que passi tan desapercebuda la seva interessant història. Va néixer com a seu de l’Ateneu de Sant Gervasi –que encara hi té un raconet, segons l’intèrfon de la porta– i l’havia freqüentat per exemple Mercè Rodoreda.
Contenia un gran teatre que el 1972 es professionalitzaria com cinema-teatre. Va obrir portes amb grans noms: una obra de Joan Oliver, música de La Trinca i direcció escènica de Ventura Pons. També va acollir concerts de la Nova Cançó, per exemple de Maria del Mar Bonet i Jaume Sisa. Va tancar el 1984 i el 1988 s’hi estrenava el pub-discoteca Ars Studio, que va durar uns 4 anys. El billar trenca la trajectòria cultural del local, però li aporta una nova singularitat.
El futur nou edifici tindrà també 3 pisos més baixos amb altell, com ara, però amb estètica contemporània. Serà un geriàtric privat de 39 habitacions i 75 places –16 de les quals a disposició del sistema públic–. Un equipament amb molta demanda urgent a la ciutat, cert, però que esborrarà un altre indret amb personalitat pròpia i farà de Barcelona una ciutat una mica més uniforme.
