El panorama es desolador. Fins fa no tant, caminar per una de les rutes que porten al Park Güell era com una cursa d’obstacles per esquivar grups de turistes i aparadors posats al mig del carrer per vendre una matrícula personalitzada o una samarreta de Messi. Ara és com un viacrucis on cada estació és una persiana abaixada o una botiga que llangueix, de manera lenta i dolorosa, a l’espera que el retorn dels turistes els tregui de la seva particular travessia pel desert. De la trentena de negocis que hi havia, menys d’una desena resisteixen.
La pandèmia, que va aturar bruscament els viatges internacionals, ha deixat Barcelona sense turistes i ha fulminat les botigues de souvenirs que els nodrien de bailaoras, imants de nevera amb la Sagrada Família i trencadissos de Gaudí per endur-se a casa com a record d’aquell inoblidable viatge. “No turistes, amic”, diu un dels pocs botiguers que aguanta obert. Amb un somriure resignat, en Rahid encongeix les espatlles i continua mirant un videoclip al mòbil.
Ha obert a les 10.00 del matí i amb prou feines un parell de persones s’ha aturat a mirar l’aparador de la seva botiga. Assegut en una de les pilones que va instal·lar l’Ajuntament durant la pandèmia per ampliar la terrassa d’un bar pròxim, aprofita per parlar amb la seva família i pren el sol. La imatge és molt semblant a les poques botigues de souvenirs que queden obertes al voltant del Park Güell.
Un drama invisible
La situació és dramàtica per a tot el sector. De les més 200 botigues que hi havia Barcelona abans de la Covid-19, la majoria fa mesos que estan tancades i, segons l’Associació de Negocis Turístics de Catalunya, unes 50 no tornaran a obrir mai. El seu president, Alok Lahad, assegura que alguns dels botiguers que les regentaven, sobretot pakistanesos i indis, han tirat la tovallola i han decidit tornar als seus països. La resta, si no arriben turistes aviat, podrien seguir el mateix camí.
El fet que molts d’aquests negocis estiguin regentats per estrangers –sobretot asiàtics– ha fet que el seu drama sigui més invisible que el d’altres sectors tant o més afectats. Per primera vegada la setmana passada van sortir al carrer per protestar i reclamar ajudes públiques, ja que s’han gastat els pocs estalvis que tenien i no tenen dret a rebre ajudes perquè no hi ha una línia específica per a la seva activitat, que vivia camuflada entre altres productes. Segons Lahad, fins a 3.000 llocs de feina estan en joc.
El negoci dels souvenirs s’havia descontrolat tant que l’Ajuntament de Barcelona fa anys que no concedeix noves llicències i la majoria de botigues tenen permís de ferreteria, de botiga de roba o de basar. Un subterfugi per esquivar la pressió municipal que a més ja els anava bé perquè el turistes tan bon punt compraven una samarreta com una beguda freda. Sense turistes, no tenen raó de ser. Ni tan sols el que funcionaven com a botiga de conveniència, ja que els veïns mandrosos que baixaven a comprar unes cerveses a última hora no compensen la falta de vendes.
L’últim abans del Park Güell
Abans de la pandèmia, era molt habitual que les botigues de souvenirs i les conveniència juguessin amb la picaresca. A la Baixada de la Glòria, una de les rutes d’accés al parc més concorregudes –que a més és un dels carrers amb més pendent de Barcelona–, era habitual veure cartells on s’assegurava al turista desprevingut que aquell era l’últim punt d’avituallament abans d’enfilar la pujada inacabable cap a la joia de Gaudí. Normalment no era veritat. Sempre n’hi havia un de més pròxim, però si la sequera turística segueix com fins ara, aviat hi haurà una botiga que podrà lluir el cartell de veritat.
Al carrer Larrard, que porta directament a la zona monumental del Park Güell, el panorama és una mica millor, però tampoc estan per tirar coets. Ni molt menys. S’hi poden veure molts més negocis oberts, tot i que el pas de clients potencials és pràcticament zero. L’arribada de turistes asiàtics és testimonial –i tots els analistes els situen com els últims que tornaran– i els pocs viatgers que s’acosten fins al parc són francesos o italians, molts de quals no és la primera vegada que visiten Barcelona i tampoc són grans consumidors de records.
La venda ambulant, desapareguda
Un altre efecte col·lateral de la pandèmia ha estat la desaparició total de la venda ambulant. Els camins interiors del parc, que abans acollien desenes de persones amb el seu petit llençol ple d’imants i petits records, ara són buits. Ja abans de la Covid-19 tant l’Ajuntament com la Guàrdia Urbana havien augmentat la pressió sobre els manters que venien a dins i al voltant del parc. En alguns casos treballaven per les mateixes botigues de souvenirs que ara agonitzen. Amb l’arribada de la pandèmia i el tancament de fronteres, els barcelonins van poder retrobar-se amb un parc que havien entregat als turistes.
La gran afluència de veïns durant el confinament va animar el govern municipal a ampliar la zona regulada del Park Güell i limitar l’accés a tot el recinte –no només a la part monumental com fins ara– per reduir fins a un 50% els 9 nou milions de visitants que rep cada any. El fet de controlar l’accés s’ha carregat, de facto, la venda ambulant. Els venedors tenen moltes dificultats per accedir-hi –només es pot entrar pagant l’entrada o amb un carnet de resident– i la caiguda de visitants fa que tampoc surti gaire rendible intentar colar-s’hi. Potser quan tornin els turistes, tornaran els records.
