El Consell de Cent és el símbol de la transformació verda a Barcelona. Celebrat per uns, criticat pels altres, l’eix verd amaga un problema que, tot i no ser endèmic d’aquest carrer, fa més gran l'”amenaça” que senten els veïns de L’Eixample. “L’especulació hi és, a tot el barri”. És l’observació que fa l’Associació de Veïns de la Dreta de l’Eixample, que recentment ha tret a la llum un nou cas especulatiu. La Residència Assistida Rosa Franch, de només 16 usuaris i un ambient familiar, haurà de marxar el juliol de 2025. Un fons d’inversió ha comprat el bloc sencer i ja ha venut la seva planta a uns estrangers, que els han avisat que no renovaran el contracte.
L’associació de veïns denuncia que l’equipament, que gestiona la fundació Les Saleses, és de gran utilitat en un barri “sense cap residència pública”. Tot comença el març de 2016, quatre anys abans que Barcelona desglossés el seu pla per a la superilla de l’Eixample. El fons inversor Optimum RE Spain Socimi SA va adquirir una desena d’immobles al districte per “comprar, dividir en propietats horitzontals, reformar i vendre al mercat internacional”, denuncia al TOT Barcelona el líder veïnal Jaume Artigas. Un dels pisos de Consell de Cent, 403 –on hi ha la residència– està al mercat per 1,39 milions d’euros. Un “oasi urbà” i “una oportunitat única”, deia l’anunci, capturat pels veïns.
La fundació Les Saleses, sense ànim de lucre, ha anat al mercat immobiliari a la caça d’una nova seu i ha topat amb dues realitats diferents: que el centre de Barcelona és massa car i que els pisos que hi ha no reuneixen les condicions que fixa el Departament de Drets Socials per concedir llicències. És, de fet, un dels problemes que també té l’immoble actual de Consell de Cent. La Generalitat els reconeix les externalitats positives que té el model de proximitat, diu el director del centre, Oriol Agulló, però hi “posa bastons a les rodes”. La norma obliga a tenir una infraestructura medicalitzada, adaptada i amb ascensors grans. “Mesures de despatx –apunta el directiu– que topen amb la realitat”. Agulló recorda que, tot i ser concertat, les places que ofereix el centre són de caràcter públic. És a dir, que els seus usuaris venen de les llistes que controla la Generalitat, que també és qui en fixa el preu.
Agulló explica que havien comprat un solar a Santa Coloma de Gramenet per construir un edifici nou –”tenim projecte i teníem els diners”– però que la guerra a Ucraïna ha disparat el preu dels materials de la construcció, que va encarir-se en un milió d’euros, i ha esborrat aquell pla inicial dels esquemes de l’entitat. En aquell moment, la idea del centre era aconseguir una moratòria de la Generalitat a l’espera de trobar un altre espai on poder reunir totes les característiques que se’ls demana, però els canvis de propietat fan impossible quedar-se a Consell de Cent i tocarà accelerar la mudança. “No hi ha més, el fons d’inversió mai ens ha ofert la possibilitat de comprar-lo i ara la gent que l’ha comprat vol venir a viure-hi. Hem buscat altres espais a l’Eixample, però no hem trobat res”, explica Oriol Agulló al TOT.
Model en extinció
L’Eixample té 81 residències, de les quals només 9, una de cada deu, té més de cent places. “Són molt modernes, tenen molts protocols i molta tecnologia, però no són tan humanes”, apunta Agulló, que avisa que, malgrat aquests números, el model de proximitat està “en perill”. “Les residències petites només tenen sortida si darrere hi ha una multinacional –que estan entrant perquè hi veuen negoci– amb capacitat econòmica”, sentència el director del centre.
El concepte “lluita” apareix amb comptagotes en la conversa amb l’Oriol, que no tanca la porta a seguir a l’Eixample substituint algun altre negoci que tingui previst tancar. “Hi ha propietaris amb residències que es voldran jubilar i potser podríem anar al seu espai. Ja he contactat amb algunes. Però per això necessitaríem aconseguir la moratòria de Drets Socials i canvis en la normativa; que ens deixin tenir habitacions de tres o de quatre llits, que és el principal escull per no donar-nos la llicència”, apunta Agulló, que conclou: “Lluitarem per mantenir el model, perquè, si no, la gent quedarà hospitalitzada en grans residències fora dels centres urbans. Que després ningú vingui a explicar-me res de la proximitat”.
“Un barri en risc de desaparició”
Des de l’associació de veïns citen el cas de la residència com un exemple més que demostra com “la pressió immobiliària està transformant l’Eixample”. Artigues tem que el barri “desaparegui” tal com el coneixen ara els veïns; ell augura un “parc temàtic per a turistes i expats” en el futur. L’entitat ha comptabilitzat un creixement de les “operacions especulatives”, categoria que utilitzen per definir tota compra d’un bloc sencer per part de fons d’inversió. Agafant com a referència els principals portals immobiliaris, l’entitat veïnal assegura que s’han produït 116 operacions el 2024. En els primers recomptes, que l’entitat va fer el 2016, només es van recollir una trentena de casos. A partir d’aquí la xifra va creixent: el 2021 va acabar amb 65 compres especulatives, xifra que va augmentar, sempre segons els càlculs veïnals, fins a 47 el 2022, i a 98 el 2023.
Artigues manté que aquest tipus de compra són un fenomen que s’està expandint “a gran velocitat” per l’Eixample, que està “afavorint privilegis fiscals” i facilitant l’adquisició de la “residència”. És més, encara que és difícil provar-ho, el líder veïnal especula que molts d’aquests compradors tenen com a objectiu principal “aconseguir la Visa Daurada”, un mecanisme aprovat per l’executiu de Mariano Rajoy el 2016 que permet adquirir automàticament la residència si s’adquireix un immoble superior al mig milió d’euros. Per això el teixit veïnal del centre de Barcelona exigeix al govern de l’Estat la retirada de la mesura i, a l’Ajuntament, que no la promocioni. Els veïns també demanen implementar un règim sancionador més efectiu, mantenir la reserva del 30% a habitatge protegit, que Collboni vol “revisar”, i aplicar la norma que permet adquirir immobles mitjançant el tanteig i retracte. Una mesura, aquesta última, que ha motivat l’últim cara a cara entre els Comuns i el PSC a Barcelona.
