És diumenge al matí i l’olor de puro impregna la grada. Milers de veïns de tot Barcelona van seient, els llebrers remenen la cua i salten a peu de pista, mentre la megafonia demana al públic que s’afanyin si volen apostar. És el moment àlgid del dia, just abans de dinar, després de missa. A diferència de la resta de la setmana, entre el públic hi ha de tot; homes, dones i fills que s’aixecaran com si es tractés d’una cursa de Fórmula 1 quan surti la llebre i els gossos comencin a córrer sense parar.
L’escena és dels anys 70, però ben viva en el record del Josep Lluís Navarro, l’últim gerent que va tenir el canòdrom de Meridiana. Dues dècades després del seu últim dia al canòdrom, torna a la que va ser casa seva amb un centenar d’imatges que guardava a Calafell, on ara viu. Imatges que han de servir per recuperar el llegat i guardar un record de què va significar el canòdrom. Aquesta és la idea del projecte ‘Memòries del Canòdrom’ que impulsa l’equipament Canòdrom – Ateneu d’Innovació Digital i Democràtica. “Tenim memòries oficials, però no es recullen les memòries populars, de la gent, de classe treballadora”, diu el responsable del projecte, Bru Aguiló. Per això des de l’ateneu s’ha convocat els veïns a diferents jornades que han de servir per recuperar escenes com la que descriu en Josep Lluís, així com imatges o escrits que quedaran per a futurs estudis.
Centenars d’imatges
“Està tal com es va deixar”, diu en Josep Lluís mirant a la tribuna des de la mateixa grada. No pot dir el mateix de la pista, que està ocupada per màquines i tanques que reformen el parc de la plaça del canòdrom. Si el canòdrom hagués continuat, en aquell espai ara hi hauria algun restaurant o es farien espectacles entre cursa i cursa. Com a mínim, aquestes són algunes de les idees que li passen ara pel cap a en Navarro. Com ell, prop d’una cinquantena de persones ja han passat per les instal·lacions per explicar les seves vivències. Però les fotografies de l’antic gerent, més d’un centenar de fotografies, han impulsat com mai el projecte.
Observant les imatges, l’antic gerent recorda els millors moments del recinte. “Quan vaig recollir les coses vaig quedar-me les fotos, però mai ningú s’hi ha interessat fins ara”, explica. “Tinc una infinitat de fotos d’entregues de premis a gent que conec i aprecio molt, alguns que ja no hi són”, va explicant mentre remena imatges. En una d’elles apareix un Joan Antoni Samaranch molt jove. L’expresident del COI, recorda l’antic treballador, havia jugat a hoquei al Canòdrom Pavelló de l’Esport de la plaça d’Espanya, on també es van fer curses de llebres fins al 1999. “Coneixia a tothom”, diu.
El gram boom i la ludopatia
El seu vincle amb Meridiana comença justament quan tanca el pavelló. Allà havia començat a treballar un estiu i s’hi va quedar infinitat d’anys. Quan va tancar, en Josep Lluís va anar a petar a Meridiana i allà va viure el moment d’or dels canòdroms. “Tot el públic va venir a Meridiana i vam tenir un boom econòmic i social molt gran”, recorda. Durant aquesta època també es van començar a impulsar les apostes en línia. “Vam ser pioners”, comenta. La cadena Sky Sport va instal·lar-hi càmeres per poder cobrir les hores en què no hi havia espectacles als Estats Units.
Era pràcticament l’única opció que hi havia per apostar en aquella època. “També hi havia les travesses i el frontó, però a Catalunya tenia molt poc públic”, detalla. I amb les apostes creixia una ludopatia que, en aquella època, era inexistent a ulls de la gent. “Sí que veies algú que s’estava deixant la camisa, però la consciència sobre la ludopatia era mínima”, explica l’extreballador del canòdrom entre imatge i imatge.
Apareix el moviment animalista
Els anys d’or van passant i als canòdroms comencen a aparèixer-li competència. L’aparició de bingos, casinos i cases d’aposta “va fer molt mal” a establiments com el canòdrom. A la competència cal sumar un moviment animalista que desperta a inicis del segle XXI i esquitxa de retruc el canòdrom. Van ser els pitjors moments? “Si més no complicats”, respon l’exgerent. “La gent deia que ens aprofitàvem dels gossos, però els cuidàvem molt”, afegeix.
En Josep Lluís defensa que es va dedicar personalment a que no se sacrifiqués cap animal i que els que corrien passessin tots els controls tant de pes com del veterinari. Però no va ser suficient. “La llei animalista ens incloïa”, explica el treballador, ara ja jubilat. “Complíem tots els requisits excepte un: demanaven 400 metres quadrats per gos i això era impossible”, conclou.
El final de l’últim canòdrom de l’Estat
Tot fa pensar que el canòdrom va començar a morir aquí. Però res més lluny de la realitat. “Els canòdroms pagàvem un 3% d’impostos, però de la nit al dia el BOE va incorporar una rectificació i els va pujar al 7%”, diu. “De cop i volta em truca la Generalitat i em diu: ‘Josep Lluís, deveu dos anys d’impostos'”, continua. “La sorpresa va ser majúscula, no ho sabíem. Era una fortuna impossible de pagar”, conclou.
A diferència del que tothom pot pensar, al canòdrom “el van matar els impostos”. Durant els quatre anys següents, el recinte va estar abandonat. Fins a l’any 2010, quan l’Ajuntament va decidir crear un nou parc que, sense voler-ho, es va convertir en l’espai predilecte per passejar el gos. Cap altra metàfora hauria estat millor.
