La llum de l’espelma del Jafardou il·lumina el sotabosc on, temps enrere, l’Assumpta repartia caldo per a qui no tenia res. La nit és tranquil·la. Uns dies enrere, però, en una matinada que també semblava quieta, uns sorolls van despertar el Jafardou. Fa més de mig any que dorm a una barraca enganxada a la icònica caseta taronja de la rambla del Poblenou, i aquella nit va ser la primera que es va espantar de veritat. Pensava que venien a enderrocar la casa icònica, que l’Ajuntament ja havia mogut fitxa i que, inevitablement, això suposaria també l’adéu forçós al seu racó. S’equivocava. Quan va treure el cap de la seva cabanya, va trobar un petit grup de persones reventant la planxa d’acer que protegia l’entrada de l’immoble. Estaven ocupant la casa de l’Assumpta.
“Eren les quatre i no sabia què estava passant. Estava mort de por. Després vaig veure el panorama i vaig trobar-me que anaven a la seva, que uns s’encarregaven de la porta i altres vigilaven. I que a mi no em deien res”, relata l’home, sobre les primeres hores del dissabte 7 d’agost. Explica que hi havia tres homes i dues dones. També un menor d’edat. Tot i que no hi va parlar directament, la sensació que va copsar el Jafardou va ser que eren migrants i barraquistes, i que si bé tenien el material i les nocions per entrar-hi, el pla per resistir a la casa ja no semblava tan lluent.
Les seves sospites tenien fonaments. Si ja és arriscat de mena ocupar un pis públic sense cap singularitat, fer-ho amb una joia de barri com és la caseta taronja del Poblenou suposava un atreviment a ulls de l’administració. De fet, alguna entitat de la zona s’havia plantejat en algun moment la possibilitat de fer una ocupació més política de l’espai i ho van acabar descartant. La casa buida és un símbol amb un gran poder d’atracció, però també comporta uns riscos.
En el cas més recent, després que els ocupants s’instal·lessin al que pretenien que fos la seva nova llar, aquest risc es va evidenciar amb una visita municipal reclamant-los que sortissin de l’immoble, apunten portaveus del consistori al TOT Barcelona. Ell s’hi haurien negat. A mode de declaració d’intencions, “van estendre un llençol”. “No se n’amagaven i vam entendre que pretenien quedar-s’hi”, apunta una veïna de la finca que també va ser testimoni de l’enrenou.
Els serveis municipals, però, tenien una missió diametralment oposada. Es va activar el protocol policial per resoldre la situació amb un desnonament exprés. Al migdia ja hi havia desplegats a peu de carrer almenys cinc vehicles de la Guàrdia Urbana, dos d’ells de la Unitat de Reforç d’Emergències i Proximitat, coneguda com la UREP o els antiavalots municipals. Les intencions dels ocupants van pansir-se ràpidament davant l’evidència de l’operatiu policial. Així, a l’hora de dinar la finca ja tornava a quedar buida. Els que havien entrat feia tan sols unes hores se n’anaven per on havien vingut i l’Ajuntament, que no va activar els Serveis Socials, va recuperar el control sobre la finca. Es va tapiar amb ciment l’accés principal a la caseta i es va afegir una reixa a una porta del lateral.
Més d’un any buida, encara sense ús clar
La gent s’hi refereix com la casa de l’Assumpta, tot i que ja no hi viu ningú. La cèlebre veïna del Poblenou, coneguda per la seva hospitalitat, va morir l’any passat i, amb ella, va desaparéixer la vigència d’un encanteri insòlit. Va cloure el contracte amb l’Ajuntament que permetia que una família hi visqués durant dècades en una casa del 1890, mentre la resta dels seus antics veïns van ser víctimes de les excavadores i les signatures d’expropiacions dels anys 50 del segle passat. Qui va aconseguir aquesta gesta va ser la Felisa, la mare de l’Assumpta, després de portar el seu cas als jutjats. Amb la mort de la filla, però, la permissivitat municipal va tancar capítol.
Antigament, el pla urbanístic incloïa l’enderroc de la finca singular. Tanmateix, en veure la mobilització popular reclamant que no es tirés a terra, l’Ajuntament va subratllar que no tenien cap pressa per prendre la decisió. “Si hi ha tot un moviment de veïns que sent que la caseta és important, nosaltres assegurem, almenys mentre jo sigui el regidor del districte, que allò no es tocarà”, va dir el màxim representant del govern municipal a Sant Martí, David Escudé, el maig de l’any passat, en conversa amb aquest diari.
Des de llavors, la casa acumula un any i quatre mesos sense ús. Recentment, l’Ajuntament va permetre la visita de l’interior de l’espai a entitats del Poblenou perquè estudiessin l’habitacle i veiessin si els encaixava algun projecte. De moment, però, no s’ha avançat en cap front clar.
L’únic que ha canviat del cert a l’entorn immediat de la casa és l’aparició de la barraca del Jafardou, enganxada a una paret de la casa, que li serveix d’aixopluc momentani mentre espera el pis social que té acceptat, assegura. Diversos veïns expliquen que s’ha convertit en un més i que no dona problemes. Abans d’aquesta matinada recent, l’ensurt més important que havia tingut el Jafardou havia estat la visita de la Guàrdia Urbana amb una pregunta desconcertant: “No estaràs fent un forat a la paret i l’estaràs cobrint amb la barraca, no?”. L’home es va excusar i va demostrar que no hi havia cap pla secret en aquell cabana de plàstic, que ell no era cap mena d’Andy Dusfrene a Cadena Perpètua. Des de llavors segueix esperant. “Sé que algun dia faran alguna cosa amb aquesta casa, però espero que llavors jo ja tingui un sostre”, diu.
