La mort de “l’Assumpta del Poblenou” mobilitza els veïns per salvar l’última caseta de la rambla

La inquilina de la icònica casa taronja va morir la setmana passada | Una recollida de signatures vol evitar que s'enderroqui l'habitatge

Els dies de confinament, quan l’Assumpta García sortia de la casa i es trobava algú, alçava el bastó fins a la cintura, l’estirava endavant i deia “mira, aquesta és la distància de seguretat, l’estem complint, però diga’m bon dia, si us plau, perquè això ens està matant”. Així era la dona que va resistir durant 90 anys i mig sense moure’s de l’última caseta de la rambla del Poblenou. La que no van poder enderrocar. El petit habitacle de dues plantes de color taronja que als anys 50 es va salvar de les excavadores i les signatures d’expropiacions forçoses gràcies a la tossudesa d’una altra dona, la Felisa, la mare de l’Assumpta, en uns jutjats llunyans. Ara, però, aquest petit llegat ha quedat suspès en l’aire perquè el pacte que s’havia arribat amb l’Ajuntament de Barcelona permetia que l’Assumpta hi visqués tranquil·lament fins a la fi dels seus dies, i prou. Després, el consistori recuperaria la propietat i decidiria què en faria. 

Aquest moment va arribar el passat dimarts 21 d’abril. Una caiguda fortuïta va acabar provocant la mort de l’Assumpta García. La notícia va córrer entre veïns i es va iniciar un dol espontani que, malgrat això, sempre acabava a la porta de la caseta. “Venen, ens donen el condol i s’acaben enduent objectes que sabem que ella voldria que tinguessin. Ai, l’Assumpta del Poblenou. La coneix tothom“. Qui ho diu és la seva filla gran, la Feli. Sabia que hi hauria un punt de consternació al barri quan morís la seva mare, però el que no s’imaginava és la iniciativa, a mode d’homenatge, que els acabaria oferint el veïnat. “Petició per evitar l’enderroc de la caseta de l’Assumpta de la rambla del Poblenou”, diu el títol d’una proposta registrada avui mateix a change.orgEn poques hores, ha recollit més de 1.700 signatures. 

Els veïns que ho han engegat temen que, així com es van tirar avall les antigues cases barates que hi havia enganxades a la caseta taronja, es faci desaparèixer també aquesta peça patrimonial del barri. Demanen a l’Ajuntament “que es mantingui com a instal·lació o obra declarada d’utilitat municipal” perquè volen que segueixi sent “la imatge d’un Poblenou que no hauria de perdre’s”, diu el manifest digital. 

La salvació de la caseta

La placa que llueix el marc de la porta principal assegura que la casa es va construir el 1890, però que el segon pis es va alçar durant la Guerra Civil, l’any 1937. Sobre aquella època, precisament, l’Assumpta tenia una història. “Les bombes van destrossar l’aixada del meu avi i l’expansió d’aire em va arrencar les arracades de les orelles”. Ho va explicar al periodista Josep Maria Huertas Clavería i a l’arquitecte Jordi Fossas per a una edició de fa quinze anys de la revista Icària. A la finca, abans molt més extensa, tenien tot d’horts, un pou, una mula, i una gran bassa on la família podia banyar-se. 

Fossas, director de l’Arxiu Històric del Poblenou, recorda en declaracions al TOT Barcelona que, en l’entrevista que li va fer, l’Assumpta li va donar a entendre que es van poder quedar en aquella casa perquè hi havia “una mena de buit legal” perquè “ningú no va poder demostrar que era el propietari de l’habitatge. Ni la família, ni l’Ajuntament”. No es van trobar les escriptures. Així, l’antic Patronat de l’Habitatge va haver d’acceptar que podria expropiar totes les cases de la zona menys una. Un humil signe de resistència que, això sí, quedaria buit quan morís la tercera generació de la família que hi ha viscut en aquells terrenys durant més d’un segle. Aquest va ser el pacte. Un acord que feia que l’Assumpta hi pogués viure a canvi d’una renda mensual d’1,60 euros. 

La Feli, que avui segueix aplegant trastos i records de casa de la seva mare, assegura que va ser la seva àvia “qui va moure els advocats, va anar a Madrid a judici i va guanyar el plet”. Ho explica al costat de la Pepi, la seva germana. I entre totes dues –i els respectius marits– acaben de saludar els veïns afectats que s’apropen a dir adéu. 

La família no vol ser el focus de la campanya per salvar la caseta. Al cap i a la fi, no l’han iniciada ells. Tanmateix, coincideixen en el desig que no s’enderroqués. El que s’hi faci, però, ho deixen a l’elecció de qui toqui. 

Amistats a tocar de la rambla

Un dels que visita la casa és l’Abraham. Ara té 37 anys, però quan va conèixer l’Assumpta en tenia 25. Acabava d’arribar a Barcelona. Venia de Saint Louis, al Senegal. No tenia papers i no dominava el castellà ni el català. La dona gran el va veure assegut a la vorera, a tocar de la rambla, i li va dir: “fill meu, tens gana, veritat?”. L’Abraham recorda que va fer que sí amb el cap. I en pocs minuts ella li havia tret un plat al carrer. No el va poder convidar a casa, perquè el seu marit, que encara vivia, era més reservat a l’hora de fer entrar desconeguts. 

Des de llavors, però, van néixer una amistat a prova d’anys. Ella el va començar a contractar perquè fes de jardiner, de pintor o ajudés a les mudances. Ho feia per a tot el veïnat, perquè a la mínima que algun veí li comentava a l’Assumpta una necessitat, ella feia surar el nom de l’Abraham. “Si passava algú pel carrer i s’aturava a saludar-la, ella em cridava perquè m’hi presentés”, explica ara l’home. Amb els anys es van fer inseparables. Ara ell viu a Sant Celoni. “Però ens trucàvem cada tres dies com a molt”, puntualitza. 

És una de les desenes de persones que l’Assumpta va posar-se a la butxaca amb una conversa de carrer. Aquest era el seu terreny fort. La petita àrea de jardins, rambla i edifics que li envolten l’insòlit habitatge. Eren una mena de duo estimulant, l’Assumpta i la casa. Tenim fotografies de la casa que ens han enviat des de Dinamarca, Noruega o Guayaquil. Són famílies que s’aturaven a fer una foto i després li enviaven cartes des del seu país“, comenta la Feli, com un fet normalitzat. 

Ara, l’Assumpta del Poblenou ja no convidarà la gent a veure la casa per dins, ni a menjar una truita de tonyina, com feia. Tan sols queda saber si la construcció on ella va plantar arrels seguirà fent d’anomalia urbana, de raresa entranyable, o si, per contra, les vides del duo estimulant acaben, si fa no fa, alhora. 

Nou comentari