Núria Ribó: “Rieu dels ‘progres’ però ja veurem com sereu d’aquí 30 anys!”

La periodista i tertuliana Núria Ribó repassa la transformació de Barcelona com a veïna actual de la Ciutadella i com a corresponsal a Nova York durant els Jocs Olímpics

Firma els emails com ‘la Ribó’ perquè ella és així, eixerida i irònica. Núria Ribó (Barcelona, 1949) participa a múltiples tertúlies de televisió i ràdio i fa periodisme al seu aire publicant reportatges, entrevistes i columnes com a freelance. Corresponsal de TVE a Nova York i Londres als anys 90, va observar amb perspectiva la gran transformació del seu barri pels Jocs Olímpics. Viu al pis on es va criar, entre la Ciutadella i Marina, i és militant del gaudi quotidià de Barcelona: caminar fins al trencaones, anar al teatre al Paral·lel i fer el vermut davant del mar.

Reivindica la Barcelona ‘progre’ i avisa als joves que se’n riuen que d’aquí 30 anys potser també hauran “flexibilitzat” el seu ideari. Feminista tardana, considera que les crítiques a Ada Colau són més acarnissades que les que rebien els seus predecessors pel fet de ser dona i activista. El seu “escepticisme” amb el procés sobiranista li ha costat aparèixer en alguna llista negra i ser considerada tertuliana ‘de quota’. Però li és igual: no té la més mínima intenció de deixar de ser crítica i dir el que pensa. Hem conversat amb ella de la ciutat i el país al Vinitus de l’Eixample.

La seva trajectòria personifica la dita Roda el món i torna al Born: després de la corresponsalia va tornar al mateix pis i barri on es va criar. La van impactar els canvis?

Estava molt canviat, del tot. L’obertura al mar per mi és fantàstica. De petita no hi tenia la platja allà, no, només les vies del tren. Mirava al Poblenou i només veia locals industrials. Ara tinc un tramvia que neix davant de casa, un Teatre Nacional fantàstic a cinc minuts i dos parcs a prop. M’encanten les nostres ‘torres bessones’ i l’eclecticisme del [email protected] I com que m’agrada caminar, també m’acosto sovint al Fòrum i al trencaones renovat.

La transformació també va tenir costos i pèrdues.

La meva memòria és fràgil amb el que no m’agrada. És molt difícil escapar d’aquesta destrucció en favor dels gratacels, la piconadora s’ho menja tot. Passa a totes les ciutats del món: París, Nova York, Londres… A la zona d’oci nocturn de Marina hi va haver una època de força merder: gent molt jove, adolescents, compraven als supermercats per posar-se de litrones fins al monyo i pagar menys a la discoteca. Passaven per sota de casa meva i sentia els crits. Però si això és el pitjor… Som un barri d’identitat barrejada, que s’ha transformat de pressa i ha incorporat molta gent nova. El Poblenou, que era molt poble, s’ha vist inundada per ‘expats’ que busquen precisament aquest caliu. En canvi a la Vila Olímpica li’n falta.

Els 25 anys els JJ.OO. han propiciat una relectura crítica de la seva herència. S’havien mitificat?

No gens! Abans dels Jocs a Nova York no sabien què eren Barcelona ni Espanya. Pensaven que TVE era un canal hispà. Vaig viure com posaven Barcelona al mapa i va ser tan al·lucinant com quan vaig veure la cara del Ferran Adrià al magazín del New York Times. Va ser un esclat. Durant els Jocs vaig venir a Barcelona dos cops, expressament, per la inauguració i la cloenda. No m’ho podia perdre!

Núria Ribó: “Abans dels Jocs a Nova York no sabien què era Barcelona ni Espanya”

La Barcelona transgressora de la Transició sí que la va viure in situ. Just va començar a estudiar Periodisme a la UAB l’any que moria Franco. Són uns anys dels que la ciutat està enamorada. N’hi havia per tant?

És veritat que Barcelona es va convertir en una ciutat d’escriptors, una escola de cinema… No tota, és clar. No era un autobombo, és que la resta d’Espanya li reconeixia. L’època daurada dels escriptors llatinoamericans la reconeix fins i tot Vargas Llosa quan ho utilitza per criticar l’actual Catalunya. La gent d’aquella generació n’està orgullosa, sobretot la ‘gauche divine’. Jo no formava part dels cercles d’intel·lectualitat i modernitat, però els veia i m’hi vaig acabar incorporant.

La ‘gauche divine’ i la Barcelona ‘progre’ s’han dissolt, sense la dicotomia Pujol-Maragall i amb el vendaval de la globalització?

‘Progre’ tenia connotacions positives, volia dir ser d’esquerres. I ara tu ho dius en sentit negatiu, com molta gent de la teva generació i fins i tot de la meva. “Vosaltres sou uns ‘progres’!”, dieu.

Diguem que atribuïm ‘progre’ a la flexibilitat ideològica que hem vist en algunes trajectòries…

Rieu dels ‘progres’ i ja veurem com sereu d’aquí 30 anys! Aquesta flexibilitat, que la reconec, potser es converteix en un triple salt mortal. El salt que ha fet Convergència, de partit de dretes nacionalista a més independentista que ERC, no és flexibilitat també? A vegades sento molta ràbia en veure certs canvis generacionals, per exemple en veure dones que pensen que ja ho tenim tot conquerit perquè hi ha lleis d’igualtat. Jo no m’havia identificat mai com a feminista fins ara, perquè hem trobat la meva manera. No m’agradava gens el feminisme dels 70, tan a la contra. Per mi feminisme vol dir igualtat.

Sosté que les dones som més vergonyoses i més exigents a l’hora de fer un pas davant.

Som exageradament autocrítiques i en el fons això reflexa inseguretat, que és el més fotut. I ho hem de començar a dir. Ho he viscut en primera persona molts cops: et demanen d’anar a una tertúlia i sempre penses que no en saps prou, com si t’haguessin demanat una tesi doctoral. En tecnologia és on crec que encara hi ha més diferència. Per les dones no és fàcil triomfar enlloc.

Núria Ribó: “Tot alcalde o alcaldessa ha de ser criticat, però Colau ho és més del normal perquè no pertany als cercles de poder”

Ha coincidit amb Ada Colau?

Sí, tot i que conec molt més al seu pare. Quan ella era a la PAH i jo anava a debats de la Sexta, la trucava per assabentar-me de com evolucionava la crisi dels desnonaments. Tot alcalde o alcaldessa ha de ser criticat, però Colau ho és més del normal perquè no pertany als cercles de poder de la ciutat. No té un sostre de vidre sinó d’acer! Quan critiquem als homes que l’han precedit de la mateixa manera salvatge que a ella, començarem a ser normals. Ella ha evolucionat molt i li ha costat el pas a la institució, però ha de ser així perquè ha de governar per tots: per la Barcelona de dretes i la d’esquerres. Per la seva fama d’activista fins i tot els manters de la plaça Catalunya han pensat que era dels seus i no pot ser-ho. Se l’ha jutjat per ser dona, activista i sense pedigrí. Barcelona en el fons és una mica ‘posh’: intel·lectualeta, fashion, pija… I ella és més aviat de samarreta.

Com veu el declivi del Zoo i la Ciutadella, com a veïna?

Hi anava molt de petita, però avui que no té molt sentit tenir animals així: al zoo del Bronx els tenen quasi en un bosc! Els animals salten pels arbres i estan quasi lliures, no tancats en gàbies. El parc de la Ciutadella el travesso molt. De jove anava a l’institut Verdaguer a examinar-me de Batxillerat i de gran, al Parlament. No sé què en volen fer, però sé que ara té vida. Els caps de setmana s’omple de gent amb entrepans, a la gespa… És com un Central Park tot i que molt i molt petit.

És néta d’un cuiner de la Transmediterrània i filla d’un ferroviari, així que els viatges formen part del seu ADN. I els ha cultivat creuant mig món. Com porta que Barcelona s’hagi convertit en capital turística?

Té una part bona: quan viatjo i la gent coneix Barcelona me’n sento orgullosa. Però té costos, també. Ara bé, ens emmirallem molt amb Nova York i allà té els mateixos costos. No es pot conciliar del tot. Els polítics diuen que sí però la gent que ve produeix de tot, alegria i merda. Ara veig la ciutat més bruta que mai, però no ho atribueixo al turisme o a l’ajuntament, sinó a que tots plegats som uns bruts. De les bosses que la gent deixa fora del contenidor, qui en té la culpa? I de les burilles de tabac a la parada de bus?

El mantra de moda és que hem de buscar ‘turisme de qualitat’, però triomfem més com a destí de city break assequible i assolellat.

Volem fer venir al ric i repudiem al que ve amb la motxilla, quan segurament nosaltres de joves també hi anàvem. Tenim uns vols low cost que ho fan molt fàcil. I qui no vol anar i tornar per 40 pavos a Londres? Demanem el que no fem. Quan de jove anava a la Índia o Àsia, m’havia de passar tot l’any estalviant. Ara hi vaig per un terç, 40 anys després.

Núria Ribó: “Barcelona hauria de copiar la inclusió i el poc sentit del ridícul de Nova York”

Què voldries que Barcelona copiés de Nova York? I de Londres?

De Londres, res. Només hi vaig viure un any, però és una ciutat aristocràtica que et mira per sobre l’esquena. Nova York és una ciutat extraordinària. I sempre t’entenen, encara que parlar amb molt d’accent o malament. La inclusió i la naturalitat és el que primer importaria. I la falta de sentit del ridícul: m’han parat pel carrer fins i tot per preguntar-me sobre el meu cabell!

Barcelona també és capital periodística, tot i que en retrocés. Les retallades a les redaccions han coincidit amb un moment en què Catalunya està a l’ull de l’huracà.

La informació que rebem últimament és del tot política: quan tothom pren partit les emocions poden per sobre de la raó. Ara bé, sempre hi ha hagut una forma diferent de mirar Catalunya des de la resta d’Espanya. Ja passava amb Franco. Ara ens tenen més mania, ara no tanta, ara quina gràcia que ets català i ara “no sembles català”.

Vostè va aparèixer en un ‘llista de tertulians contraris a l’independentisme’. Com ho va encaixar?

Ni me n’he assabentat. Si estàs en tertúlies, tothom sap què penses. I jo sempre he sigut escèptica. Segons on vas, et posen de floreta entre tres indepes o de floreta entre tres unionistes. Som uns quants floretus al país. M’he quedat sense bàndol però no em preocupa. No ho tinc decidit del tot però aquestes eleccions al Congrés crec que per primer cop votaré socialista. A Pasqual Maragall sí que l’havia votat, tant a l’Ajuntament com a la Generalitat, però el votava a ell, al personatge Maragall. Ni altres socialistes ni germans, no. Ara m’ho prenc com una 2a volta francesa, per fer cordó sanitari a la dreta.

Núria Ribó: “L’1-O va estar malament, igual que ho està que siguin ara a la presó”

Com va viure l’1 d’Octubre? I ara el judici?

L’1-O vaig anar a tafanejar els col·legis del meu barri, on no va passar res. Ens va atropellar a tots el sense sentit d’aquella actuació política. L’1-O va estar malament, igual que ho està que siguin ara a la presó, no cal ser indepe per saber això. El judici el segueixo cada dia, com a espectadora i opinadora. Està destapant l’olla i molts veuen que les coses no eren com els les van prometre, per molt que hi estiguin enganxats emocionalment. No tenien res preparat i hi ha molts interrogants. Els meus amics indepes ho porten fatal. Molts no volen sentir una part de la veritat, perquè fa mal. Infravalorar la força i el poder d’un Estat és un error tan brutal, que qüestiono les persones que volien dirigir el meu país sense saber veure-ho.

Quin és el desllorigador?

Al final haurem de pronunciar-nos votant en un referèndum legal i acordat. I m’agradaria que no sigui de sí o no, sinó que tingui més opcions. El del 9N, que no era vinculant, mira com va desplegar l’arbre! La qüestió indiscutible és que hi ha dos milions de persones que volen la independència i s’ha de dialogar. Quan es posa d’exemple Escòcia, mai es diu que porten demanant-ho des de 1951!

L’equidistància és difícil i cara, com s’ha vist a l’Ajuntament de Barcelona.  

També el bipartidisme és més fàcil, però per sort tenim més partits. Deu haver estat difícil, com a alcaldessa no indepe, defensar coses que són de calaix. Reivindico el seu municipalisme però no em va semblar bé que trenqués amb el PSC pel 155. Per la mateixa regla de tres, els indepes no havien de recolzar la moció de censura a Rajoy, no? La ciutat ha d’estar per sobre i necessita majories.

Més informació

Nou comentari