Escriu sobre futbol per un diari i sobre la vida per un grup de música. No li agrada posar però, quan ho fa, ho fa amb la cara recolzada sobre la mà. La seva mare és holandesa però li parlava en català. I als bars amb les cerveses barates i poca traça per fer tapes els anomena ‘bars de vell’, i li encanten. Es diu David Carabén, va néixer el 1971 i ens trobem per fer un vermut al bar Vinitus, a Consell de Cent.
Acabeu d’exhaurir entrades a l’Apolo i heu hagut d’obrir una segona data pel concert de Nadal, que ja és tota una tradició a Barcelona. Mishima i el Nadal encaixen per alguna raó?
Jo crec que tot lliga amb el Nadal. Si no hi encaixes, estàs mort. I nosaltres necessitem molt poc per tenir una excusa per fer un concert. És el que ens agrada i és el que volem fer. A més, estimem molt la nostra ciutat. Barcelona no és només l’escenari que ens ha vist créixer sinó que també és la ciutat a la qual em refereixo a moltíssimes de les cançons. És el decorat de la meva vida i el lloc on visc. Tota la banda li tenim molt d’amor.
I és el 75è aniversari de l’Apolo… És la vostra sala, per sobre de totes?
Jo crec que sí, almenys la que més il·lusió ens fa. Ens ha vist créixer, ens ha vist tocar com a amateurs, com a teloners, i com a consolidats. I això queda marcat.
De fet, Mishima comença al voltant de l’Apolo.
Sí, i arran de l’Apolo i del bar on treballava, el Barcelona Rouge, vaig descobrir el Paral·lel, que és collonut. Recordo que als inicis jo vivia a Sant Pere Mitjà, i el meu company Julien Guerraz vivia a Abat Safont, el carrer que fa triangle amb el Paral·lel i amb el Sant Pau. Allà, al seu pis, va ser el lloc on vaig compondre les meves primeres cançons. Que és la mateixa mansana on hi havia el Cafè Espanyol que regentava el meu besavi. Així que, d’alguna manera, tot m’hi acabava portant, al Paral·lel.
Fa molt de barceloní dir ‘mansana’ abans que ‘illa’, oi?
Sí, i ‘disfrutar’ en comptes de ‘gaudir’, que ens costa molt. La llengua és una cosa viva. Entenc i celebro la funció dels diccionaris i els filòlegs però la llengua és molt més poderosa. L’acadèmia intenta capturar la vida i fa el que pot. Però si la llengua està viva mana.
Es veu a la música, i especialment als nous estils, com el trap. Estàs al cas del nou argot?
Els meus fills m’han ensenyat a dir ‘ta to chil’, que vol dir que alguna cosa els agrada. Però l’argot del nostres fills no només ve del trap, sinó que beu de youtubers de diferents llocs del món. Hi ha fonts espontànies d’on treure paraules insospitades que la meva generació no tenia a l’abast.
“Als catalans ens agrada més la música que a la resta d’espanyols però menys que als francesos”
T’he llegit reverenciar els bars. Arran de la crisi, n’han desaparegut molts, d’aquests que fan parròquia i tanquen tard si l’amo es deixava embolicar. Els trobes a faltar?
Íntimament m’amoïna que llocs que han format part de la meva vida desapareguin. El que no vol dir que no hi hagi nous centres de peregrinació per joves de 20 anys que comencen a conèixer la vida nocturna. Segur que n’hi ha, que són collonuts, i que jo no els conec. I està bé que sigui així!
I no hi ha indrets que cal protegir?
Aquesta és la qüestió. Hi ha espais històrics que s’han convertit en centre neuràlgic de la ciutat al llarg de moltes generacions, i que són patrimoni de Barcelona, com podria ser l’Apolo o altres indrets del Paral·lel. I amb aquests establiments sí que està bé que hi hagi una certa sensibilitat, que es protegeixin amb una mentalitat pública, a l’hora d’afavorir i facilitar les coses a gent que t’ha fet la vida més feliç.
El cantant de Mishima abans de començar l’entrevista / Jordi Play
Búhos té una cançó on parla de Barcelona, i diu que “No hi ha cap respecte per la música en directe i no tenim projecte per donar-li vida”. Per on començaries a resoldre-ho?
És complicat a molts nivells. Ho és a escala normativa, ho és pel nivell cultural que tenim i ho és per la conjuntura de la revolució digital, que ha fet més car que mai sortir de casa una relació cost/oportunitat. A casa tenim totes les pel·lícules i música de la història a l’abast, i les condicions en les quals ho escoltem, amb els nous dispositius, són fantàstiques. Així, ajuntant-ho tot, és molt difícil.
Però alguna ciutat et farà enveja per la seva manera de tractar la música… Encara que també tinguin Spotify.
És clar. Totes les de França i Anglaterra. Però molt probablement està associat, en el fons, al desenvolupament cultural general. Recordo que quan estudiava ciències polítiques a França, els meus amics d’allà tenien els seus pisos d’estudiants petits i mal escalfats però amb unes prestatgeries plenes de llibres que feien goig de veure. I a sobre tocaven algun instrument.
En canvi si vas a un pis d’estudiants aquí…
Trobaràs quatre llibres! I no estic criticant els joves. És una qüestió de país. Els nostres pares no ens han transmès la necessitat de llegir o no ens han explicat tot el que podríem aconseguir fent-ho. O anant a concerts, o mirant pel·lícules. I, per contra, a França i Anglaterra ja fa moltes generacions que ho treballen. Viatjar t’ajuda a fer-te un dibuix de la diferència estructural que hi ha entre territoris. I això ens passa també aquí. Als catalans ens agrada molt més la música que a la resta d’espanyols, perquè tenim un consum cultural molt més alt. Però no en tenim prou, perquè ens agrada molt menys que als francesos.
Deies que teníeu una gran biblioteca a casa. Imagino que encara en tindràs, de llibres. Tens un lloc de Barcelona predilecte per llegir?
A tot arreu. Jo recordo haver llegit moltíssim als ferrocarrils de la Generalitat anant cap a l’Autònoma. Eren 40 minuts d’anada i 40 minuts de tornada. I recordo que llavors encara s’hi podia fumar. Però a Barcelona, si és per llegir, qualsevol racó és bo.
Abans deies que Mishima s’entén al voltant de Barcelona perquè és el teu decorat. Et passa mentre camines, que ja imagines aquella escena sobre una cançó?
A vegades tinc una història al cap i em trobo amb un moment que representa just el que voldria evocar i me’l quedo. D’altres no, d’altres ve a posteriori, i penso ‘ostres, aquesta cançó sobre Barcelona no s’ha fet’, o ‘aquest paisatge no s’ha tractat així’ i m’hi poso. És poc previsible.
