Núria Feliu: “Barcelona és preciosa, però sovint me’n sento una miqueta exclosa”

La incombustible cantant de Sants recorda les seves incursions en política als anys 80 i 90 i reconeix que CDC li va oferir ser "regidora, diputada i de tot"

Cantant, actriu, rapsoda… però sobretot santsenca. Núria Feliula Feliu, pels veïns– és una institució al barri de Sants. Hi va néixer i no ha deixat de viure-hi. Té 77 anys però la seva agenda està tan atapeïda d’actes com quan en tenia 30, perquè no ha deixat pas els escenaris i segueix apadrinant tota activitat cultural, festa o entitat que la sol·liciti. L’estima dels veïns i amics, remarca, és tot el patrimoni que li queda. Amor… i una geganta, la que es va regalar a sí mateixa en complir 70 anys de vida i 50 de trajectòria artística. Parlem de la ciutat, del barri i de la faràndula al Kikiriki, un restaurant històric de la Gran Via que a més de milers de vermuts i àpats al seu currículum té el mèrit d’haver estat el segon d’Espanya en servir pollastres a l’ast als anys 60.

No sap què vol dir jubilar-se, vostè… Fa uns mesos va grabar un videoclip amb el cantautor Pau de Pons, al 2015 va obrir un Verkami de digitalitzar sis vinils i va publicar un llibre de memòries, el 2013 un disc-llibre de poesies patriòtiques… Quina una en porta de cap, ara?

Sóc pensionista, de jubilada res! Moguda que hi ha, moguda que hi sóc. La gent veu que estic en actiu i com que sempre he estat a disposició de les entitats, doncs em truquen. Tinc molta feina però he d’anar una mica en compte a la meva edat, no és com abans que anava amunt i avall com un pendó. Tot i així no he deixat de pujar als escenaris. I no només aquí Catalunya, també a les Balears i al País Valencià. Ara tinc entre mans una història entre El Ingenio i la meva geganta!

De jove només ‘anava a Barcelona’ a comprar partitures a la Casa Beethoven de la Rambla i a examinar-se a l’Escola de Música del carrer Bruc. Ara quan surt de Sants, on sol anar?

Procuro anar poc a Barcelona. Tenim una ciutat preciosa i si fos turista m’encantaria. És la millor del món! Però com a barcelonina de diari, sovint me’n sento una miqueta exclosa. M’atabala molt la gentada. A més, quasi tot el que necessito ho tinc aquí. Visc al millor lloc de Barcelona! Entre la carretera de Sants i l’avinguda Madrid hi ha de tot.

Núria Feliu de jove a la botiga de partitures Casa Beethoven / Arxiu Núria Feliu

Núria Feliu de jove a la botiga de partitures Casa Beethoven / Arxiu Núria Feliu

En el que portem de segle XXI, Sants s’ha barcelonitzat molt: turistes, lloguers a mil euros, botigues internacionals…

Ah no, Sants és Sants i Barcelona és Barcelona! Sants és un poble. Aquí a la meva escala hi ha dos pisos amb habitacions turístiques. Com que entren i surten amb maletes i s’estan només un o dos dies, te’ls trobes sovint i has d’esperar l’ascensor més estona. Però no m’hi posaré pas perquè jo també he sigut i sóc turista.

Es va criar a la plaça Osca, quan era un mercat. La seva mare fins i tot hi va treballar de verdulera abans del trasllat a Mercat Nou. Avui és un oasis de bars i terrasses. Hi va sovint?

No gaire. La gent que hi havia ja no hi viu, el pis on jo vaig néixer es va vendre… Ara és més per gent jove. Si que vaig algun cop a menjar al Terra d’Escudella. I a saludar a alguns veïns que conec, que estan farts del soroll. Si et lleves d’hora per anar a treballar, deu ser una mica dur. Quan jo era petita hi jugàvem a bales i no hi havia ni cotxes sinó carros, imagina’t!

Núria Feliu: “Els decorats de les festes de Gràcia són més espectaculars que els de Sants, però són molt de cara enfora perquè els veïns toquen el dos”

Ha reivindicat molt la importància de les festes majors de barri durant la grisor del franquisme. De fet el seu pare presidia la comissió de festes de la plaça Osca.

El relleu és vital, perquè hi ha molta gent gran. Aquí mateix al carrer Rosés ens va caure de l’escala un dels veïns voluntaris. Sempre els hi insisteixo als joves: a l’hora de gaudir-ne i ballar tots esteu a punt, doncs home doneu un cop de mà, que és un cop l’any! Sort que han entrat moltes dones a les comissions de festes i ara la majoria tenen presidentes. Com a les colles castelleres, les dones són clau.

Tot i la solera de Sants, Gràcia té la festa major estrella de l’estiu barceloní. És un eclipsi injust?

A Sants sempre hem enfocat les festes de forma diferent que a Gràcia. I ara ells van venint al nostre terreny! Aquí fem la festa per nosaltres, per baixar la taula al carrer i menjar-te la truita de patates i trobar-te amb els veïns. Si ve gent que vingui. I si no en ve tanta, doncs que no vinguin. Els decorats de les festes de Gràcia són més espectaculars que els de Sants, però són molt de cara enfora. Molts veïns toquen el dos perquè n’estan fins al gorro.

 

L’encariment dels lloguers es nota més en barris populars amb edificis antics i pisos d’estudiants, com Sants. Vostè que conversa a diari amb tants veïns, en troba que marxen?

Em trobo a més gent que vol venir a viure a Sants o que els seus nets s’hi han instal·lat fa poc, que no pas gent que en marxi. Als joves els hi encanta el barri, s’ajunten dos o tres estudiants i així poden pagar 900 o 1.000 euros per un pis. Naturalment això genera una pujada de preus que repercuteix en tothom. A la Bordeta reben més, perquè les cases són antigues i hi ha amos que prefereixen tirar-les a terra. També venen al barri molts immigrants i trobo que hem sabut incorporar-los bastant als balls populars, als castellers, als bastoners…

Núria Feliu: “Em va costar més de 30 anys poder fer el pregó de Sants… Fins que no va governar Xavier Trias, res!”

Fa set anys es va auto-regalar una geganta, que de fet li ha portat alguns disgustos. La colla gegantera de Sants que la passejava va marxar de la coordinadora de Barcelona i ara no desfila a tantes cercaviles.

Estic molt contenta amb la geganta, no hi ha nen o nena del barri que no s’hi hagi fet fotos. Ara no surt gaire perquè està al primer pis de les Cotxeres de Sants i és més complicat. Però tinc pendent parlar amb els portadors i si hi he de contribuir una mica més… No m’he fet una geganta per tenir-la guardadeta!

Volia convèncer al tenor Josep Carreras perquè se’n fes un, també. Se n’ha sortit?

De moment no. Ho vaig parlar amb la Maria Antònia, la seva germana, amb qui som amigues de tota la vida. A veure si li comento un altre cop!

Ha fet el pregó de Sants però no el de la Mercè. És una assignatura pendent?

No. Jo el que volia era fer el de Sants. I em va costar més de 30 anys! Fins que no va governar Xavier Trias, res! El que vaig cobrar d’aquell pregó va anar a pagar la geganta.

Núria Feliu, retratada aquesta setmana / Jordi Play

Núria Feliu, retratada aquesta setmana / Jordi Play

Tot i que no s’hi ha dedicat professionalment, la política no li ha estat aliena. Als anys 80 i 90 participava als mítings de CDC, Jordi Pujol li encarregava presentar actes culturals…

Tots els periodistes em pengeu la mateixa llufa! Cantava al míting d’inici de campanya i al final, sí. I què? Com si fos algun mal! En canvi hi ha 50 artistes que són socialistes, amb el paper galdós que està fent, i ningú els hi diu: “Apa que ets del PSC, eh?”. No els hi diran, no! Als anys 80 tots els dels Setze Jutges eren del PSC. Però havies de ser de Filosofia i Lletres i cantautora, eh… I no era el meu cas.

Com s’hi va apropar?

Si feies teatre en català, cantaves en corals i coses així, quasi tothom que et trobaves era convergent. I alguns, pocs, del PSUC. El catalanisme cultural era així. Per exemple, sóc padrina dels castellers perquè quan els van crear no tenien diners per comprar les camises. Em van demanar ajuda i com que hi havia eleccions, vaig buscar quin polític de Convergència venia aquí a Sants. Josep Maria Cullell feia un sopar i hi vam anar tots. El sastre li va explicar que ens calien unes 200.000 pessetes per la roba i al cap d’uns dies ens va trucar i ens va dir que sí. No sé qui va pagar ni com s’ho va fer, però els castellers van tenir camisa. Tota la colla eren psuqueros i socialistes, però qui va acabar pagant les camises? Doncs Convergència.

Núria Feliu: “Si feies teatre en català, cantaves en corals i coses així [als anys 80], quasi tothom que et trobaves era convergent”

Fins on va arribar, el seu compromís amb CDC?

Només vaig militar un any o dos, perquè m’ho van demanar. M’ho van oferir tot: ser regidora, diputada… Hagués pogut anar al Parlament, com ha fet el Lluís Llach. I no vaig acceptar mai! Mai!! Quan es va presentar a l’alcaldia de Barcelona el 1995, Miquel Roca em va demanar que anés a dalt de la llista. I jo plorant i ell dient-me “siusplau”… Però no, jo volia anar a voltar pobles i cantar i no pas estar allà asseguda. De la Generalitat vaig rebre encàrrecs puntuals per apadrinar actes de cultura popular. També visitava associacions de dones del territori: hi anava a cantar o recitar i les animava a crear grups de dones.

Justament li volia preguntar si era per aquesta ‘llufa’ que no la vam veure a gaires actes municipals durant el mandat de Xavier Trias. En canvi el ‘Leslie’ dels Sirex sí que va fitxar i s’ha vist després investigat.

Ho va fer molt bé com a relacions públiques, el ‘Leslie’. Però quants cantants i artistes hi havia posats pels socialistes a l’ajuntament? Ah, ningú se’n recorda!

Ha conegut a l’alcaldessa Ada Colau?

No hem tingut ocasió. Tot i així no hem tingut gran empatia, i mira que jo em faig amb tothom! Potser és per això de la llufa de convergent.

La seva geganta porta una estelada i és ben conegut que vostè és independentista.

A mort!

On era l’1 d’Octubre?

Vaig anar dos cops al col·legi electoral, a l’escola Barrufet. Al matí a veure com estava la situació i a la tarda a votar. Van passar dos cops les furgonetes policials, però de llarg. Ens en vam lliurar bastant. No vaig anar a dormir al col·legi. De jove ja vaig dormir molt en tendes de campanya per demanar coses pel barri, com el propi Barrufet. Amb unes rates que passaven…

Núria Feliu: “M’ho van oferir tot: ser regidora, diputada… Hagués pogut anar al Parlament, com ha fet el Lluís Llach. I no vaig acceptar mai! Mai!!”

I ara com viu el procés i el judici?

Estic molt tocada però també esperançada. Tinc claríssim que això no anirà enrere. I estic admirada de la feina que fa la gent… Vaig a tants sopars grocs! I a quasi tots posen sèpia amb pèsols, tu! Aquesta setmana veient declarar al Quim Forn, tan primet de cara… No podia aguantar-ho. Però quan baixo al carrer, em pinto els llavis i a tothom que em pregunta li dic: “Va nena! Canviem les estelades, que ja estan fetes pols! Posem un llaç groc!”. Hem d’animar-nos.

L’Ajuntament de Barcelona ha fet i fa molts equilibris, amb el procés.

Hem tingut al capdavant a una persona que avui sí, demà no, ara poso el llaç, ara el trec… A l’alcaldessa se li nota molt, quan li convé alguna cosa.

No li agrada presumir-ne, però és pionera en independència femenina: ha escollit no viure en parella ni tenir fills. Una ‘NoMo’, que dirien avui els caçadors de tendències. No obstant, hi van tenir molt a veure les dificultats de conciliació.

Ui, i el que no se sap. Ja se sabrà tot quan em mori. Molta gent ignora si sóc soltera, casada o vídua, perquè mai he venut la meva vida personal ni he volgut ser un símbol d’això. La meva feina t’obligava a escollir. I ja em va costar molt que el pare entengués que feia teatre i tornava a la una de la nit. Ara és una mica més fàcil. Vaig tenir una relació de molts anys i quan es va acabar, doncs fins aquí hem arribat. I ara vull anar a dormir a casa meva, menjar quan vulgui i sobretot no donar explicacions. Tinc una solitud escollida i sóc molt feliç com visc. No tinc ni animals! No és que no m’agradin, però ja tinc plantes. Surto, parlo amb gent, pujo a escenaris… M’omple molt la meva feina. És tot el que tinc, perquè no tinc patrimoni econòmic. Em van cremar la casa i em van arruïnar. Ni és meu el pis on visc. El meu patrimoni és l’estima dels veïns i de la gent.

Nou comentari