L’adaptació de La plaça del Diamant al Teatre Victòria que ha escrit Paco Mir (Barcelona, 1957) ha estat tot un èxit fins ara, com ell mateix admet. Després de més de 40 anys actuant amb Joan Gràcia i Carles Sans en la companyia Tricicle, aquest any serà l’últim en què pujaran a l’escenari plegats. Mir, que actualment dirigeix Jazz Bodas de Fígaro, creu que no trobarà a faltar actuar amb el mític trio de l’humor català perquè fa moltes coses. Entre elles, dibuixar. De fet, va ser dibuixant de la revista El Jueves durant 20 anys i va treballar al Diari de Barcelona durant un any. Fem un vermut Miró amb Paco Mir al bar Paral·lel Central, a pocs metres del teatre on representa la seva última obra basada en el clàssic de Mercè Rodoreda.
Com ha estat reescriure un clàssic com La plaça del Diamant?
Ha estat emocionant perquè no coneixia el llibre. És un d’aquests clàssics tan clàssics que mai acabes de trobar el moment per llegir-los. També va ser la primera vegada que llegia Rodoreda, i em va entusiasmar.
Al 2008 el TNC també va fer una versió teatral de la novel·la…
Sí, no ho sabia fins fa poc. Però, pel que m’han explicat, va ser una representació amb molts actors i amb un muntatge molt ambiciós. La meva intenció era fer un espectacle senzill, que no simple. Sobretot a nivell econòmic. A més, he volgut fer l’obra amb l’escenografia del Tricicle.
De moment està sent un èxit…
Doncs sí. Només hem fet dues representacions però crec que l’hem encertada.
De l’escola de teatre de la companyia Eòlia ha sortit part de l’elenc de l’obra, oi?
Sí. El Tricicle i Dagoll Dagom som accionistes de l’escola. Fa quatre o cinc anys vaig dirigir Els pastorets amb alumnes i fa tres anys vaig representar una obra de Pere Calders per a escolars. Tots dos van funcionar molt bé, i ens va animar a donar l’oportunitat als alumnes de representar una obra en un escenari de més entitat.
Hi ha talent a Barcelona?
Sempre n’hi pots trobar, n’hi ha moltíssim. N’hi ha tant que és complicat assumir-lo tot (riu).
Vas conèixer els teus companys del Tricicle en una escola de teatre, precisament…
Sí, va ser a l’escola El Timbal. Després vam coincidir a l’Institut del Teatre.
Esteu representant Hits, l’última obra que fareu plegats…
Encara ens queda un any de gira i no sabem com seguiran les nostres carreres.
Porteu més de 40 anys actuant junts. Preveus un síndrome d’abstinència quan acabi la gira?
No! (riu) Faig moltes coses. M’agrada actuar amb el Tricicle, però prefereixo dirigir i preparar espectacles.
I també dibuixes…
Soc dibuixant, sí. Faig altres coses, però per sobre de tot soc dibuixant i humorista.
Hi ha límits a l’humor?
No n’hi hauria d’haver, perquè precisament fer humor és donar la volta a la realitat i veure altres punts de vista. Si no t’agrada un acudit és senzillament perquè posa el focus en una visió de la vida que no comparteixes.
Has dit en alguna ocasió que fer acudits sobre algú és l’humor més senzill…
Doncs sí, perquè si has de fer una broma sobre el temps o sobre l’amor te l’hauràs de rumiar força. En canvi, si vols fer un acudit per criticar Ada Colau és molt més senzill, només cal obrir el diari.
Fer acudits ha portat problemes a alguns humoristes…
No hauria de passar, i tampoc sé ben bé què s’ha de fer per combatre aquesta problemàtica. Vivim en una època en què s’ha de ser políticament correcte. Afortunadament jo no he tingut problemes fins ara perquè faig un humor poc corrosiu.
Després de fer humor en televisió, teatre i en paper amb les tires còmiques, amb quin format et quedes?
Jo vull fer humor, el vehicle m’és indiferent. Si la història és bona, la pots explicar de qualsevol manera.
I el teatre, gestual –com feu al Tricicle– o parlat?
El parlat és molt més fàcil. Nosaltres només hem fet vuit obres en format gestual en la nostra trajectòria, i en canvi n’he escrit 15 de teatre parlat.
Després de tants anys sobre els escenaris, què et queda per fer?
Una òpera gran, amb totes les despeses. He fet sarsueles i òperes, però de petit format. Vaig tirant hams però el pastís de les òperes és molt petit i ja està repartit.
