Les parets de maons de formigó gris tapien totes les entrades. Dues grans pintades d’un gat fumant amb pipa i d’una mena de Joker flanquegen la paret lateral que dona al carrer de Sant Joan de la Salle. A sota del gran finestral central que presideix la façana principal de l’edifici, encara es pot llegir un nom: la Ruïna. Aquest és l’aspecte que presenta actualment aquesta finca ubicada a només uns passos de la plaça de la Bonanova i que va ser desallotjada juntament amb el bloc contigu conegut com el Kubo el passat 30 de novembre després de prop de sis anys ocupats.
L’edifici propietat de la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària (Sareb) feia anys que estava abandonat. La seva degradació exterior era palpable i la seva ubicació privilegiada en un dels punts neuràlgics del districte de Sarrià-Sant Gervasi el feia objecte de les mirades del veïnat, que durant gairebé dues dècades ha conviscut pràcticament d’esquena a aquesta part de la plaça. La reactivació del procés de desnonament de les dues finques amb la passada campanya electoral i la culminació del llançament -gràcies a un espectacular dispositiu dels Mossos d’Esquadra- ha fet revifar l’interès per la història d’aquest conjunt, que ara sembla abocar-se inexorablement a l’enderroc.
Així com el Kubo no destaca especialment per la seva bellesa i complexitat arquitectònica, la Ruïna sí que ha despertat la curiositat de diversos historiadors, veïns i aficionats que han volgut cabussar-se en els arxius per trobar els orígens d’aquest immoble. La memòria històrica ens permet ubicar a l’edifici la residència temporal de l’escriptora Mercè Rodoreda a finals dels anys seixanta, quan la finca era propietat del seu fill, Jordi Gurguí i Rodoreda, que després de la mort del seu pare i exmarit de l’autora la va convertir en la Guarderia Flipper, una petita escola bressol que va estar en funcionament durant els setanta. Pocs coneixen, però, que la trajectòria de l’edifici es remunta pràcticament fins a finals del segle XIX i que està estretament lligada a una família: els Ódena.
Informe fantasma i primeres indagacions
L’encarregada d’estirar el fil d’aquest passat oblidat de la Ruïna ha estat la historiadora de l’art Beli Artigas. Aquesta veïna de la zona i autora del blog Criticart encara recorda quan, després de sortir de l’escola, es reunien amb els amics a l’establiment de menjar ràpid que durant un temps va ocupar els baixos d’aquest edifici abans de passar a mans de la Sareb. Aquesta vinculació personal amb la finca va fer que la dona es comencés a interessar per la seva història el passat mes de maig, quan la campanya electoral va posar el desallotjament dels dos blocs en la primera plana informativa.
“Quan vaig llegir que volien enderrocar-los, vaig pensar que era el moment de continuar investigant. Hem de saber almenys què estem tirant a terra abans de fer-ho”, assegura Artigas, ferma defensora de la preservació del patrimoni. La historiadora de l’art ha remogut els documents guardats a l’Arxiu Municipal del Districte de Sarrià-Sant Gervasi a la recerca del projecte d’obres de la casa sense èxit. Aquest informe i el nom de l’arquitecte encarregat dels treballs no apareixen enlloc, però sí que hi ha constància de tota una sèrie de reformes posteriors tant a l’edifici com a les finques contigües que permeten situar en el temps la construcció de la finca ara en risc d’enderroc.
Herència esmicolada entre descendents
La primera pista que ens porta a la família Ódena és un document que data del 8 de maig del 1861. L’escrit en qüestió el signa Joaquim Ódena, qui demana permís per aixecar una petita paret de quatre pams d’alçada per separar el seu terreny de la carretera. Aleshores, el carrer de Sant Joan de la Salle encara no existia i la finca estava ubicada en el número 4 del carrer d’Arrabal. En Joaquim compartia la titularitat de l’espai amb el seu germà Josep Oriol, com queda reflectit en documentació posterior. Ambdós haurien heretat la finca després de la mort dels seus pares, el matrimoni format per Josep Maria Ódena i Josefa Mozes.
Aquesta família barcelonina adinerada vivia al centre de la ciutat i tenia en aquesta zona a les alçades -en aquella època Sant Gervasi de Cassoles era un poble independent- la seva residència d’estiueig. Diversos documents de finals del segle XIX recuperats per Artigas permeten acotar els límits de la propietat dels Ódena, que consistia en una casa pairal envoltada d’una gran quantitat de terres. Amb el traspàs dels patriarques, els terrenys es reparteixen entre els descendents i acaben dividint-se en solars més petits amb les diverses expropiacions que es van dur a terme a principis del segle XX per obrir diferents carrers i urbanitzar aquesta part de la Bonanova. Això va provocar un ball de números amb les adreces que ha complicat la investigació per identificar cadascuna de les finques.
Va ser precisament en aquests primers anys del nou centenni quan es va construir l’edifici ara conegut com la Ruïna. Establir-ne la data exacta ara per ara és impossible, però la informació recavada i les fotografies antigues de l’època conservades ens permeten pràcticament afirmar que es tracta d’un immoble centenari. Pel que fa a la propietat, el rastre ens porta fins als descendents del matrimoni entre la filla petita dels Ódena Mozes, la Felipa, i Joaquim Fochs. El fill gran d’aquesta parella apareix com a responsable dels terrenys des del 1907 i almenys fins al 1927, de manera que podríem batejar l’immoble com a Casa Ódena Fochs.
Un rastre encara ple de buits
A partir dels anys trenta és on es perd completament el rastre dels propietaris. Hi ha un buit de gairebé tres dècades fins al 1956, quan apareix com a titular de la finca en qüestió Elena Fochs Guzmán. Malgrat que no hi ha cap referència sobre la venda de l’edifici, sabem que l’exmarit de Rodoreda, Joan Gurguí i Guàrdia, la va adquirir en algun moment dels seixanta i hi va viure fins a la seva mort l’any 1966.
El poc marge entre aquestes dues dates fa sospitar que l’exparella de l’escriptora va comprar la casa directament a la fins aleshores propietària o als seus descendents directes. En aquest punt de la història, la trajectòria de la finca s’esclareix gràcies al període en el qual va albergar l’escola bressol -gairebé fins als vuitanta- i després quan va passar a mans d’Antoni Castella Rocaspana, que va convertir l’immoble primer en una seu de la Caixa Catalonia de Crèdit i després en un establiment de menjar ràpid. Aquesta és la darrera activitat coneguda a la Casa Ódena Fochs abans de passar a mans de la Sareb i de convertir-se pròpiament en la Ruïna.
Debat obert sobre el futur
Malgrat l’estat actual de degradació de l’edifici, Artigas té clar que aquesta finca s’hauria de preservar per la seva trajectòria centenària i perquè forma part del paisatge històric de la plaça de la Bonanova. “La casa ha estat tota la vida allà. L’estil em recorda al noucentisme, però està clar que els constructors no buscaven fer una casa senyorial, sinó més aviat recuperar l’aspecte de masia que podria haver tingut inicialment”, assenyala la historiadora de l’art, que la veu com un dels últims vestigis del passat d’aquesta part del barri.
En aquest sentit, des de l’Associació de Veïns de Sant Gervasi de Cassoles defensen que l’espai que ara ocupen tant la Ruïna com el Kubo s’hauria de destinar a la instal·lació d’un futur Centre d’Atenció Primària (CAP). “Fa anys que reivindiquem que aquests edificis s’han de convertir en equipaments per al barri. Aquí no tenim un CAP i a la zona no hi ha pràcticament més llocs on es pugui ubicar”, explica Josep Maria López i Ciré, president de l’agrupació veïnal.
El consistori per ara s’ha limitat a manifestar la voluntat demolir els dos edificis i a constatar que els terrenys són de propietat privada i que la qualificació urbanística actual no permet fer-hi equipaments. La negativa municipal, però, no sembla suficient per frenar les aspiracions dels veïns. “És veritat que a vegades costa més arreglar un edifici que fer-lo de nou, però no entrarem en si s’han d’enderrocar o no. Nosaltres continuarem picant pedra per aconseguir que l’Ajuntament compri els terrenys”, sentencia López.
