Ja fa un mes que l’okupació s’ha convertit en un dels temes principals a les sobretaules dels dinars de diumenge. Especialment, el debat al voltant de les dues cases ocupades de la plaça de la Bonanova que porten per nom La Ruïna i el Kubo. Un debat que ha transcendit els sobretaules i s’ha convertit en un dels pilars de la campanya electoral que ha omplert la ciutat de Barcelona de discursos polítics, cartells i candidats reclamant el vot dels ciutadans al·legant ser la millor opció per liderar quatre anys més la capital de Catalunya. Però, què en sabem de la Ruïna abans que es convertís en el símbol de l’ocupació que és avui en dia?
Abans que la Societat de Gestió d’Actius Procedents de la Reestructuració Bancària, més coneguda com a Sareb, n’adquirís la propietat, l’espai que avui en dia és La Ruïna havia passat per diverses mans, entre elles les mans del fill de Mercè Rodoreda: Jordi Gurguí i Rodoreda. A finals dels anys 60, el fill de Rodoreda va comprar aquesta petita torra situada a la cruïlla del carrer de Sant Joan de la Salle i el carrer del Lluçanès, a escassos metres de la plaça de la Bonanova. Allà hi va muntar la Guarderia Flipper, una petita escola bressol per als més menuts de la família. Tenint en compte les dimensions de l’interior de la torreta i el jardí que presideix l’edifici, Gurguí combinava l’espai destinat a la guarderia i els espais per viure-hi.
Com que l’edifici estava totalment habilitat per viure amb comoditat, es va convertir en la segona residència de la reputada escriptora catalana, ja que a finals dels anys seixanta Rodoreda vivia a Ginebra (Suïssa). Bona part de la vida de qui es considera l’escriptora més influent de la llengua catalana en la contemporaneïtat ha girat entorn del barri de Sant Gervasi. Rodoreda va néixer el 1908 al que avui en dia és el carrer Manuel Angelon -Sant Gervasi de Cassoles- i la major part de la seva infantesa va tenir lloc en aquest barri.
Retorn a Sant Gervasi
Rodoreda es va veure obligada a fugir a l’exili després que Franco es proclamés vencedor de la Guerra Civil Espanyola. Primer a França, i després a Suïssa. Ara bé, ja a finals dels seixanta tornava a la seva ciutat mare de tant en tant. De fet, el 1969, Rodoreda va estar vivint un breu temps a la guarderia del seu fill -ara La Ruïna– aprofitant la visita a Barcelona per recollir el premi Ramon Llull per la novel·la ‘El carrer de les Camèlies’. En una d’aquestes visites, Rodoreda també va coincidir amb la reputada escriptora catalana, Montserrat Roig. Roig va estar treballant durant un temps a la guarderia de la Bonanova, tal com queda recollit a les Memòries de Rodoreda.
Aquest edifici que avui rep el sobrenom de La Ruïna també apareix en una de les obres de l’escriptora catalana. Concretament, es tracta ‘d’Aloma’, la segona edició que Rodoreda va escriure el 1969 -va reescriure la seva obra perquè considerava que la podia fer molt millor-. A la novel·la, una obra centrada en una adolescent, Aloma, que viu en una Barcelona que creix i s’expandeix, però que és alhora conflictiva, apareix un escenari que amb variants serà constant de la seva producció: una torreta modesta però amb jardí del barri de Sant Gervasi, un jardí ple de flors. Aquest escenari que descriu la novel·la és la viva representació de La Ruïna.
Pendent de judici
Des de l’època que Rodoreda descriu a les seves novel·les ha plogut molt, però encara se’n conserva un petit record. Segons expliquen des de la CSO La Ruïna a través del seu compte de Twitter, els habitants que actualment gestionen l’edifici han organitzat una “biblioteca autogestionada on tenen vàries obres de Roig i Rodoreda”, dos referents de l’edifici.
Actualment, La Ruïna està pendent de desallotjament. Fa pocs dies, el Jutjat de Primera Instància número 39 de Barcelona va ordenar el desallotjament de l’edifici ocupat. En la seva sentència, la magistrada emplaça els inquilins d’aquestes instal·lacions ubicades al barri de la Bonanova a abandonar l’immoble per deixar-lo en mans dels seus propietaris, entre ells la Sareb. Aquest desallotjament, però, no serà immediat perquè la sentència no és ferma i encara es pot recórrer a l’Audiència de Barcelona.
