«Roma, 10 d’agost del 1910. Estimats amics, ja estem un altre cop a la vostra disposició en aquesta Ciutat Eterna. Vaig enviar els meus quadres a Madrid, que van arribar sense novetat, havent agradat molt. Suposem que estareu tots bé. Rebeu les nostres més afectuoses i cordials encaixades de mans. Maria i José Nogué». Aquestes paraules en castellà figuren al dors d’una postal enviada des de la capital italiana al número 14 de la rue Crussol de París i localitzada 116 anys després en una col·lecció privada barcelonina. Com a destinataris hi figuren en José Baliart i en Vicent Martorell. Qui eren aquests dos personatges? Cap dels dos noms apareixen mencionats en cap registre digitalitzat. Sí que apareix referenciat un tal Vicenç Martorell i Portas (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1879 – Barcelona, 1956), un enginyer militar conegut per ser l’autor del mapa Pla de Barcelona i els encontorns, que estudiava la defensa marítima de la ciutat. Martorell també dirigiria el 1925 l’aleshores nova oficina municipal del pla de la ciutat i, després de la Guerra Civil, ocuparia el càrrec d’enginyer en cap de l’agrupació de serveis tècnics d’urbanisme i valoracions de l’Ajuntament de Barcelona, tal com s’indica en una breu entrada a l’enciclopèdia catalana. És aquest el protagonista de la carta? Què hi feia aleshores vora la riba del Sena a principis del segle XX? Qui era el seu acompanyant? I l’artista que l’escrivia des de la ciutat italiana?
Aquestes són algunes de les preguntes que es va fer en José María, aficionat filatèlic i col·leccionista barceloní, quan un veí seu li va regalar un àlbum amb més de 3.000 postals, entre les quals la protagonista d’aquesta història. La passió pel col·leccionisme d’aquest home de 50 anys va començar quan en tenia 16 o 17 i treballava per a un brocanter del carrer de Galileu, al barri de les Corts. “Havia estudiat electrònica, electricitat i informàtica, però allà em vaig adonar que la meva vocació era la història antiga”, explica en una conversa amb el TOT Barcelona. A la botiga va comprar les seves primeres peces i després es va recórrer altres mercats de segona mà com el de Sant Antoni, la plaça Reial o la Fira de Cardedeu. El seu interès per aquest món l’ha portat a col·leccionar al llarg de tres dècades des de minerals fins a monedes o fòssils. Ara bé, fa uns anys que va decidir-se especialitzar-se en postals, sobretot després de l’obsequi del seu veí. “Em va donar la seva col·lecció personal abans de morir. Si la família l’hagués heretat, probablement ho haurien venut tot. Ell devia pensar que almenys jo ho valoraria i l’aprofitaria”, assenyala.
Així és com l’home es va convertir en propietari de l’àlbum i de la postal que us descrivíem a l’inici d’aquest article. Tot i el misteri amb els dos destinataris, a la missiva sí que apareix una cara coneguda. Els remitents que hi figuren són en Josep Nogué i Massó (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1880 – Huelva, Andalusia,1973) i la seva dona, la Maria Vallejo Martínez. El primer va ser un pintor de renom que de ben petit es va mudar amb la seva família primer a Barcelona i després a Madrid, on va cursar estudis a la Reial Acadèmia de les Belles Arts de San Fernando. Va exposar a la Sala Parés de la capital catalana el 1904 i el 1907 va guanyar la plaça com a pensionat a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts a Roma, aconseguint tres mencions honorífiques per les seves pintures a l’oli de paisatges. Allà es casaria amb la seva dona i naixerien els seus dos fills. Tot i que la beca va acabar el 1911, Nogué va residir a la capital italiana fins al 1922, treballant com a pintor de retrats i professor de dibuix i pintura. Entre les seves fites de l’època, trobem haver retratat el papa Benet XV i diverses personalitats de l’aristocràcia romana. També es formaria en cant líric, arribant inclús a debutar com a tenor.
L’auge del feixisme italià el portaria de nou a l’Estat, guanyant les oposicions com a professor de dibuix per a l’Escola d’Arts i Oficis de Jaén, de la qual en seria director. El 1932 es traslladaria de nou a Madrid, on també faria de mestre i viuria la Guerra Civil. Deu anys després, es mudaria a Barcelona. Impartiria classe de dibuix a l’Escola d’Arts i Oficis aleshores ubicada al carrer del Carme fins a la seva jubilació el 1950. Moriria finalment a Huelva el 23 d’agost de 1973, a l’edat de 93 anys. Una part important del seu llegat es conserva al Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT), que guarda tant el seu arxiu personal com diverses obres i va participar el 2013 en la celebració de l’Any Nogué pel 40è aniversari de la seva mort, efemèride que va tenir continuïtat una dècada més tard amb una exposició commemorativa pels 50 anys del traspàs de l’artista.
Amics i amfitrions a París
Un cop situats dos dels quatre personatges que apareixen a la postal, és inevitable preguntar-se qui eren els altres dos i quina relació tenien tots amb tots. Si Martorell i Portas fos el nostre Martorell de la missiva, ell i Nogué no tindrien per què haver coincidit. Malgrat compartir generació, tots dos es van criar i formar en llocs diferents i es dedicaven a àmbits sense massa vincles entre si, fet que sembla descartar que l’enginyer barceloní sigui el nostre protagonista. Així mateix ho apunta la investigació que va dur a terme l’historiador Joan Sendra Mestre per a la mostra Roma, el mapa de la memòria: els diaris de J. Nogué Massó (1914-1917), gràcies a la qual sabem que l’artista i el remitent no només es coneixien sinó que eren amics molt propers. El mateix pintor ho va deixar anotat en les seves memòries i diaris personals, a partir dels quals sabem que tots dos van mantenir molta correspondència postal. En un d’aquests escrits, es detalla un viatge per Europa que Nogué i la seva dona van fer entre l’octubre del 1909 i el juliol del 1910, un mes abans de la data que figura a la carta.
El dietari indica que la parella va arribar a París el 30 d’octubre i que van ser acollits pel matrimoni Martorell al seu pis del número 14 de la rue Crussol, la mateixa adreça que apareix a la postal. S’hi estan una temporada abans de continuar el seu recorregut per la Bretanya francesa. Tornaran al cap d’uns dies a la capital de la riba del Sena, on els Martorell tornaran a fer d’amfitrions i els convidaran a viatjar fins a Londres. L’artista declinarà l’oferta perquè encara necessita trobar temes per a les obres que enviarà a Madrid com a part de la beca. Això el portarà a Brussel·les i Bruges. El més probable és que els camins de Martorell i el pintor se separessin en aquest moment i que la carta protagonista d’aquesta història fos la que la parella va enviar als seus amics després d’acabar la ruta per Europa i tornar a establir-se a Roma. De fet, Nogué parla a la missiva dels quadres que ha enviat a la capital espanyola, de manera que finalment hauria trobat la inspiració per pintar els treballs que tenia pendents.
Vincles amb els maçons catalans?
Aquesta història encara guarda diversos misteris per resoldre. Qui era aquest matrimoni Martorell que, almenys des de la tardor del 1909 i fins a l’estiu de l’any següent, residia a París i va acollir Nogué? I en José Baliart? Per què figura també al remitent de la postal? Les recerques a internet sobre la qüestió han resultat infructuoses, tot i que hi ha certes referències a la xarxa que apunten un possible vincle dels protagonistes amb la maçoneria catalana i europea. Per confirmar o desmentir aquestes afirmacions, hem acudit a la Biblioteca Pública Arús (passeig de Sant Joan, 26), especialitzada en maçoneria, moviment obrer i anarquisme. La recerca a les tres bíblies sobre la maçoneria a Catalunya del reputat historiador Pere Sánchez Ferré, no van donar cap resultat positiu. Els noms o cognoms dels implicats no apareixien llistats com a membres de cap de les lògies referenciades entre els anys 1868 i 1947. Tampoc sortien citats ni en el llibre Gran Lògia de Catalunya (2011), d’en Josep Sánchez Cervelló i en Quim Vendrell Moreno, ni a Els Fills de la Llum, un recull de Josep Clara que inventaria els membres de les agrupacions de les comarques gironines.
Ara bé, un dels protagonistes de la nostra història sí que figura en un altre document facilitat a aquest mitjà per la Biblioteca Pública Arús: un llistat de maçons catalans o estrangers iniciats a Catalunya, que cobreix principalment el període entre els anys 1868 i 1900. En concret, el nom que apareix en aquest escrit és el de Nogué, que podem identificar clarament perquè surt amb el nom i dos cognoms. Podria ser que Martorell, Baliart i el pintor es coneguessin a través de la societat maçònica catalana? És una de les preguntes que aquesta darrera troballa deixa en l’aire. En tot cas, sí que està documentat que arran de la Setmana Tràgica (del 26 de juliol al 2 d’agost del 1909) i l’assassinat de Francesc Ferrer i Guàrdia, personatge molt vinculat al món maçònic, la majoria de les lògies barcelonines van suspendre activitats pel clima de repressió que es vivia a la ciutat. Això podria haver fet que alguns dels seus membres es refugiessin durant un temps en ciutats on el moviment estava a l’alça com era París, on tenia seu el Grand Orient de France, la més antiga de les agrupacions maçòniques de l’Europa continental. Sigui com sigui, aquest misteri postal encara té capítols per escriure.
