La figura de Vicent Martorell ha deixat de ser una incògnita. El nom d’aquest personatge apareixia al dors d’una postal que el reconegut pintor Josep Nogué i Massó (Santa Coloma de Queralt, Conca de Barberà, 1880 – Huelva, Andalusia,1973) va enviar fa 116 anys des de Roma a París, juntament amb el de José Baliart. Fa una setmana us explicàvem la història de la missiva, localitzada recentment en una col·lecció privada barcelonina. A diferència de l’artista, del qual sí que en tenim força documentació, cap dels dos destinataris de la carta figuren mencionats en cap registre digitalitzat. Sí que apareix referenciat un tal Vicenç Martorell i Portas (Sant Feliu de Guíxols, Baix Empordà, 1879 – Barcelona, 1956), enginyer militar conegut pels seus estudis sobre la defensa marítima de la capital catalana, però, en la primera entrega d’aquest trencaclosques, ja us avançàvem que amb tota probabilitat aquest no era el nostre protagonista. Un extrem que ara hem pogut confirmar gràcies a l’historiador Joan Sendra Mestre i a la revisió de les memòries que el mateix Nogué va dictar quan tenia 80 anys a un cosí seu.
En aquest recull de vivències editat en format llibre i publicat per la Diputació de Tarragona el 1993, el pintor repassa tota la seva trajectòria vital, dedicant diversos fragments a l’amistat que l’unia amb Martorell. No només explica amb detall com es van conèixer, sinó també part dels orígens d’aquest personatge, que ara sabem del cert que era del País Valencià i que la seva professió no era la d’enginyer, sinó la d’escultor i tallista de fusta. Per trobar aquell primer encontre entre tots dos ens hem de remuntar a l’estiu del 1907. Nogué acabava de guanyar la plaça com a pensionat a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts a Roma i, juntament amb el pintor Enrique Navas Escuriet (València, 1875 – 1952), embarcaven en un vaixell al Port de València que els havia de portar fins a la costa italiana. Lluny de ser un viatge plaent, els artistes van topar amb un temporal marítim de tal calibre que, quan el buc va fer parada a Barcelona, van decidir baixar i continuar el viatge fins a la capital italiana per tren. Així ho explica el mateix Nogué a les seves memòries:
«Vam embarcar al port de València, ja que el vapor ens portava a Barcelona per tan sols cinc pessetes. Només embarcar [Navas] em va presentar el matrimoni Martorell, que tornaven a París, on estaven establerts i ell treballava amb èxit en la seva especialitat, que era la de tallista de fusta […] Aquell viatge va ser providencial perquè ens va permetre conèixer-los […] Però va ser l’únic positiu del viatge. El mar estava tan encrespat que la travessia va ser espantosa. Ens vam marejar de tal forma i ho vam passar tan malament que, quan vam arribar a Barcelona, vam desistir de continuar la resta del viatge fins a Gènova. Així que vam emprendre el viatge per ferrocarril que, tot i que més costós, ens va permetre anar coneixent ciutats durant el recorregut i la Costa Blava, que anys més tard seria motiu d’un quadre que em valdria la segona medalla a l’Exposició Nacional».
D’aquell trajecte en tren des de la capital catalana, Nogué relata que va gaudir de la costa de la Ligúria i de les parades que van fer en ciutats com Pisa, Florència i Siena, que li portaven “records inesborrables” dels seus estudis d’Història de l’Art. Ara bé, també menciona un ensurt que van tenir durant una de les aturades en el camí per terres italianes. El pintor afirma que -com molta altra gent a l’època- tenien el costum de baixar a totes les estacions i no tornar al vehicle fins que aquest es posava en marxa de nou, pujant-hi quan aquest ja estava en circulació. «Un dels cops que vam sortir de la cantina per pujar al tren, ens van perseguir dos carabinieris […] Insistien que baixéssim, cosa que ja no vam poder fer per la velocitat que havia agafat el tren. Aleshores, ens vam assabentar que a Itàlia estava prohibit pujar al tren en marxa». El pintor assegura que van explicar com van poder als agents que havien d’arribar a Roma per prendre possessió de la plaça artística guanyada abans que acabés el termini l’endemà, el 7 d’agost del 1907. «Els hi vam ensenyar els nostres passaports, amb el gran escut d’Espanya, les seves firmes intel·ligibles i els segells. Això els hi devia causar una gran impressió perquè no ens van posar cap denúncia ni multa i van baixar a la següent estació».
Doble trobada amb la monarquia espanyola
Més enllà d’aquesta primera trobada entre Nogué i Martorell, les memòries del pintor ens permeten aprofundir una mica en la trajectòria del seu amic. En un dels fragments, el retratista ens recupera una anècdota dels inicis de l’escultor valencià que es remunta a quan feia el servei militar i el seu coronel li va proposar que tallés un marc de fusta per a una pintura a l’oli que volia regalar al rei Alfons XIII. El cap li va deixar plena llibertat per obrar com volgués i Martorell va farcir l’estructura de fusta de diversos elements decoratius, on destacaven sobretot unes flors. «Quan el rei va veure el quadre, es va interessar per saber qui l’havia tallat i, quan va saber que havia estat un soldat de l’esquadró, li va ordenar que el llicenciés immediatament, donat que un artista d’aquella categoria no devia continuar allunyat de la seva feina».
Aquest no seria el darrer contacte de l’artista valencià amb la monarquia espanyola. Ens ho explica el mateix Nogué, unes línies més avall en les seves memòries. «No podia imaginar el rei Alfons XIII que, quan la seva mare va encarregar a París l’alcova per al seu casament amb Victòria Eugènia, serien mobles dibuixats i tallats per un soldat que ell havia llicenciat», assegura. Sobre aquests treballs per a la reialesa, el pintor afegeix: «Quan vaig veure les flors tallades a les portes de Versalles i les seves [les de Martorell], puc dir, sense ànsies de patriotisme o d’amistat, que les de Martorell eren millors. Semblava que una alenada d’aire podia moure aquells pètals suaument tallats».
Les memòries del retratista també ens parlen del temps que tant ell com la seva dona, la Maria Vallejo Martínez, van passar a París acollits per l’escultor i de les dificultats que van viure en aquells anys a causa dels pocs ingressos que rebien de l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts. «Comptàvem amb l’oferiment del tallista Martorell, que ens cedia el seu pis moblat per 35 francs al mes durant el temps que ell estigués a Londres per assumptes de feina. El pis estava molt bé, a la rue Crussol, darrere del cinema Pathé i el preu molt assequible, ja que les 250 lliures que rebíem al mes no ens permetien fer massa coses. O menjàvem i no pintava o, si comprava materials, no podíem menjar».
El llegat recuperat per un veí i vincles amb la maçoneria
En Josep Nogué i l’historiador Joan Sendra tenen una cosa en comú que sense saber-ho entrellaçaria els seus camins. Tots dos són de Santa Coloma de Queralt i van arribar a coincidir en el temps al municipi de la Conca de Barberà. “Jo era adolescent i el recordo com un home vell amb bastó… Qui m’havia de dir que anys després li seguiria les passes“, confessa Sendra en una conversa amb el TOT Barcelona. Els encarregats de posar l’historiador sobre la pista del pintor van ser els responsables del Museu d’Art Modern de Tarragona (MAMT). “Em van dir que tenien molt de material d’un home del meu poble. Eren unes 300 obres, correspondència… Un fons artístic i documental importantíssim”, recorda. Entre les postals que formaven part de la col·lecció que el MAMT va rebre de la família de l’artista, n’hi havia moltes enviades per Martorell.
Gràcies a les memòries i a la documentació, sabem que Nogué va ser represaliat tant pels republicans com pels franquistes i també que, tot i destacar per ser un retratista clàssic, encoratjava els seus alumnes a anar més enllà dels cànons. “Ell havia estat un artista acadèmic, només havia utilitzat breument la tècnica del divisionisme durant la segona dècada del segle XX. Ara bé, era un mestre de ment molt oberta que convidava a la creativitat“, assenyala l’historiador. Sendra també ens aporta més informació sobre els seus primers anys: “Sembla que es traslladen a Madrid perquè el pare, que era un estudiós de la frenologia -pseudociència que determina conductes psicològiques humanes en funció de la forma i mida del crani-, havia tingut algun ensurt […] Nogué seria qui mantindria la família des dels 14 anys, quan començaria a treballar en estudis fotogràfics fent retocs, tasca que també faria a Roma”.
Durant la seva etapa a la capital italiana, el pintor coincideix amb un altre personatge que alimenta les sospites dels vincles maçònics de l’artista. Parlem d’en Jorge de Frezals, advocat nascut als Països Baixos el 1859 que també va fer d’agent consular de Bèlgica i França a l’Argentina abans d’instal·lar-se a Roma a principis del segle XX. “Era amic seu, va il·lustrar un llibre que havia escrit ell i també va pintar la seva dona”, explica l’historiador. Frezals estava vinculat a l’Acadèmia de l’Arcàdia, una associació vinculada als moviments maçònics que havia tingut la seva seu a tocar de l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts a Roma, al turó del Gianicolo, sobre el barri del Trastevere. “No seria estrany que Nogué tingués algun tipus de relació amb aquesta societat”, conclou Sendra.
