Federico García Lorca és un dels noms en boca de tothom aquests dies. En l’aniversari dels 90 anys del seu assassinat a mans de les tropes franquistes, l’estrena de la pel·lícula La bola negra (2026), dirigida i produïda per Javier Calvo i Javier Ambrossi, ha tornat a posar en primera línia la figura del poeta i dramaturg. El film no és sobre Lorca en si, però la seva figura és omnipresent i entrellaça les diferents trames que conformen el llargmetratge, que ja ha estat premiat en diversos festivals cinematogràfics com el de Canes o el de Toronto. L’arribada d’aquesta història a les sales de cinema catalanes bé mereix recuperar el vincle que l’autor granadí va tenir amb un antic teatre ubicat al cor de l’Eixample de Barcelona. Parlem del Taller Masriera (carrer de Bailèn, número 70), una de les joies més oblidades de la ciutat i futura seu de l’ampliada Biblioteca Sofia Barat.
Aquest edifici d’estil neoclàssic en forma de temple va ser construït l’any 1884 per l’arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas. Els seus impulsors van ser els germans Josep i Francesc Masriera, naturals del Maresme, que hi van ubicar el seu estudi i taller de pintura. Allà també guardaven una important col·lecció de mobles, obres d’art i altres elements decoratius que moltes famílies burgeses de l’Eixample utilitzarien per engalanar els seus pisos. El fill del primer dels germans, el joier modernista Lluís Masriera (1872-1958), va ser qui ja entrat el segle XX va decidir instal·lar a l’immoble la seu del negoci familiar, convertint l’espai en un taller d’orfebreria. L’hereu de la nissaga era un gran amant del teatre i a principis de la dècada del 1920 va fundar la companyia Belluguet. Sorgida per entretenir la mateixa canalla, de mica en mica es van forjar un prestigi a la ciutat. Ell mateix feia de dramaturg i escenògraf, alhora que convocava lectures i tertúlies o editava dues revistes de divulgació teatral.
El seu propi escenari
De la passió per aquesta disciplina artística va néixer la necessitat de trobar un espai on assajar i que pogués acollir funcions. Amb aquest objectiu, Masriera va decidir pagar de la seva butxaca una gran reforma de l’edifici per encabir-hi un teatre el 1932. El febrer de l’any següent s’inaugurava el Teatre Studium. L’espai no només era la seu de Belluguet, sinó que també acollia tota mena de funcions: un concurs anual de teatre aficionat, visites de grups estrangers –com Les Théophiliens, de la Universitat de la Sorbona–, conferències, cinema, dansa i audicions. És en aquest punt on trobem el vincle d’aquest recinte de l’Eixample amb Lorca. La companyia fundada pel poeta i dramaturg de la mà Eduardo Ugarte, La Barraca, també hi va fer parada per interpretar diverses obres.
Especialment recordada és la lectura teatralitzada de Doña Rosita la soltera –la darrera peça que estrenaria en vida– que l’autor granadí va fer a la sala petita del Teatre Studium, acompanyat de la seva amiga i actriu de referència, Margarida Xirgu. Dies després, l’obra es presentaria en societat al Principal Palace, antecessor del Teatre Principal de la Rambla. Més enllà de la companyia de Lorca, el recinte va acollir durant aquells anys avantguardes futuristes, concursos pioners, artistes internacionals i intel·lectuals com Apel·les Mestres, Josep Maria Folch i Torres, Eduard Toldrà i Manuel Blancafort, entre altres. Aquesta trajectòria brillant va quedar estroncada per la Guerra Civil. Mai més va recuperar l’esplendor d’aquells dies. Durant la contesa va ser expropiat per fer-hi mítics i després va acollir modestes funcions de postguerra. Lluís Masriera ja era molt gran i el 1951 va acabar venent l’edifici a una congregació religiosa. S’hi van instal·lar dos anys després i fins als noranta van ocupar el recinte, que va acollir un espai de lleure per a nenes molt recordat entre el veïnat de la Dreta de l’Eixample.
Un futur que manté el teatre històric
El Taller Masriera va ser adquirit l’any 2020 sota un preu de 7,5 milions d’euros per part de l’Ajuntament com a resposta a una històrica demanda veïnal amb el doble objectiu de preservar l’edifici emblemàtic i poder cobrir el dèficit d’equipaments al barri. Després d’un procés participatiu, es va acordar que la nova Biblioteca Sofia Barat compartís el recinte amb un espai comunitari i veïnal, preservant també el Teatre Studium. A mitjans del 2025, es van retirar les gairebé 3,3 tones d’amiant que tenien les instal·lacions repartides per uns 730 metres quadrats de superfície. Tot l’immoble està catalogat com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL).
