La cafeteria del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) fa d’escenari simbòlic d’aquesta entrevista, doncs el Raval és avui un dels epicentres de la desigualtat entre barcelonins. Els desnonaments són un fenomen habitual al barri. Tot i que el govern espanyol l’any 2020 va fer una llei per acabar amb l’expulsió de persones de les seves llars, setmana rere setmana se’n continuen produint. Per intentar posar-hi fre, la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca (PAH) ha fet tota mena d’accions, la principal d’elles posar el cos per evitar que policia i jutjats facin fora famílies de casa seva per no poder pagar-se un sostre.

Seguint-ho de ben a prop hi ha estat en João França, que al llibre La PAH, manual de uso (Rosa-Luxemburg-Stiftung) recull les pràctiques del moviment i les experiències de desenes d’activistes, víctimes en primera persona i en algun moment d’un llançament ordenat per un jutge.

El llibre reivindica des de la primera pàgina que cal fer alguna cosa amb l’habitatge… Però què?

Es poden fer moltes coses però la clau és que l’habitatge és un dret bàsic i la porta d’accés a molts altres drets. Malgrat això, depèn únicament de les lògiques del mercat. Aquesta és la base del problema. Des de Barcelona no sé si ho podem desfer, però sí que podem anar trobant solucions: la reserva del 30% en projectes privats és una mesura que pot ajudar a caminar cap aquí. Si tens una proporció significativa d’habitatge públic, pots incidir molt més en la lògica de mercat, perquè estàs oferint una alternativa. I el que ens hem trobat aquí és que no s’ha generat habitatge públic en aquests anys, s’ha construït habitatge de protecció oficial majoritàriament per vendre.

Dius que la PAH no és ni un espai d’assistència, ni una assessoria jurídica ni un servei tècnic per aturar desnonaments. Què és, aleshores, la PAH?

La PAH és un moviment social, una organització ciutadana, que funciona de forma autogestionada, apartidista, sense recursos econòmics i que el que busca és que les persones que es veuen en risc de perdre l’habitatge es puguin organitzar entre elles per trobar solucions tan a nivell individual com col·lectiu.

La majoria d’integrants de la PAH són dones.

Una explicació fonamental és deu al pes que té per la masculinitat la idea del fracàs. S’ha carregat sobre l’home la funció de proveïr i garantir l’accés als recursos econòmics i a les dones se’ls ha assignat una funció reproductora i de cures. El que explica la gent de la PAH, sobretot en els seus primers anys quan hi ha més casos d’impagament d’hipoteca, és que els homes es trobaven bloquejats. Quan fracassen en aquesta funció que els ha assignat la societat, es queden sense capacitat de reaccionar perquè la vergonya té un pes molt important. Les dones, que són les que no deixen de tirar endavant la família, són les que s’arremanguen per fer-hi alguna cosa.

Per una qüestió pràctica, doncs?

El fet que moltes assemblees tinguin un espai de cures per a les criatures fa que hi pugui participar una majoria de dones, que potser en altres formes d’organització haurien estat expulsades.

João França amb el seu llibre, 'La PAH, manual de uso', on explica vivències d'aquest moviment amb 12 anys de vida / Jordi Play
João França amb el seu llibre, ‘La PAH, manual de uso’, on explica vivències d’aquest moviment amb 12 anys de vida / Jordi Play

Un activista de la PAH que diu que hi ha por a ser pobre. D’altres exposen sentiments com la por, soledat, fracàs… com es combat això que neix d’un lloc tan íntim i individual?

Una de les estratègies de la PAH, que permet subvertir aquesta lògica, és entendre que els problemes són col·lectius i no individuals. I això passa per arribar a una assamblea i veure que hi ha un munt de gent amb el mateix problema que tu. Entendre que és un problema col·lectiu et porta a entendre que no s’origina en el teu fracàs individual, sinó en la manca de reconeixement i garantia d’un dret. És una batalla col·lectiva molt empoderadora, perquè passes d’anar amb el cap cot al banc i demanar perdó a reclamar el teu dret. I això la gent de la PAH ho extrapola després a altres espais de la vida.

Abans de l’entrevista hem passat per la plaça Catalunya, símbol de la PAH i del moviment del 15M. Què en queda, de tot allò?

Queda la PAH. També hi ha el qüestionament de la lògica del mercat, que guanya força amb el 15M, arrossegat per la lluita i els arguments de la PAH. Avui en dia hi ha una gran part de la societat que reconeix que aquella crisi de llavors i la crisi que estem vivint ara també no són culpa de les persones, no és ningú que ha viscut per sobre de les seves possibilitats, sinó que és culpa d’un determinat sistema, d’una manera de funcionar, d’unes lògiques extractivistes.

Com gestiona la PAH la frustració de no haver pogut aturat un desnonament?

La resposta a la frustració és una alternativa habitacional i, quan no és possible, és l’acompanyament a la persona. Quan fan algú fora de casa és molt traumàtic i és un dolor molt gran, però el que intenta la PAH és que aquesta persona no estigui sola, tot i no haver aturat el desnonament.

Molta gent de la PAH també s’ha d’espavilar per sí mateixa per solucionar el seu cas.

El Ricardo de la PAH de Barcelona diu una cosa important al llibre: Si tu vas a un advocat, que t’assessora i et soluciona el problema, et sents en deute i segueixes sent una persona incapacitada, frustrada, fracassada i que té la sort que algú l’ha ajudada. En canvi, si ets tu qui aconsegueix solucionar el teu cas i ho fas amb companyes en la mateixa situació, això canvia la teva manera de veure el problema i d’enfrontar-t’hi. L’empoderament de què tant es parla passa per aquí, per veure que tu ets capaç de fer coses.

El 30 de novembre va haver-hi un incendi en un infrahabitatge que va acabar amb la vida d’una família, amb dos menors d’un i tres anys, a la plaça Tetuan de Barcelona. Com ells, hi ha centenars de persones i menors que viuen en condicions similars. Aquesta família no estava inscrita a la mesa d’emergència d’habitatge i les que ho estan triguen anys a rebre un pis social. L’administració està fallant?

És evident que sí. Falla l’Administració, falla el mercat i fallem en nosaltres com a societat, perquè hem acceptat que immobles i locals sense les condicions mínimes per ser habitatges siguin usats com a tal perquè no hi ha alternatives. Només veiem la pobresa dels altres, com a societat no entenem que aquests drets han d’estar garantits per a tothom. I els mitjans som un reflex d’això.

La tinenta d’alcaldia de Drets Socials, Laura Pérez (Bcomú), després de l’incendi mortal va fer una roda de premsa on va admetre que l’única alternativa que l’Ajuntament podia oferir a la família era pitjor que l’infrahabitatge on vivien, perquè era un reallotjament temporal que no els garantia la dignitat. L’Ajuntament de Barcelona ha de replantejar-se què ofereix?

Sí, jo crec que sí. No sé com. El reallotjament més digne i adequat per una família és un pis. Tenim moltes famílies en pensions, perquè l’Ajuntament no té prou places. Acaba llogant hostals i albergs per turistes, que són solucions molt precàries. És evident que s’ha de fer més, però si el que pesa és l’habitatge com a bé de mercat no sé com pot actuar l’Ajuntament.

L’alegria és un dels ingredients principals de la PAH. Com n’és, d’important?

És fonamental, és el que fa que s’hagi pogut mantenir en marxa aquests 13 anys que farà ara al febrer. És el que permet que gent que està en situacions vitals molt precàries tingui aquesta energia per seguir lluitant. Per la PAH ha estat fonamental tenir sempre victòries per celebrar. Aturar un desnonament, que és una cosa que passa cada setmana, no garanteix el dret a l’habitatge, però és una victòria molt important per una família, tot i que sigui només un aplaçament. Guanyar cada setmana és el que permet a la PAH tirar endavant, seguir viva i amb energia.

Va haver-hi un impàs, quan l’antiga cara visible de la PAH i actual alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, va plegar per fer política institucional. El seu successor, Carlos Macías, va fitxar per l’Ajuntament 3 anys després. Quina salut té el lideratge del moviment?

El pas de Colau va tenir un impacte en el moviment. Es va intentar fer de manera que no el tingués, però era inevitable. Va haver-hi un reflux inicial, però el moviment s’ha reconfigurat des d’aleshores. En aquell moment hi havia una cara visible a nivell estatal i ja no és així. Ara hi ha una lògica de portaveus estatals on hi ha una rotació i es cuida la continuïtat per fer el trasllat entre uns i altres. A nivell d’impacte públic, podem dir que segurament ha perdut força, en relació amb el que va ser al 2012 i 2013, quan va tenir molta presència als mitjans.

Va haver-hi molta gent que va confiar en l’aposta electoral de Barcelona en Comú, però la PAH mai ha fet aquest pas. Per més que hi pugui haver afinitat amb la gent que està governant la ciutat avui… D’entrada no depèn només d’aquesta gent solucionar els problemes, els equilibris de forces són els que són i el moviment ha d’estar pendent, fiscalitzant i ha d’exercir pressió. Això ho diu la mateixa Ada Colau: si no hi ha aquesta pressió des de fora, la gent que vol anar en aquesta línia des de la institució té menys eines per fer-ho. Això val tant per la PAH com pel moviment independentista, quan Torra deia: “Apreteu”. Aquesta tensió entre moviments i carrer existeix fins i tot quan es vol anar en la mateixa direcció.

Llibre 'La PAH, manual de uso', escrit pel periodista João França / Jordi Play
Llibre ‘La PAH, manual de uso’, escrit pel periodista João França / Jordi Play

Com ha afectat la pandèmia a la PAH i al dret a l’habitatge?

No hem acabat de veure encara els efectes de la pandèmia, justament per la moratòria del govern espanyol, que és la mesura més ambiciosa que s’ha pres mai des del govern contra els desnonaments. Tot i això, és clarament insuficient. Quan s’aixequi, els desnonaments que veiem ara es multiplicaran. El moviment està preocupat pel que vindrà.

A més, a nivell organitzatiu hi ha totes les dificultats d’organitzar-se per a un col·lectiu d’aquest tipus, en pandèmia. Estar en un mateix lloc té un pes fonamental. Per entendre el que estava passant, la primera assamblea que va fer la PAH per videconferència em vaig connectar, per veure com era allò, i em vaig trobar situacions pròpies d’allà: la gent anava comentant com estava, quins cabells portava, que era amb els nens… ja existeixen uns vincles i l’online serveix per reprendre’ls, quan no es pot fer d’una altra manera.

També recordo que durant la primera assamblea de cop hi havia una persones de les Illes Canàries, que ho havia vist per Internet i s’havia connectat, perquè havia perdut els ingressos amb la pandèmia. Ara a Barcelona hi ha moltes assemblees que han recuperat la presencialitat, però hi ha un model híbrid, perquè hi ha gent que no se sent segura per anar-hi i pateix per la seva salut.

Tants anys seguits a la PAH t’ha canviat d’alguna forma?

Faig periodisme en part per la PAH. Vaig fer les pràctiques de la carrera a Público i no tenia clar si em volia dedicar al periodisme, però per provar un estiu que no fos. La meva primera roda de premsa va ser de la PAH, quan estaven amb la iniciativa legislativa popular pel dret a l’habitatge, coincidint amb el 15M. Connectar amb allò, veure que hi havia gent capaç d’organitzar-se des de les seves pròpies problemàtiques i aconseguir conquerir els seus drets i canviar coses… per mi era molt important poder explicar-ho. La meva relació amb el periodisme consisteix molt en explicar com la gent s’organitza per intentar canviar el món, per fer del món on viuen un lloc millor.

La meva forma de veure Barcelona també està molt condicionada per això: passo per llocs de la ciutat i em ve el record de protestes que s’hi han fet. Em passa molt amb la Gran Via, a l’Hotel Palace. Jo vivia a la plaça de Tetuan, passava per allà cada dos per tres i sempre recordava un escrache que va fer la PAH en un míting del Jaime Mayor Oreja. Es van infiltrar dins i van treure els cartells de Sí se puede. De fet, és la foto que tinc a la portada del meu llibre anterior, Habitar la trinxera. La meva relació amb la ciutat està molt mediada per aquestes experiències.

Nou comentari