O hi ha coratge al Govern i consens polític al Parlament per reformar el sistema sanitari, o anem al col·lapse en pocs mesos”. Aquest és el crit d’alarma que fa el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, i no només per la falta de personal sanitari, sinó pel “sistema rígid, burocratitzat i sense marge d’autonomia per als centres sanitaris” a què estan sotmesos els metges i personal sanitari. Un encotillament que a parer del president dels metges de Barcelona, Jaume Padrós, limita el seu desenvolupament professional i posa en escac la sostenibilitat del sistema. “Fa vint anys érem un referent a Europa, ara desgraciadament ja no ho som”, sentencia Padrós en aquesta entrevista.
L’OMS ha advertit que aquesta tardor hi haurà un rebrot amb variants més virulentes de la Covid-19. A Catalunya detecta un relaxament general davant del virus?
Clarament podem afirmar que hem acabat la setena onada. És previsible que la Covid-19 tingui un comportament que requereixi seguiment, tot i que els casos greus en vacunats són mínims, i sobretot ens hem de preocupar dels més vulnerables i seguir exigint el màxim de cooperació entre governs i organismes de salut. Però també és veritat que a la nostra societat ja hi ha un cansament generalitzat. Per tant, diria que no hem de viure amb por però sí amb la responsabilitat que aquest virus o un altre pot tornar a colpir-nos.
Encara és necessària la mascareta al transport públic i als centres sanitaris?
Mentre no tinguem eines millors, sóc partidari de mantenir la mascareta als centres sanitaris indefinidament. I pel que fa al transport públic, la prudència ens diu que la mantinguem. Com a ciutadans hem d’actuar de forma responsable sense estar tan pendents de què ens digui un govern. Per exemple, si baixes les escales o ets a l’andana, potser no cal, però amb aglomeracions en espais tancats, com és un vagó del metro o el bus, que la gent es posi la mascareta. En qualsevol cas, sóc més partidari de la responsabilitat del ciutadà que de lleis que amenacin amb penalitzacions. Jo personalment, si retiren l’ús de mascareta al transport i estic en un vagó, me la posaré igualment.
En un article publicat l’any 2018 vostè ja alertava de la “greu crisi” de l’atenció primària. Amb una pandèmia pel mig, els professionals sanitaris han alertat reiteradament que està en un estat encara més crític. Quins són els grans mals de l’atenció primària a hores d’ara?
D’entrada, es comet l’error conceptual de parlar d’atenció primària de forma genèrica, incloent-hi els més de 300 CAP, però en canvi parlem de Vall d’Hebron, Arna de Vilanova…, de la mateixa manera que tenim tendència a pensar que els problemes de l’atenció primària a la ciutat de Barcelona són homologables a tot el territori, quan és totalment fals. Sempre hem posat com a punt de referència de la Covid les UCI, però hi ha hagut moments de la gestió de l’epidèmia que els gestors polítics no van parar atenció al paper d’escut protector del sistema sanitari la pròpia atenció primària.
Estem parlant de falta de recursos econòmics, o també hi ha un problema de gestió?
Falten recursos, és clar, però s’equivocaran tots els que pensen que si posem més diners i no hi ha un canvi radical de gestió, el sistema col·lapsarà. El problema de la primària és que el model organitzatiu no és homologable al dels països europeus. Tenim un model d’organització -a Catalunya i a Espanya- molt rígid i normatiu, que no permet el desenvolupament dels professionals i anquilosa els equips, no els permet tenir autonomia plena organitzativa i pressupostària, que és el que tenen els equips d’atenció primària a Europa. Els equips d’aquí s’assemblen més al model cubà.
Posi un exemple d’aquest model cubà que ens allunya d’Europa.
Els professionals de l’atenció primària dediquen el 40% del seu temps a temes burocràtics com fer renovar receptes o tramitar baixes. Quan algú diu: he visitat 70 malalts, és mitja veritat, n’ha visitat 15 però l’ha cremat que els altres 55 pacients han estat baixes, autoritzacions, etc, gestions que no necessiten passar per la mateixa ploma.
Menys ordinador i més estetoscopi?
Això mateix. Calen figures per descarregar d’aquesta feina el metge o els infermers, sobretot en un moment en què ens falten metges i infermers. Aquest és el gran problema que tenim, i per això reivindiquem la figura de l’assistent clínic, un administratiu amb coneixement avançat que descarrega de feina al professional sanitari. Això funciona molt a Holanda, amb l’índex de burn out -cremat a la feina- més baix d’Europa, perquè una de les coses que fan és que es treballa en equip, on l’assistent clínic allibera els professionals assistencials, que poden veure més malalts i més a fons. I a l’altre extrem, els EUA, on els metges estan molt cremats perquè es passen el dia fent paperassa per a les asseguradores. El que realment crema és la rigidesa, la normativa.
Per què falten tants metges i infermers?
Perquè no hi ha hagut cap mena de planificació en recursos humans. Fa una dècada que des del Col·legi ho denunciem, però no ens han escoltat. Ara podem saber quants metges necessitem i de quina especialitat, però no tenim estratègia per saber què ens faltarà d’aquí a vint anys. Pensem que el que planifiquem avui no ho veurem fins d’aquí a catorze o quinze anys, quan els metges estan plenament formats i en actiu.
Què proposa el Col·legi de Metges per planificar a llarg termini?
A Catalunya tenim la gran contradicció de tenir un dels sistemes de formació millors del món però no controlem el nombre de places que han d’entrar a les universitats, perquè és districte únic espanyol. Estem invertint diners per formar metges, però ja sabem d’entrada que no tots els metges que estudiaran a Catalunya hi exerciran. Que siguin catalans o no ens és igual, el que passa és que hi ha molts estudiants a Catalunya que voldrien fer medicina i no poden perquè només hem posat un criteri de nota acadèmica. És un error molt important, perquè seleccionem un perfil de metges que potser no és el que la societat necessita perquè no mirem altres habilitats a banda de la nota. Per exemple, en el cas de Lleida i Tarragona, la meitat dels estudiants són valencians o aragonesos. Allà s’estalvien una facultat de medicina però després marxen allà.
El 49% dels nous col·legiats a Catalunya eren persones formades en països extracomunitaris. Alguna cosa passa.
Sí, no és estigmatitzar l’origen sinó el sistema de formació d’origen. Vol dir que nosaltres posem una gran quantitat d’embuts perquè la gent pugui estudiar medicina, però la societat necessita metges i els importem de qualsevol manera. Resulta que aquí exigim uns criteris de selecció acadèmics molt alts, però algú que ha estudiat en un país sense aquest sistema, només que tingui l’homologació del títol, ja pot treballar. I sense MIR, perquè el 80% dels que venen no tenen el títol d’especialista ni el tindran.
Caldria posar algun filtre per garantir que els metges que exerceixen al país ho fan sota paràmetres de qualitat màxima?
És evident que una cosa és tenir el títol de metge, però des del Col·legi creiem que tenir la llicència per poder exercir hauria d’implicar demostrar que tens els coneixements i la capacitat per exercir. Els col·legis de metges hauríem de tenir la potestat de fer un examen abans d’atorgar una llicència. La nostra institució té l’obligació de donar garanties la societat que els professionals estan en les millors condicions per prestar el servei, i en aquest sentit, per poder fer de metge, conceptualment, una vegada el ministeri valida el títol, hauríem de tenir una capacitat de poder examinar. I per altra banda, cal un compromís idiomàtic.
És a dir, que considereu que un metge que exerceix a Catalunya ha ser competent en català? No és pas un requisit, ni tan sols el compromís d’aprendre la llengua.
és un dret del ciutadà ser atès en la seva llengua, un servidor públic, no cal que sigui funcionari, té l’obligació ètica no només d’entendre sinó de conèixer i fer ús de la llengua dels ciutadans als quals atén. Aquestes eines no les tenim, ara ho fem per persuasió. Naturalment, hem de ser més flexibles amb els professionals que acaben d’arribar a Catalunya, però hi ha d’haver un compromís d’adquisició d’aquests coneixements. I aquest compromís s’ha d’avaluar. Ras i curt, ha de ser exigible que un professional sanitari domini el català. Si tinc una senyora de 80 anys que et diu que té cor agre i l’entenc… entendre i parlar la mateixa llengua és exigible més enllà de la legalitat.
Si falten especialistes, alguns serveis poden trontollar a curt termini?
Naturalment, ja ens hem de plantejar si podem mantenir tots els serveis d’especialitats oberts. Per això demano als polítics que ara que entrarem en campanya de municipals que deixin de frivolitzar prometent hospitals o serveis nous. Si no podem oferir seguretat clínica i qualitat als ciutadans, no es pot obrir un servei.
Hi pot haver un col·lapse dels serveis?
A mig termini, el sistema sanitari pot entrar en col·lapse, sí. Mig termini vol dir mesos, de fet, aquest mateix hivern. Els serveis d’urgències ja estan plens, i no és per la Covid-19. Per exemple, a Barcelona els hospitals ja no troben gent per portar els serveis d’urgències.
I això que el 30% dels catalans tenen doble cobertura amb les mútues.
Sí, i no hi tinc res a dir. Però jo li he dit al conseller Argimon, que ell també és el conseller de la privada, i hi ha un escàndol. S’estan oferint pòlisses que són directament escombraria. S’està enganyant la gent, no es pot oferir una pòlissa de salut per 15 euros al mes i que la gent pensi que és equiparable a la que paga 100 euros. Si l’augment de la privada és perquè la gent marxa perquè ha perdut la confiança en la pública és un mal indicador, però si a més contracta una pòlissa barata, estem davaluant el sistema sanitari. Necessitem que el públic vagi bé i el privat mutualístic -no parlo de grans companyies, sinó de mútues sense ànims de lucre- també.
Per què els partits polítics, de cap color, no han gosat reformar el sistema sanitari?
Demano més coratge polític al Govern i consens entre els partits del Parlament per fer les transformacions necessàries que el nostre sistema sanitari necessita. Altrament, perdrem una de les joies de la nostra societat. O hi ha coratge polític i consens o estem abocats al col·lapse del sistema sanitari en pocs mesos. I no parlo només de diners. Necessitem diners, sí, però per fer les coses diferents. De fet, pensem que amb menys professionals però millor organitzats es podria donar un servei de major qualitat. El problema és que hi ha grans prejudicis ideològics, també sobre la col·laboració público-privada.
Quin marge real té la Generalitat per modificar aquest sistema sanitari?
Moltes coses del model sanitari espanyol evolucionen gràcies al lideratge de Catalunya. Per tant, Catalunya ha de seguir empenyent. I té marge i capacitats per fer-ho, li cal negociar, liderar i consensuar.
1 
