Als Jardins d’Ignacio Urenda, al barri del Turó de la Peira (districte de Nou Barris), hi ha quatre colònies de gats. Estan repartides per diferents punts del parc, ocupant els seus respectius territoris. No poden travessar els límits que els conduirien a territoris aliens. Però hi ha una excepció. Un gat de color negre que pot fer el que vol: canviar de territori i anar amb totes les colònies. De fet, podria ser una mena de líder omnipresent de tots els gats d’aquest parc. Un dia va assistir a una trobada entre dos de colònies diferents que havien quedat per a barallar-se. Se’ls va quedar mirant atentament, com si fos el testimoni clau d’un conflicte que només podia solucionar-se a base d’urpades.
Aquesta és una de les moltes escenes que la Inés Navarro, veïna d’aquest barri obrer des del 1954, ha vist fumant una cigarreta des del balcó de casa seva. L’acaba de relatar al TOT Barcelona mentre camina pel barri que intenta millorar com a presidenta de l’Associació de Veïns. Ho fa de la mà de la vicepresidenta i la vocal de l’entitat veïnal, la Teresa Viladoms; i l’Esther Andino. Tenen 71, 68 i 58 anys, respectivament, i moltes energies i ganes de canvi.
5 anys sense pediatra al barri
Parlar de canvi al Turó de la Peira suposa parlar d’un munt de lluites veïnals, inversions pendents i deficiències que consideren que castiguen el barri. Un exemple és el servei de pediatria del CAP del Turó de la Peira. Tal com recorda Viladoms, des que el Departament de Salut el va treure fa, aproximadament, cinc anys, l’opció més propera que tenen els veïns per anar al pediatre és el CAP de Rio de Janeiro, situat al barri veí de Porta. “Hem lluitat per recuperar-lo, però ens diuen que no hi ha prou metges”, diu Viladoms i, tot seguit, afegeix Andino: “Imagina’t que tens una urgència. Segons el punt del barri on et trobis, pots trigar 30 minuts caminant”.
El to de veu de les seves paraules expressen indignació. Però això no els impedeix fer broma sobre el tema. “Jo no arribaria ni en 30 minuts. Hauria de parar per berenar”, diu la Inés. Un altre fet que també les fa riure perquè el consideren surrealista té a veure amb l’autobús de barri, la Línia 122. Tal com subratlla Navarro, no té rampes que facilitin l’accés a persones amb mobilitat reduïda. Encara que, segons assegura Andino, el seu inici i final és molt a prop del CAP del Turó de la Peira. “La gent gran no pot pujar-hi si va amb cadira de rodes o crosses”, avisa.
Un altre dels temes estrella, com ho és en molts altres barris de Barcelona, és la neteja. Navarro recalca que hi ha alguns punts negres, com el passeig de Fabra i Puig i els carrers del Cadí i Montsant, on es veuen bosses als voltants dels contenidors. “És a causa de l’incivisme de la gent, però després, quan passen els camions de neteja, només buiden els contenidors i no recullen les bosses de terra. En alguns casos poden, a més, quedar aixafades pels contenidors”, explica sobre una situació que, minuts després, el TOT veu amb els seus ulls a tres punts diferents del barri en només 15 minuts. En aquest sentit, Navarro assegura que unes setmanes abans hi havia rates a “tot arreu”, però que les feines de desratització de l’Ajuntament han esmenat la situació. “Ja no se’n veuen”, reconeix Andino.
I el que no es veu directament es pot imaginar a la perfecció gràcies a les descripcions d’Andino, la situació dels camions elèctrics: “Se’ls acaba la bateria abans que finalitzi la jornada. Perquè els aguanti han d’anar més lents, la qual cosa fa que el vehicle netegi amb menys eficiència”. Això no és tot. Navarro afegeix que, pel que fa a un altre camió, “el que és més gran”, no és capaç d’aspirar certa brossa, com ampolles de plàstic. “Els serveis d’aquest barri es cuiden menys que els d’altres, com per exemple, els de l’Eixample”, subratllen. És inevitable no fixar-se en la seva expressió, que denota el malestar que pot provocar que hi hagi dues Barcelones, més o menys boniques, més o menys cuidades, en funció de les zones.
Mentre Viladoms, Andino i Navarro continuen passejant pels carrers del Turó de la Peira assenyalen una altra deficiència que pot fer que els carrers semblin més solitaris o es percebin insegurs en certs moments: la falta d’enllumenat. Un punt que ensenya, una altra vegada, al passeig de Fabra i Puig. “Els fanals que il·luminen bé donen a la calçada, quan els cotxes ja tenen llums, i haurien d’il·luminar les persones que anem caminant”, indica Navarro.
Sense arbres als Jardins d’Ignacio Urenda
Una altra part essencial d’aquesta zona de Nou Barris per la qual passen, és la que s’ha descrit al principi d’aquest reportatge: els Jardins d’Ignacio Urenda. No es veu rastre d’allò que hauria de definir qualsevol parc: arbres. Sense arbres, insisteix Navarro, els nens no poden jugar sota l’asfixiant sol de l’estiu, però la marquesina que l’Ajuntament es va comprometre a instal·lar, encara no ha arribat. “Els plànols no els hi costa gents fer-los, però executar projectes sí”, recrimina Viladoms.
La llar és una de les potes més importants de la vida de qualsevol persona, i al Turó de la Peira algunes tenen cicatrius. Tal com van explicar algunes veïnes afectades al TOT el passat mes de setembre, hi ha diversos habitatges, sobretot ubicats al passeig Fabra i Puig, que tenen esquerdes i altres afectacions provocades per les vibracions de la Línia 5 del metro. Un cop van desaparèixer després que el passat estiu es renovessin les vies i les fixacions, els veïns, liderats per l’Associació de Veïns, van començar una lluita que persegueix un objectiu molt clar: que Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) i el Districte de Nou Barris arreglin aquests desperfectes.
Ja han passat més de sis mesos des de llavors, però la situació continua sent la mateixa. TMB no els ha dit res més del que ja va dir en aquell moment: els danys dels habitatges no són culpa de les vibracions. “Quina casualitat que, justament, els afectats són els que es troben sobre l’L5 de metro”, bromeja Navarro.
En aquest punt de la conversa, després d’haver sentit aquestes veïnes parlar de tantes mancances, és inevitable no pensar en la capacitat de condicionar vides que tenen els codis postals. Segons quin sigui el del domicili on s’ha nascut o es viu, serà més o menys el temps que s’haurà d’invertir lluitant perquè les coses vagin a millor. Està clar que Navarro, Andino i Viladoms són de les que no han tingut altra opció que afartar-se a lluitar. Afortunadament, es van trobar fa temps i, juntes, podrien aconseguir tantes victòries com la xifra que sumen les seves edats: 197.
