Aquest dimecres fa 125 anys que Barcelona es va engrandir. Va ser el 20 d’abril de 1897 quan un reial decret signat per la reina regent Maria Cristina va consumar l’annexió a la ciutat de sis antics municipis del pla de Barcelona. Van ser Gràcia, Sant Martí de Provençals, Sants, Sant Andreu de Palomar, Sant Gervasi de Cassoles i les Corts, avui identificats com a districtes.
L’Ajuntament de Barcelona ha recordat aquesta setmana que la decisió de l’Estat segellada per la Casa Reial “posava fi a dècades de disputes entre aquests consistoris del pla de Barcelona, en mans de famílies burgeses locals que no volien perdre el control del seu ajuntament ni pagar els impostos més cars que hi havia a Barcelona”. El decret preveia un procés d’harmonització fiscal per compassar la transició en la incorporació de les sis antics poblacions independents a la capital catalana.
“En els 10 anys següents s’augmentarà la tributació, per dècimes parts, fins a unificar-la amb relació a la població total”, estipulava la disposició dictada. L’agregació va venir precedida d’uns anys d’intensa industrialització i de creixement de la població de Barcelona, que havia exhibit la seva potència acollint l’Exposició Universal de 1888. A l’engolir sis de les poblacions de la seva corona, la capital va superar la barrera del mig milió d’habitants al tombant de segle.
El procés annexionador va continuar fins a 1921, tot i que el de 1897 va ser el més ampli de tots. Durant els següents anys, se sumarien també a Barcelona els antics municipis de Vallvidrera, Horta i Sarrià, l’últim en ser absorbit per la capital, el 1921, com ha recordat el districte amb celebracions per commemorar el centenari.
Les annexions van suposar que les antigues localitats es quedessin sense alcalde propi i passessin a dependre de l’Ajuntament de Barcelona. En algun cas, no era el primer cop que eren annexionats per la capital. Sants va decidir integrar-se a Barcelona el maig de 1883: 2.100 signatures van propiciar l’absorció mentre que altres 1.400 s’hi van oposar. “Hi van influir, en aquell moment, els industrials i els grancs cacics locals que tenien més poder a la plaça de Sant Jaume que a la de Víctor Balaguer, on hi havia l’Ajuntament de Sants”, recorda l’Ajuntament de Barcelona. L’annexió, però, va desfer-se tan sols un any després, a causa de la pressió popular. No passarien ni 13 anys que Sants tornaria a unir-se a Barcelona, ara ja de forma definitiva.
