El col·lapse es converteix en la nova normalitat als CAPs

Part de l'equip mèdic del Raval Nord reivindica limitar-se a fer la jornada que els pertoca

Durant els pitjors dies de la crisi de la Covid-19 va xocar –i es va acabar normalitzant– l’estampa de sanitaris plorant a la feina. L’esclat evident de la sobrecàrrega laboral i emocional. Amb la reducció dels casos greus, l’arribada del desconfinament i el pas dels mesos, això semblava haver quedat enrere. Però no. L’atenció sanitària –i especialment la primària– segueix tensada. Tant que, qui més qui menys, segueix veient companys ensorrant-se a l’ambulatori després d’un dia especialment cru.

És un dels nexes que metges de diferents ambulatoris, sense connexió entre ells, comenten a aquest diari com a realitat diària. “L’altre dia una companya del CAP Sant Andreu m’ho explicava. Va acabar la feina i es va posar a plorar. Però és que estem tots iguals. No hi arribem”, relata la metgessa Laura Romera, del CAP Raval Nord. A un altre punt de la ciutat, des del CAP La Pau, el metge Fran Fernández ho concreta de manera molt similar: “S’ha fet habitual veure companys plorar. Exploten i deixen anar els sentiments. Al final sempre acabem en el mateix punt: hem de seguir tirant”. Hi coincideix una facultativa d’un ambulatori de Nou Barris que prefereix mantenir l’anonimat i ho referma, també, Meritxell Sánchez-Amat, doctora en el CAP Besòs. De fet, ella ho relata en primera persona. “El dia que vaig agafar vacances, vaig entrar al cotxe i vaig plorar. I no era la primera vegada”, comenta.

El col·lapse emocional dels treballadors és indubtable i totes les fonts esmenten estar esgotades. La nova normalitat és fer més hores que mai a un ritme frenètic. Així, davant el risc de petar, el CAP Raval Nord ha fet un pas endavant i alguns treballadors han pres la iniciativa de reivindicar que cal complir la seva jornada laboral. “Hem dit prou. Per molt que ens costi, farem les nostres hores. I la feina que quedi, si no és urgent, serà per l’endemà”, explica Romera.

Si bé és gran part del personal sanitari del centre que va de bòlit, aquesta decisió concreta l’han pres alguns metges i metgesses de l’ambulatori després de trobar-se col·lapsats pel nombre de visites, urgències i trucades que acumulen dia rere dia –sovint forçant-los a regalar hores de feina. Una combinació que mai s’havia donat d’aquesta manera i que, de fet, els altres ambulatoris comparteixen. Estan esgotats després de la primera onada de la pandèmia i continuen aclaparats amb més feina que mai. “Hi ha dies que entrem dues hores abans i sortim dues hores després del que toca. Si no, la feina no te l’acabes”, enraona.

Visites, trucades i molt més

I és que la situació les últimes setmanes s’havia descontrolat. Les visites dels antics pacients que havien quedat pendents durant la pandèmia s’havien barrejat amb el repunt de casos de coronavirus i amb la reducció de plantilla disponible –forçada a fer vacances durant l’estiu davant la previsió d’un pic de feina a la tardor. “Fem moltes més hores de les que ens pertoquen, però aquí no es fitxa, així que ni tan sols les tenim retribuïdes en la majoria de casos. Ho fem per un compromís gairebé personal amb els pacients”, explica Laura Romera.

Ho confirmen metges d’altres ambulatoris d’arreu de la ciutat. “És voluntarisme”, rebla Sánchez-Amat, també presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCap). “Ja no donem més de nosaltres. No podem carregar més el pes d’una situació límit que no s’acaba mai. Especialment quan l’administració no ens posa recursos”, comenta Alba Martínez, metgessa de l’EAP Passeig de Sant Joan. “Ara hem de prioritzar la nostra salut mental”, afegeix.

La sobrecàrrega d’hores també és una constant al seu ambulatori. Els números no quadren. Les visites presencials haurien de durar 12 minuts i les telefòniques, 6. Però cap de les previsions es compleix habitualment, comparteixen els diferents professionals contactats per aquest diari. De fet, com les visites al CAP es fan evitant que hi hagi aglomeració a les sales d’espera, moltes vegades els pacients tenen la sensació que no hi ha tanta feina i aprofiten per demanar al metge de torn si pot visitar també l’acompanyant. Els doctors, per la familiaritat amb els veïns del barri que atenen, acaben acceptant. El preu és arribar una mica més tard, al final del dia, a les trucades que tenen pendents de fer. Hi ha dies, però, que la llista és tan llarga que no hi arriben. No volen trucar a deshora i no queda més remei que deixar-s’ho per l’endemà.

La tendència és reduir les visites presencials al màxim, com es va indicar també des del departament de Salut dies enrere, però sovint això no ho soluciona tot. “A vegades, el mateix cas que no t’arriba per consulta, l’acabes visitant per urgències perquè la gent necessita veure un doctor”, apunta Fran Fernández. A més, pel que fa als contactes telefònics, comenta que, després de la situació particular que ha travessat cada pacient, alguns d’ells, quan els truquen, “aprofiten per explicar-te tot el que han passat”. Encara es fa més clar quan toca telefonar algú que passa per un dol, després d’haver-se quedat, per exemple, vidu. La trucada pot enfilar-se als tres quarts d’hora. L’atenció sanitària de proximitat es basa en un vincle, subratllen uns i altres, i això no es pot despatxar després d’una pandèmia amb una gestió freda.

Els reforços que mai no arriben

També ha tingut un efecte important la segona tongada de la Covid-19, ara que s’ha estès la quantitat de proves PCR que es poden fer des dels CAPs. De fet, com que la immensa majoria de casos no són greus, és l’atenció primària on s’està acumulant gran part de la feina per aturar el cop. Als hospitals, les UCIs encara tenen un nivell d’ingressos baix. “Som plenament conscients que és una situació més lleu que l’anterior. Però també som menys de la meitat de la plantilla i estem molt cansats”, puntualitza Martínez.

Fa temps que demanen reforços –cada estiu amb especial vehemència, de fet– però les substitucions mai no arriben. Diferents metges indiquen que des de la direcció del seu ambulatori els han indicat que han buscat nous doctors, però que no se n’han trobat. Sobre aquest punt, Sònia Miravet, vicesecretària del Col·legi de Metges de Barcelona (COMB), detalla que el màxim que han aconseguit esgarrapar de moment és un compromís minso. “Se’ns ha traslladat que s’estan buscant recursos”, diu. Alhora, però, recorda que si bé la pitjor part de l’emergència sanitària s’aboca en els hospitals quan el coronavirus amuntega casos greus, en aquest estadi intermedi “on recau el pes del seguiment és a l’atenció primària”. Davant aquesta evidència, la presidenta del FoCap, Meritxell Sánchez-Amat, reclama que mentre sigui possible, “seria una bona idea desviar personal dels hospitals, com infermers, als ambulatoris”. La resposta, però, no arriba per cap banda.

De fet, aquest diari ha consultat al departament de Salut sobre l’opció de reforçar les plantilles en moments com l’actual o sobre l’opció d’implantar un sistema que comptabilitzi les hores totals que dediquen els sanitaris dels CAPs i la conselleria no n’ha volgut donar cap mena d’explicació.

L’únic avenç que tenen garantit els ambulatoris és que els arribarà una nova figura als centres: el gestor Covid. L’aterratge als centres sanitaris és imminent. Segons un document de la Generalitat, la seva funció serà rastrejar tots els possibles casos de coronavirus que arribin al CAP, fins i tot aquells que acabin donant negatiu. També es dedicarà a informar el pacient amb detall de quan i com rebrà els resultats, a més de concretar-li què ha de fer fins llavors. Fins ara, però, tota aquesta feina la feien íntegrament les plantilles dels ambulatoris. I el reforç que els arriba és limitat. En el cas del CAP Besòs el que s’ofereix són dos gestors Covid. “Està bé, però seguirà sent molta feina fer un seguiment tan exhaustiu. Els companys haurem de seguir-hi molt a sobre i dedicar-hi moltes hores”, apunta Sánchez-Amat.

Queixes dels usuaris

Mentrestant, hi ha zones de Barcelona on alguns veïns ja han notat la situació i es queixen activament de la gestió que s’està fent als ambulatoris. Algunes de les protestes sorgeixen perquè s’està optant per evitar les visites presencials si no es considera prioritari i perquè les línies telefòniques estan col·lapsades. Els mateixos sanitaris ho reconeixen. Segons ha pogut saber aquest diari, el CAP La Sagrera és un altre dels espais en què s’està pendent d’ampliar les línies telefòniques perquè no donen l’abast. També el CAP Besòs travessa la mateixa situació. “No s’estan reforçant les línies telefòniques. N’esperem de noves i no arriben. I la gent què fa? Trucar al 061. Però el 061 sovint els redirigeix al CAP. Així que els problemes són de personal i de tecnologia. I les dues coses corresponen al departament de Salut. Ens sentim abandonats pel CatSalut”, reivindica la metgessa Meritxell Sánchez-Amat.

De fet, paradoxalment, diversos sanitaris han sentit que hi ha veïns que pensen que l’activitat s’ha reduït al seu ambulatori. “Com fem moltes trucades, molt d’informe i molta feina de Covid, sembla que no hi ha hagi moviment. I això és un equívoc”, apunta la doctora de la zona de Nou Barris. “La gent veu els seus bars i botigues obertes i pensen que tot és normal, també al CAP, i no és així. És tot el contrari”, remata.

Encara afegeix un contrapunt la vicesecretària del COMB, Sònia Miravet, que fa una crida perquè la ciutadania torni a prendre consciència de la fragilitat de la situació sanitària: “Frustra especialment el fet que tu, com a metgessa, intentes donar hores de la teva vida personal perquè això s’arregli, i hi ha gent que no té consciència”.

El dit acusador, però, sempre acaba apuntant al mateix lloc. El rerefons de l’actual precarietat són les retallades del govern d’Artur Mas, repeteixen una vegada i una altra els professionals de l’atenció primària. De la mateixa manera, el pedaç que ho hauria de solucionar passa també pel govern català. Calen recursos, insisteixen. I l’últim que els faltava veure era com s’atorgava un contracte milionari a l’empresa Ferrovial per fer el seguiment dels casos de Covid-19. Davant tot això, qualsevol podria estranyar-se que no hi hagi una vaga en marxa. Fran Fernández no ho descarta i argumenta que motius no els en falten. “Si no ens atrevim a fer-la, és per no deixar la població desatesa amb la situació sanitària actual”, clou.

Més informació

Nou comentari