El 7 de juliol, un esvoranc durant la construcció de l’L9, al barri de Sant Gervasi, va obligar a desallotjar vuit finques -93 habitatges- dels carrers de Sant Gervasi de Cassoles, Rubinstein i Teodora Lamadrid. Dos mesos després, la situació està lluny de resoldre’s. Si ve una part del veïnat i comerciants han pogut tornar i una altra part ho podrà fer en quatre o cinc setmanes, els residents de Teodora Lamadrid, 3; Rubinstein, 2, i Rubinstein, 4, hauran d’esperar fins a principis de l’any vinent per tornar a casa seva o reobrir els seus negocis després que el 31 de juliol es detectés un nou forat al soterrani del carrer de Rubinstein, 2. Es tracta de divuit habitatges i set locals comercials. Veïns i comerciants viuen un calvari, alguns en habitacions d’hotel petites, sense saber què passarà amb casa seva o si es complirà el calendari que els han donat. Mentre, en els carrers afectats, els operaris continuen injectant ciment per garantir la seguretat de la zona. La tuneladora està parada i sembla obvi pensar que les obres de l’L9 es tornaran a endarrerir. Les feines, que executa la Generalitat, ja fa tres dècades que es perllonguen i sumen un sobrecost d’un 252%, dels 1.946 milions pressupostats inicialment fins als 6.916 milions d’euros.
Una resident de Rubinstein, 2, Miren Atela, valora el que passen com un “viacrucis”. Des del primer dia li deien que havia de contactar amb la seva assegurança per buscar un lloc on estar. Cansada, en una reunió, micro en mà, va assenyalar que havien de ser ells -la Generalitat- qui els oferissin un lloc on dormir, esmorzar, dinar, sopar i rentar la roba. Els hotels no els van facilitar fins al quart dia després de l’esvoranc. La dona s’ha hagut de rentar la roba a la pica de l’habitació de l’hotel, i en el primer hotel que va estar no disposava d’un sofà-cadira on reposar el cap. “A l’habitació no hi havia espai. No podia fer res més que mirar la tele, estar enganxada a sèries, pòdcasts i llegir. De tots els hobbies que tinc, només podia llegir i estudiar alemany. No podia cosir, tenir gent, cuinar, fer bricolatge o fer ioga, quelcom essencial per a mi. Això mina i afecta molt les persones”, subratlla en conversa amb el TOT Barcelona.
Horaris i menús tancats per menjar
També es queixa dels canvis de lloc i dels horaris que tenia per menjar. “Per dinar i sopar havíem d’anar a un altre hotel, i el cap de setmana, a un tercer”. Els àpats es feien en un soterrani, amb un horari i un menú tancat. “Hi ha persones que no tenen temps d’arribar a un hotel a dinar o sopar, amb un horari fix. Aquesta gent treballa. Hi ha persones que són celíacs o tenen altres problemes d’alimentació. Jo mateixa menjo diferent i sobretot menjo quan que em va bé. Si volia fer un cafè a mig matí o a mitja tarda, havia de sortir fora de l’hotel. Tot això, que semblen ximpleries, quan en són tantes, van minvant i fan la vida difícil”.
A finals de juliol, després de canviar d’hotel, a la Miren li van plantejar anar a un apartament. Va posar un seguit de condicions, entre les quals que tingués aire condicionat, wifi i que estigués en una zona àmplia pròxima a casa seva. La proposta de l’administració va ser que se n’anés al barri Gòtic. La setmana passada va deixar l’hotel. Ha aconseguit anar a viure a casa d’un familiar. “No podia estar més en un hotel d’aquesta manera, veient-nos només nosaltres i explicant-nos les desgràcies”.
“Ens deien que tot estava controlat”
Patricia Tejeiro és veïna de Teodora Lamadrid, 5. Teòricament, és una de les persones que podrà tornar a casa seva a mitjan octubre, però ella creu que no serà així. “Hi ha esquerdes, finestres i portes afectades. No crec que sigui habitable. Caldrà fer moltes reparacions”. A més, els operaris estan treballant des de l’aparcament de la seva finca i “hi ha un soroll insuportable”. Assegura que veïns de Sant Gervasi de Cassoles afectats que havien pogut tornar a casa al juliol estan un altre cop als hotels perquè no poden viure als seus habitatges. “Hi ha molt soroll i la gent té por”. La veïna subratlla que ells es van oposar en tot moment a les obres. “És una zona amb moltes rieres. Un cop va ploure molt i va caure un mur de l’aparcament. Vam transmetre les nostres inquietuds als responsables, però sempre es responien que tot estava controlat”.
La Patricia viu amb el seu marit i els seus dos fills en un hotel. Són habitacions petites. Ella dorm amb un dels seus fills i el marit amb l’altre. La convivència es fa molt difícil, i més amb infants, en un espai tan reduït. Dissabte, fins i tot, van viure una situació desagradable a l’hotel. Era l’aniversari d’un dels nens i el celebraven despres d’haver anat a un restaurant per dinar, prenien un pastis amb cinc familiars al saló-bar de la recepció de l’hotel. La gerent de l’establiment se’ls va apropar i va intentar fer-los fora i que es traslladessin a una altra part de la sala amb seients de plàstic, perquè la zona en la qual estaven la tenien reservada per als clients que consumien.
A les portes de l’inici del curs escolar, la família està l’espera que els hi faciliten per fi un pis moblat on poder anar a viure. “Estem esperant que ens contestin”. Com la Miren, la Patricia i la seva família també han de fer un munt de tràmits i gestions per aconseguir que li resolguin els problemes o les qüestions que tenen diàriament, com per exemple pel cobrament de les bestretes.
Local destrossat, préstecs i pèrdua de confiança
La Miren i la Patricia parlen des de l’esgotament. El mateix sentiment té Domingo Fínez, titular de la pizzeria Verona, el local del carrer de Teodora Lamadrid, 3, en el qual es va produir l’esfondrament el 7 de juliol. El restaurant continua “destrossat” i no sap quan podrà reobrir. Com els veïns de Rubinstein, 2, no recuperaran la normalitat fins a principis del 2027, si es compleix el calendari que la Generalitat ha posat sobre la taula. El Domingo es queixa que, inicialment, els van dir que es farien càrrec de tot. “Van crear unes expectatives i després ens han sortit que som nosaltres els que hem d’assumir els impostos i la seguretat social del juny. Només paguen a partir del 7 de juliol”. El Domingo, com altres comerciants, han demanat préstecs a l’Institut Català de Finances. A uns els va millor que a altres. A ell li van pagant, però la seva veïna, una rellotgera del carrer de Rubinstein, té més problemes. “Ens maregen molt amb la documentació. Estem esgotats. No únicament és un tema de diners. La gent va perdent la confiança”. El propietari de la pizzeria fa dos mesos que no té cap informació de l’assegurança. Després de l’accident, va venir el pèrit de la seva companyia. Però no ha sabut res més.
Demanda per danys materials, econòmics i morals
Tal com ja va informar aquest mitjà, desenes de veïns i afectats ja fa setmanes que s’han organitzat per presentar una demanda administrativa. L’advocada Carmen Pérez-Pozo, CEO i fundadora del Grup Pérez-Pozo, confirma que es formalitzarà aquesta setmana per exigir “danys materials, econòmics i morals”. “Comencen a tenir una imatge real de les afectacions”. La reclamació s’articula sobre la base del principi ‘culpa in vigilando’, que en dret fa referència al fet que quan es contracta una feina “cal vigilar que es faci bé”, destaca. La Generalitat, finalment, va acceptar que hi hagi un pèrit extern qui avaluï l’estat dels immobles. Es tracta d’un enginyer i professor de la UPF que certificarà que tot està correcte abans que els veïns tornin a casa. La lletrada espera arribar a un acord amb la Generalitat per les indemnitzacions i no haver de recórrer a la vida judicial. En qualsevol cas, deixa clar que no es podrà establir un acord marc perquè hi ha moltes casuístiques diferents i tampoc es poden xifrar encara els danys materials perquè no s’han acabat les reparacions. Segons l’advocada, han aparegut més esquerdes en edificis de la plaça de Joaquim Folguera i no descarta que la demanda s’acabi ampliant.
La Miren diu que en les reunions que tenen amb els responsables de l’obra, al centre cívic del barri, no hi ha diàleg amb els afectats. “La Generalitat informa, però no hi ha un diàleg amb nosaltres. Frustra molt. Ens expliquen que treballen per la seguretat, que injecten molt ciment i que els edificis seran segurs. Però no expliquen clarament quina afectació és la que té un edifici o un altre. No sabem si un edifici s’ha deixat de moure o si les escletxes s’han fet més grans”. I afegeix: “El gran interrogant és que ha passat. Suposo que hi havia uns protocols. Algú se’l va saltar? No va funcionar? Hi va haver alguna negligència? -es pregunta-. Hi havia estudis que detallaven que era un terreny molt específic i molt difícil. Van confiar en el fet que tenien una tuneladora que era molt moderna, que injecta formigó mentre va excavant, i que excavaven a més de quaranta metres sota terra? També es van posar testimonis en els edificis per detectar moviments. Van ser suficients? Hi ha moltes preguntes sense resposta. I a partir d’aquí, el que ens preocupa és si s’actuarà diferent per continuar excavant, i si ens ho comunicaran. Tenim molt neguit”.
