Giorgio Ossola va sobreviure dormint al ras a Barcelona. Va aconseguir refer-se i, des de fa un any i mig, treballa a la Fundació Arrels, que aixeca la veu un cop més per les més de mil persones que passen cada nit a la intempèrie a la capital: l’entitat alerta que costa més que els sensesostre se’n surtin des que la pandèmia va venir a trastocar-ho tot i, segons les últimes estimacions de l’organització, les persones que fa més de dos anys que no tenen allotjament a la ciutat han crescut d’un 33% del total el 2019 a un 47% el 2021. Alhora, les que confessen haver estat agredides o humiliades algun cop han pujat d’un 31% el 2018 a un 46% l’any passat, d’acord a les respostes de gairebé 300 enquestats. El Giorgio en dona fe: a ell el van pegar dos cops quan no tenia on refugiar-se i cada cop es troba que més persones sense sostre amb qui tracta es queixen que s’han excedit amb elles.
“Les últimes persones que ens ho han dit els van colpejar amb pals pel fet de dormir al carrer. És una violència que no comprenc. No és per robar, perquè a algú que s’està al carrer no li podran arrencar un Iphone ni 100 euros, és clar. És, simplement, violència gratuïta”, fa notar el Giorgio. Hi afegeix la “impunitat” que esperona els agressors: “Saben que difícilment els passarà res. Qui ho pateix ve a explicar-nos-ho i intentem fer denúncia, encara que no s’arriba a presentar en tots els casos perquè, en la majoria de les ocasions, les persones desconfien del sistema. Passarà fins que no es vegi que una denúncia tira endavant, s’arriba a un judici i hi ha una condemna. No tinc coneixement que hagi passat mai en l’últim any i mig”.
La responsable de l’equip jurídic d’Arrels, Bea Fernández, esmenta que un altre motiu que dificulta interposar denúncia és que els agressors s’emparen en la foscor de la nit per atacar els sensesostre i escapolir-se sense que ningú pugui reconèixer-los després: “Els agradeixen quan dormen i així aconsegueixen no ser identificats. En el cas que es denunciï, complica la investigació, perquè no se sap qui són els agressors”.
Més violència al centre
Arrels sí que té localitzat on més persones sense llar asseguren haver estat agredides algun cop. Ho reconeixen un 70% dels sensesostre que van ser entrevistats fa un any al barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera, a Ciutat Vella. El 60% dels sondejats al Gòtic, a Sant Antoni, al Poble-sec i a la Nova Esquerra de l’Eixample també van declarar que havien patit violència.
“Ens arriben sobretot agressions a l’espai públic. Algun cop són robatoris, insults o discriminacions. També considerem violència que no es permeti l’accés a un espai”, desgrana Fernández.
“Han augmentat molt. No passa cada dia, però ja és molt si passa un cop”, sosté Ossola. Apunta que part de les agressions són comeses per joves desvalguts que s’han quedat al carrer els últims anys: “Mai no els han donat una oportunitat i s’han trobat arreu les portes tancades. Sense promeses de res, han decaigut en això. Cal fer-hi alguna cosa perquè, si no, aquests joves seran els deliqüents de demà. I són molts. A vegades penso que és com si algú vulgués que fos així perquè, si no, intervenir-hi no seria tan complicat”. El 36% dels enquestats de 18 a 25 anys per Arrels fa un any va explicar que s’havien hostatjat en un centre d’acollida abans de trobar-se al ras.
Més víctimes entre les dones
A més, les dones que no disposen d’allotjament fix són les que més exposades estan a ser agredides, remarca Arrels. El 48% de les sensellar afirmen haver-ne estat víctimes. Són dos punts percentuals més que els homes.
“En el cas de les dones, la situació és encara més greu, amb una vulnerabilitat més alta i problemes de violència majors”, constata Ossola. “No només són víctimes per estar al carrer, sinó que ho són d’agressions pel fet de ser dones. Són doblement víctimes. S’han creat places específiques per a elles a Barcelona, però continuen sent insuficients”, completa Fernández.
La responsable jurídica d’Arrels comenta que els sensellar s’obren més ara a comunicar a les entitats d’atenció com Arrels que han sigut colpejats i a pregar ajuda per reclamar els seus drets: “Amb l’inici de la pandèmia, es van produir més agressions, però encara ens deien que les patien quan els temps més durs ja havien quedat enrere. Ho associem al fet que la gent que viu al carrer ens ho explica més i nosaltres els hi ho preguntem. Les persones sense sostre normalitzen patir violència al carrer: rebre una agressió al carrer forma part de la seva vida i la majoria de vegades no és ja que no ho denunciïn, és que no ho tenen en compte. Els nostres referents els diuen que no ho han de permetre i cada cop prenen més consciència”.
Més llista d’espera
L’última radiografia d’Arrels sobre el sensellarisme a Barcelona retrata que el 91% de la gent que suporta les inclemències del carrer són homes, mentre que el nombre de dones cau del 9% i 11% en què fluctuava a un 7%. A més, l’edat mitjana dels enquestats és de 43 anys, set de cada 10 són estrangers i el 73% no rep cap ingrés.
Així mateix, Arrels crida l’atenció sobre el fet que un 44% de les persones consultades el 2021 van fer-los saber que feia almenys mig any que els serveis socials no els assistien. “Reflecteix que no hi ha prou seguiment social de les persones que es troben en una situació més vulnerable”, adverteix Fernández, que agrega que les llistes d’espera per socórrer els indigents creixen.
“Els temps d’espera per rebre atenció han augmentat molt”, observa Ossola. “Es triga mesos per assignar un treballador social, són 50 o 60 dies per tenir la cita prèvia per a l’empadronament i, mentrestant, l’espera és al carrer. I el que és més important, trobar una habitació, triga més que abans. Per anar a un alberg, cal esperar quatre o cinc mesos com a mínim. És massa temps d’espera en cada tràmit. El problema principal és que viure al carrer a Barcelona no es considera una emergència”, protesta. A banda, es dispara el nombre de demandants d’asil mancats de pis: si representaven un 6% el 2016, eren el 17% fa un any, quan la diàspora d’ucraïnesos per la guerra encara no havia arrencat.
Més de quatre anys a la intempèrie
Arrels també posa èmfasi en el temps que la gent que viu al carrer a la capital acumula sense cap lloc on residir: l’últim estudi de la fundació apunta que ha crescut de tres anys i mig a quatre anys i vuit mesos de mitjana. “La pandèmia ho ha cronificat”, indica Fernández. “Que s’hagi modificat l’accés als albergs i no poder accedir a determinades prestacions expliquen que més persones portin més temps al carrer. Hi ha gent que, abans de la pandèmia, havia trobat un allotjament, encara que fos precari, i que ara torna a ser al carrer”, recalca.
Les persones que malviuen des de fa més de dos anys al ras són les que declaren patir més agressions (un 45%), més malalties cròniques (un 31%) i més trastorns mentals (un 48%). “Quan duen tant de temps, el deteriorament físic i emocional és imparable. Els serveis bàsics que puguin atendre-ho a Barcelona són insuficients”, analitza Ossola.
A la vegada, ressalta que els problemes de salut mental a què fan front han anat a més des que la Covid va començar a expandir-se. “Són generalitzats. Tant de temps al carrer empitjora moltíssim la salut, tant la mental com la física. Cada any que una persona viu al carrer és com tres o quatre anys per al seu cos. Però les emocions i els sentiments són el que fan més mal. Deixen marques i és un mal que enganxa, un mal refugi per no pensar en les raons que han abocat al carrer”, verbalitza el Giorgio.
A banda, avisa contra les mirades de menyspreu a qui està atrapat al carrer. Poden ser feridores. “A mi també em va passar. T’ho fan passar malament i és la violència silenciosa més dura. Les persones que viuen i dormen al carrer no són cap virus”, conclou.
