Una agressió sexual no deixa de fer mal quan s’acaba. El seu impacte tindrà uns efectes impossibles de mesurar en cadascuna de les dones atacades. En femení, sí, perquè el 91,5% de les agressions sexuals registrades l’any 2018 per l’Hospital Clínic eren dones. La feina de tots els implicats en l’assistència i l’atenció immediata a la persona agredida és especialment sensible. La seva funció hauria de ser la de minimitzar el mal tràngol i assistir correctament la víctima. Tanmateix, i després d’una dècada d’aplicació d’una llei que vetlla per aquests processos, la realitat encara queda ben lluny aconseguir l’objectiu.
Així ho va denunciar una de les dones agredides sexualment a les festes de Gràcia i ho confirmen les especialistes consultades per aquest diari. Segons el moment i l’espai a on es dirigeixi una dona agredida, és possible que no trobi ni els recursos necessaris ni la formació adequada per part dels professionals de l’hospital, la comissaria o el jutjat que abordin el seu cas.
“Per posar un exemple, hi ha molts hospitals que no tenen un psiquiatra disponible les 24 hores del dia. I encara menys, treballadors socials. Així no es pot fer una bona atenció d’una noia que ha estat agredida”, lamenta la coordinadora d’Infermeria d’Urgències de l’Hospital Clínic, Teresa Echevarría. El centre on treballa és la referència davant qualsevol cas de violència sexual. Disposa d’un protocol d’atenció integral que inclou la posada en marxa del servei d’infermeria, treballadores socials, ginecologia i psiquiatria. I, a més, s’encarrega que sempre, encara que la víctima no vulgui denunciar, es faci el peritatge judicial per tenir un informe complet. “La majoria de centres, com no tenen aquest costum, no ho fan. No li truquen”, recalca.
“El problema és que, a nivell mèdic, l’únic lloc que està realment preparat és el Clínic”, resumeix l’advocada especialitzada en violències masclistes, Júlia Humet. La també membre del col·lectiu de Dones Juristes apunta, a més, el greuge comparatiu entre hospitals és tan accentuat que, a hores d’ara, “tothom hauria de ser conscient que si t’arriba una persona que ha estat agredida sexualment ha d’anar al Clínic”, insisteix. Especialment perquè no fer-ho significa renunciar a la garantia “que no se sentirà qüestionada”.
Sentir-se qüestionada
I és precisament aquest sentiment el que el col·lectiu Feministes de la Vila de Gràcia va denunciar quan va sortir a la llum la primera de les agressions sexuals succeïdes al voltant de les festes del barri –finalment han estat 5, asseguren–, en un manifest llegit a la plaça de la Vila. “El procés per denunciar i ser atesa a un hospital va suposar diversos viatges per la ciutat de Barcelona“, explicava el text condemnatori, després d’haver escoltat el testimoni de la víctima. També detalla que va passar “d’un hospital privat a un altre per trobar algú que pogués atendre la companya” i, a més, va haver d’assistir “més d’un cop a la mateixa comissaria per poder fer efectiva la denúncia”. I acaba: “De suport psicològic no en va trobar enlloc. De qüestionament, culpabilització i banalització n’hi havia per tot arreu”.
Aquest diari ha intentat escatir si els Mossos d’Esquadra que van atendre la víctima la van convidar a visitar l’Hospital Clínic, com és habitual, o es van limitar a remetre-la al centre mèdic que ella decidís perquè es fes una exploració física –necessària per tramitar la denúncia–. Tanmateix, ni les fonts de la policia catalana consultades ni el col·lectiu gracienc han detallat el circuit exacte d’atenció que va seguir la noia.
En el cas de Feministes de la Vila de Gràcia, és perquè la víctima va deixar clar que tota la informació que autoritzava a compartir era la del comunicat. Pel que fa als Mossos d’Esquadra, perquè no han registrat cap queixa oficial. Així, es limiten a confirmar que encara tenen la investigació oberta per resoldre el cas. Humet reconeix que en situacions de disconformitat amb el tracte per part dels funcionaris “el màxim que pots fer és tramitar una queixa a la comissaria o l’hospital i, si no quedes satisfet amb la resposta de l’administració, elevar-ho al Síndic de Greuges”. Tot això “sí la víctima es troba amb forces per fer-ho, esclar”.
Echevarría alerta que les acusacions del col·lectiu gracienc són greus i que si es confirmessin seria un cas “incomprensible” de mala resposta pública “que caldria condemnar”, ja que suposaria “una deficiència en l’assistència”. En aquest sentit, recorda “els grans esforços” que ha fet l’equip de l’Hospital Clínic els darrers anys per arribar a assolir una “conducta de contenció i control dels professionals davant de la pacient”. Això vol dir deixar de banda absolutament qualsevol mostra d’opinió personal o consideració sobre el cas tractat, fins i tot, en l’expressió facial.
Pèrdua de confiança
“Una persona agredida està a l’aguait de tot. Què es diu de fons, com la mires… Són moments d’un gran sentiment de vergonya i inseguretat. Si et passes mínimament, desconfia per jutjar-la i tot va de malament en pitjor”. La manca d’un comportament homogeni en els professionals, per la responsable d’Infermeria del Clínic, també caldria reclamar-la a la justícia, que tampoc aplica un criteri unificat en el tractament dels casos de violacions o abusos.
Aquesta idea la certifica l’anàlisi publicada per l’Institut Català de la Dona i el projecte TAMAIA Viure sense violència, 10 anys de trajecte de dones en situació de violència masclista: itineraris, vivències i relats. Un dels apunts de l’informe, encarregat amb motiu de l’aniversari de la Llei 5/2008 del Dret de les dones a eradicar la violència masclista, destaca que una dona “en situació de violència masclista” projectarà unes “expectatives que condicionaran la seva presa de decisions”. Si no es compleixen, experimentarà “decepció” i menys “confiança” en la xarxa de recursos d’abordatge de les violències masclistes.
De fet, és un dels diversos punts que pot explicar que es mantingui una tendència a la baixa a denunciar després d’una agressió sexual, com recull l’informe anual del centre referència en violències sexuals. Les últimes dades assenyalaven que si l’any 2015 el 74,1% de les víctimes ateses per violacions al Clínic van mostrar la intenció d’acudir als Mossos d’Esquadra, el 2018 l’estadística baixava fins al 63%.
Una estadística que manté relació amb una altra dada curiosa, tot i que poc extrapolable per la baixa quantitat de casos: l’Hospital Clínic registra un fort increment de visites per agressions sexuals, però les denúncies han baixat a Barcelona el primer mig any de 2019 respecte al mateix període del 2018. Han passat de 118 a 101. Les dades de l’augment d’atencions al Clínic s’anunciaran a finals d’any. De nou, però, Teresa Echevarria garanteix que s’hi apreciarà un ascens pronunciat. Les causes les vincula a l’augment del turisme, el fenomen Erasmus, l’efecte dels protocols institucionals a diferents espais, com els d’oci nocturn, i especialment la conscienciació del jovent. “Els joves no en deixen passar ni una”, rebla.
Una millora a mig camí
D’altra banda, i encara amb relació amb la protesta del col·lectiu Feministes de la Vila de Gràcia, la responsable d’Infemeria al Clínic fa una anàlisi crítica al voltant de la situació dels centres sanitaris. Assegura que l’atenció insuficient a les víctimes inclou la que s’ofereix als hospitals públics, als quals els falten recursos i formació, i “s’aguditza en els privats”. Segons concreta, la vessant psicològica es veu especialment malmesa en l’atenció dels privats i no és estrany que, després que una víctima hagi passat pel circuit d’atenció a un centre privat, dies després visiti el seu centre per fer-ho millor.
Amb tot, reconeix que els professionals del Servei d’Emergències Mèdiques (SEM) i la policia són avui molt més actius en la identificació de possibles casos d’agressió sexual i s’està treballant en la bona direcció. “Ara cal donar suport a tot el que queda pendent des de l’aprovació de la llei: més mitjans, com els Punts d’Informació i Atenció a les Dones (PIAD), els Serveis d’Informació i Atenció a les Dones (SIAD) o els Serveis d’Intervenció Especial (SIE)”, reivindica l’advocada especialitzada en violències masclistes.
Aquests recursos “estan molt bé, però estan saturats”, avisa. “Potser a una dona que pateix violència i que està en un moment d’urgència li donen visita a un mes vista”, exemplifica. Així, mentre la maquinària política s’ha activat al Parlament i s’ha estès al carrer la conscienciació sobre la violència masclista, l’ajuda davant un fet immediat encara està lluny de ser impecable.
