El Parlament Europeu ampliava a principis d’octubre del 2023 la protecció als treballadors que tenen contacte amb amiant. L’alta cambra modificava així el reglament vigent des del 2009, rebaixant els límits permesos d’exposició a aquesta substància potencialment cancerígena fins a situar-los deu vegades per sota (0,01 fibres per centímetre cúbic). Uns mesos abans, la Generalitat donava llum verda al Pla nacional per a l’erradicació de l’amiant, el full de ruta que havia de culminar en l’elaboració d’una nova Llei. El projecte es refrendava a principis del passat mes de maig, en una de les darreres mesures encara sota el mandat de Pere Aragonès. Amb el canvi de govern, la iniciativa quedava en un calaix fins aquest mateix dimarts, quan l’executiu de Salvador Illa recuperava el projecte de Llei per portar-lo al Parlament.
Només en el lapse que va de la modificació del reglament europeu al recent rescat de la Llei de l’amiant, l’agrupació de jubilats de Macosa-Alstom ha vist com dos extreballadors de la fàbrica que la companyia va tenir al Poblenou fins als noranta perdien la vida. Dues morts en poc més d’un any, que se sumen a un llistat que ja arriba als 37 noms. Totes elles per afectacions derivades de l’exposició prolongada a aquesta substància tòxica. “Tenim prou experiència per saber que no ens podem entretenir. Hem estat en contacte amb amiant durant molts anys, pràcticament boca a boca. Qualsevol de nosaltres podria desenvolupar la malaltia. La Llei és un pas important, però això no acaba fins que l’erradiquem completament“, afirma en declaracions al TOT Barcelona Miguel Moreno, portaveu dels antics empleats i un dels artífexs de la normativa que pretén avançar en aquest objectiu fixat per la Unió Europea de tenir un territori lliure de fibrociment abans del 2032.
La croada dels extreballadors de Material i Construcciones S.A. (Macosa) va arrencar l’any 2001 amb la primera mort d’un company i va tenir un dels seus punts àlgids el 2015, quan van recollir prop de 10.000 firmes en favor d’una legislació per eliminar la presència d’aquesta substància tòxica a Catalunya. “Vam aconseguir posar la problemàtica damunt la taula de les administracions i que aquest deixés de ser un tema tabú“, assenyala Moreno. Gairebé una dècada després d’aquesta fita, la Llei per a l’erradicació de l’amiant està només a un pas de ser una realitat. Un cop refrendada al Parlament, on estarà subjecte a la introducció d’esmenes i modificacions, es procedirà a elaborar el nou reglament, que hauria d’estar enllestit durant la primera meitat del 2025. Aquesta, però, és una cursa contra rellotge. No només per als antics empleats de la fàbrica barcelonina, sinó també per a tothom que pugui estar exposat a les entre dos i tres milions de tones d’uralita que es calcula que encara queden repartides pel territori català. La majoria del fibrociment supervivent es va instal·lar entre els 60 i finals dels 80, de manera ja ha arribat al final de la seva vida útil o està a punt de fer-ho, amb el risc que això suposa per la dispersió d’aquestes fibres potencialment cancerígenes.
Radiografia real del perill
Un dels grans reptes que pretén abordar la nova Llei és el recompte real de la quantitat d’amiant que hi ha a Catalunya. Els resultats del darrer estudi a càrrec de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) -que va elaborar un mapa amb un cens de les cobertes de fibrociment– es van presentar el passat mes d’abril. Aquesta anàlisi va concloure que hi ha prop de 800.000 teulades amb amiant, la majoria de les quals a Barcelona i la seva àrea metropolitana. La radiografia, però, és incompleta, ja que només inclou les cobertes de més de 35 metres quadrats i no té en compte l’amiant utilitzat per als baixants, canonades o el que es troba a l’interior d’habitatges o recintes industrials. Tampoc contempla les restes d’antics nuclis de barraques com el del Turó de la Rovira, que ara es troben incrustades en la muntanya i afloren cada cop que plou o es remou la terra. Es calcula que només a la capital catalana hi ha almenys tretze indrets de la ciutat on existien durant el segle XX barris amb construccions d’aquest tipus i on encara avui dia es podrien trobar planxes de fibrociment.
“Els ajuntaments estan obligats per Llei a tenir un cens propi des de l’abril 2023 (Llei 7/2022), però la majoria no han complert o han agafat directament el de l’ICGC com Badalona. El mapa cartogràfic és orientatiu i té marge d’error. Per això és important que cada municipi tingui el seu i pugui planificar la seva retirada“, apunta Joan Maria Soler, portaveu de la Comissió contra l’amiant de la Federació d’Associacions Veïnals de Barcelona (FAVB). En el cas de la capital catalana, el consistori sí que té identificada la presència d’uralita en edificis municipals o en zones pròximes a centres educatius. Més complex és el cas de les antigues barraques de punts com el Carmel, que requereixen una actuació especial que posi solució a un problema que s’ha cronificat amb el pas del temps. “Tenim el compromís de l’Ajuntament de reforestar aquests 1.200 metres quadrats on hi havia les construccions. Abans, però, s’haurà de fer una neteja superficial i de confinar la uralita amb una reixa per evitar l’erosió i que aquesta quedi tancada”, explica José Ramón Carme, bomber jubilat i portaveu de la Plataforma Can Baró, que agafa el nom d’un dels barris ubicats als peus dels mal anomenats búnquers.
Carme considera que tenir aquest cens municipal tant a Barcelona com a la resta de localitats ha de ser la prioritat per poder veure la magnitud el problema i prioritzar unes actuacions o altres, sobretot tenint en compte que només un 27% dels municipis catalans han presentat aquesta radiografia local de l’amiant. En el cas del Turó de la Rovira, per exemple, la desena d’actuacions que s’han fet des del 2017, quan es va detectar la presència del fibrociment, ja han permès retirar el gran gruix d’aquesta substància, de manera que aquesta renaturalització es podria fer en diferents fases al llarg d’aquest mandat. Ara bé, si torna a aflorar uralita en quantitats inadmissibles, té clar que demanaran una nova actuació d’urgència per treure-la o encapsular-la. “Estic segur que tot l’amiant ara catalogat com a visible no estarà retirat abans del 2032. Caldrà molta col·laboració ciutadana, però almenys amb la Llei tindrem un argument legal més per pressionar perquè es retiri”, remarca.
Unes subvencions que es queden curtes
Els ajuntaments no són els únics que han fet passos -tot i que insuficients- per identificar la presència d’amiant en els seus respectius termes municipals. La Generalitat s’ha avançat l’aprovació definitiva de la Llei al Parlament i ja està elaborant un cens propi, començant pels edificis que són de titularitat pública. Del total de 6.500 immobles avaluats, corresponents al 83% de tot el parc públic, els tècnics han detectat presència de fibrociment en gairebé 500, una xifra que no arriba al 10% del total d’edificis analitzats fins ara. En aquest sentit, una de les pròximes actuacions ja planificades és la intervenció en catorze parcs dels Bombers de Catalunya on també s’ha detectat la presència d’aquesta substància. Aquestes tasques, però, no han de fer oblidar que el gruix del problema continua sent en l’àmbit privat. Per facilitar la l’eliminació de la uralita, el Govern està treballant en les bases de la subvenció de 10 milions d’euros per retirar amiant, una dotació anual que es pretén mantenir estable fins a aconseguir l’objectiu d’erradicar-lo del territori.
Des de les diferents entitats impulsores de la Llei celebren aquestes ajudes, però ja avancen que seran insuficients per assolir aquest objectiu del 2032. “L’any 2023 es van anunciar unes subvencions de 40 milions d’euros per retirar teulades d’amiant i substituir-les per plaques solars. Només les peticions rebudes ja triplicaven aquest import. Això vol dir que hi ha una demanda real que s’haurà de suplir amb aportacions econòmiques importants que esperem que es desbloquegin amb els nous pressupostos”, diu Soler, que puntualitza que la presència de fibrociment és freqüent sobretot entre els sectors més desprotegits tant del món agrari com dels nuclis urbans, que en molts casos no han tingut la capacitat econòmica per substituir teulades.
Un dels casos que es podria resoldre definitivament gràcies a aquestes subvencions seria el de la gran coberta d’amiant de l’Eixample. D’aquesta teulada de prop de 2.500 metres quadrats, ubicada a l’interior d’illa delimitat pels carrers d’Aragó, Consell de Cent, Calàbria i Viladomat, només en queda per retirar una tercera part, uns 750 metres quadrats aproximadament. El seu propietari -que té obert un expedient de disciplina urbanística pel “mal estat de la coberta i la seva manca de manteniment”- ja ha manifestat la intenció d’acollir-se a aquestes ajudes quan surtin. “Estem una mica a l’expectativa. La Llei és un gran avenç, però veurem si ens ajuda a agilitzar tot plegat o serveix només com un avís“, assenyala Santiago Comas, un dels veïns afectats per aquesta coberta.
Setge a les males pràctiques
El cas d’aquesta teulada de l’Eixample no serà l’únic que amb tota probabilitat es desbloquejarà gràcies a les subvencions. Fins ara s’estaven retirant unes 20.000 tones anuals, que van a parar al dipòsit de residus perillosos de Castellolí (Anoia), però la previsió és que aquest ritme augmenti exponencialment en els pròxims anys. És en aquest punt on trobem l’altre gran repte que haurà de resoldre la Llei: com garanteix que l’eliminació d’aquest amiant es fa de manera correcta. Les males pràctiques en aquests processos estan lamentablement a l’ordre del dia, amb el risc que això suposa no només per als treballadors que estan en contacte directe amb la substància, sinó també per als ciutadans que poden estar exposats a la dispersió d’aquestes microfibres potencialment cancerígenes.
La supervisió efectiva d’aquests treballs serà un dels grans cavalls de batalla del nou reglament, que preveu ampliar les inspeccions a les empreses que s’encarreguin de la substitució de fibrociment. La legislació també comptarà amb un marc sancionador que -sumat a una major consciènciació ciutadana- hauria de servir per collar aquestes males pràctiques i que contempla multes que van des dels 100 fins als 100.000 euros. Aquest ha estat un dels aspectes que més han lluitats els jubilats de Macosa-Alstom, conscients de la capacitat destructora que poden tenir les fibres d’aquest assassí silenciós. “Si hem arribat fins aquí és perquè hem treballat amb amiant i sabem que qualsevol de nosaltres pot ser el següent de la llista. És important saber d’on venim per entendre on volem anar, que no tenim temps per perdre i que no cantarem victòria fins que desaparegui”, conclou Moreno.
