És el mateix horror que es torna a repetir. Una casualitat macabra connecta dos bombardeigs espantosos contra població innocent, separats per 84 anys de diferència, un a la Barcelona martiritzada per l’aviació feixista, els altres a la Ucraïna envaïda per l’Exèrcit rus. No coincideix l’any, però sí el dia i l’esglai: 16 de març de 1938 i 16 de març de 2022, dues jornades unides en el llarg historial dels crims de guerra.
Aquests dimecres va trascendir la destrucció d’un teatre on es refugiaven un miler de persones a la ciutat assetjada de Mariúpol, al sud-est del país. També es va informar de l’assassinat d’almenys 10 persones presumptament abatudes per la metralla d’un míssil mentre feien cua per comprar pa a Txerníhiv, a prop de Kíiv. “Les bombes no anaven dirigides a objectius militars. Les van llançar deliberadament al centre”. La frase retrata ben bé els dos últims atacs coneguts contra civils, però no està extreta de cap crònica d’un enviat especial a l’est d’Europa aquests dies. És la denúncia que l’ambaixador dels Estats Units a la República espanyola durant la Guerra Civil va deixar escrita dels 14 raids sobre Barcelona encadenats entre el 16 i el 18 de març de 1938, el més devastadors i mortífers que la capital ha patit mai.
El diplomàtic nordamericà es deia Claude G. Bowers, periodista. No era a Barcelona quan la incursió de l’aviació addicta als rebels, però va rebre notícia de primera mà de l’agregat militar de l’embaixada estatunidenca, el general Faqua, que sí que es trobava a la ciutat. Ho expliquen les historiadores Laia Arañó i Mireia Capdevila a Topografia de la destrucció: els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939), on es reprodueix un extracte d’un llibre de Bowers, My mission to Spain. Publicat anys després del conflicte, l’autor recordava que es van descarregar 44 tones de projectils en un marge de 40 hores sobre la capital catalana. Es van cobrar un miler de víctimes, comptant els que van morir a l’acte i els ferits que van perdre la vida els dies següents als hospitals.
“Res d’una magnitud tan espantosa amb relació a la raça blanca no s’havia conegut abans”, va sentenciar l’ambaixador sobre les jornades que van ensangonar Barcelona el març de 1938, quan els Savoia italians van ruixar de bombes sobretot nuclis habitats de l’Eixample i de Ciutat Vella. La Gran Via, el carrer Balmes, Entença, Còrsega, la ronda Universitat… Tot i no quedar arrasat com l’auditori de Mariúpol, també aleshores va patir danys un teatre, el Coliseum.
La flota feixista alineada amb l’Exèrcit franquista es va acarnissar amb “la zona més poblada de la ciutat, on la gent sopava, passejava, dormia als seus llits”, va subratllar Bowers per fer veure l’arbitrarietat de l’embestida, ideada per atemorir la població. És una perversitat a la que també es recorre ara per desmoralitzar la resistència ucraïnesa.
“Quan aquests atacs van acabar, nou-cents homes, dones i infants eren cadàvers estripats, esquinçats, en molts casos, en pedaços, esbudellats”, va fer constar Bowers, que va afegir que l’ofensiva de desgast va reduir 48 edificis a runa i va fer malbé altres 75. No va estalviar detalls esfereïdors per dibuixar la massacre. “Després de cada bombardeig, les unitats hospitalàries, assistides per voluntaris, corrien pels carrers amb cistells posant-hi bocins de cossos desmembrats, fragments de carn humana, parts de braços, de cames, de caps”, va relatar.
Dos inferns
La narració implacable amb què Bowers va retratar la Barcelona agredida pels obussos evoca massa la tragèdia d’Ucraïna. “El general Faqua va passar per la vorera d’un cafè on moltes persones havier mort destrossades”, va anotar el diplomàtic. Fa pensar en els cadàvers estesos a terra de ciutadans que anaven a avituallar-se a Txerníhiv, esperant també davant d’un establiment, sense saber que ensopegarien amb l’infern. “Els cambrers hi escombraven petits fragments de cossos i els posaven en contenidors. [El general Faqua] Va passar amb compte de no trepitjar la mà d’un nadó. Va veure una sabata de la qual sobresortia el turmell d’una dona”, va desgranar l’ambaixador, basant-se en el testimoni de l’agregat militar enviat a Barcelona.
La projecció constant d’imatges esgarrifoses, com les que es capten a Ucraïna, comporta el risc que la crueltat resulti tan rutinària que deixi de commoure. Passava igual fa gairebé un segle enrere, quan res no va empènyer les potències democràtiques a acudir a socórrer els governs legítims de Catalunya i d’Espanya. Bowers constata que “la monstruositat d’aquell crim tan brutal” de març de 1938, perpetrat contra els barcelonins, va astorar només “momentàniament el món civilitzat” davant del terror que l’Alemanya nazi i la Itàlia mussoliniana van posar en pràctica a la Guerra Civil.
“No vaig tenir cap dubte en aquell moment que l’Eix assajava per a Londres i Varsòvia, com ara sabem que així va ser”, va concloure Bowers, quan la Segona Guerra Mundial ja era passat. La Història, cíclica, acostuma a oblidar-se ràpid, malgrat els seus alarmants paral·lelismes. Enguany, l’Ajuntament de Barcelona no homenatja amb cap acte els centenars de víctimes que, just aquesta setmana, van ser massacrades fa 84 anys.
