Barcelona, “el millor lloc” per a un MENA

Barcelona és un “projecte de família” per a la majoria dels MENAs (menors estrangers no acompanyats) que hi arriben. Ho té clar Abdessamad Hamdi, director del centre d’acollida Mas Pins, a Vallvidrera. Venen impulsats pels seus pares i altres parents, amb un viatge al qual la família pot haver de destinar uns 2.000 euros –arreplegats amb esforç d’aquí i d’allà–  i perfectament organitzat, en la mesura que això és possible quan es tracta d’enviar un noi de 14, 15 o 16 anys a travessar gairebé sense diners part del seu país, l’estret de Gibraltar i la península Ibèrica.

Com a marroquí que fa anys que treballa en el sistema de protecció que acull molts compatriotes, Samad –així li diuen a Abdessamad Handi per abreujar-li el nom– sap de què parla. I la seva conclusió és que la capital catalana s’ha convertit en una mena d’El Dorado que, a diferència del regne llegendari, es fa realitat i permet que molts hi trobin veritablement una vida millor. Encara que en molts casos “les coses no són tan fàcils com s’havien imaginat”.

Des del juny del 2017 s’han creat a Barcelona 223 places específiques per a MENA

El director del centre Mas Pins i els membres del seu equip estan convençuts que les virtuts de la xarxa d’acollida catalana –més garantista que la francesa, que “no els proporciona un projecte educatiu”– fan un “efecte crida”. Però de cap manera estan disposats a “deixar de fer les coses bé” per revertir aquesta tendència, encara que el sistema estigui inevitablement desbordat: treballen amb la idea que encarrilar aquests nois és una inversió per a tota la societat. 

La xifra d’arribades de MENAs –un 80% del Marroc i la resta de diversos països africans i un 4% d’altres regions del món– s’ha disparat els últims anys. El 2018 s’ha tancat amb més de 3.300 noves arribades d’aquests adolescents a Catalunya, segons les dades de la direcció general d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA).

Barcelona és l’objectiu i la porta d’entrada –normalment després de passar per Andalusia, on arriben amb pasteres– però el sistema de protecció de la Generalitat els distribueix després per la resta del país, perquè és impossible acollir-los tots en centres de la capital. Tot i així, des del juny del 2017 s’han creat a la ciutat 223 places específiques per a MENAs –a Catalunya n’hi ha 2.465 segons les xifres del desembre–, en 16 espais diferents: des del centre d’emergència que n’acull uns 60, fins a pisos assistits on s’instal·len els majors de 16 anys més autònoms i on alguns es quedaran fins als 21 anys.

A partir de la majoria d’edat, l’administració quedaria legalment alliberada d’ocupar-se’n, però el departament de Treball, Afers Socials i Famílies entén que la millor opció és ajudar-los fins que siguin capaços de volar pel seu compte sense entrebancs greus.

Deu anys difícils amb el veïnat de Vallvidrera

Un matí d’hivern amb el cel clar i no gaire fred –alguns dels nois van amb xancletes i els peus a l’aire– visitem Mas Pins. És en un revolt de la carretera de Vallvidrera a Molins de Rei. No hi ha cartell a la tanca de l’entrada, però tots els veïns saben perfectament qui s’allotja en aquesta casa.

Havia sigut un centre d’educació ambiental, però l’any 2008 va passar a centre d’acollida de menors tutelats i, a hores d’ara, el 100% dels inquilins són MENAs. I han sigut deu anys durs de treballar amb la comunitat perquè els veïns se sentin còmodes amb el centre. Per aconseguir-ho es va crear una mesa amb el districte de Sarrià-Sant Gervasi, els Mossos d’Esquadra, representants de l’Ajuntament de Sant Cugat i veïns. “Al principi no va ser gens fàcil. Però ara tots els veïns que ho han volgut tenen el meu mòbil i fa vuit mesos que no rebo cap trucada de queixa”, explica Samad Hamdi. 

Tant el director del centre com la subdirectora, Alba Garriga, i l’educador Albert Martínez –part de l’equip educatiu format per una trentena de persones– rebutgen el “bonisme” i admeten que hi ha nois conflictius, en gran part per la motxilla que porten: són els que venen de famílies desestructurades i han sobreviscut a una travessia “molt difícil”. Alguns dels joves que han estat a Mas Pins han passat després per centres d’educació intensiva –per recomanació seva– o fins i tot de justícia juvenil –per ordre d’un jutge, perquè han comès algun delicte–, i n’hi ha que després han tornat.

“Un compatriota em va dir que el millor lloc era Barcelona”

Aquests casos complicats són una minoria, però existeixen i ningú els nega. Extrems a banda, quan hi parles, la majoria de nois transmeten una barreja de timidesa, prevenció i murrieria que cada un combina en proporcions diferents.

Mohamed Dam té 17 anys i ve de Kinitra, una població a uns 60 quilòmetres de Rabat, la capital del Marroc. Fa quatre mesos que és a Barcelona. Abans va estar dos mesos a Andalusia, fins que “un compatriota” li va dir que “el millor lloc era Barcelona”. Algú –”no en trauràs l’aigua clara”, adverteix Samad Hamdi amb mig somriure– li va donar diners per agafar un tren i venir a Catalunya.

En aquestes converses sempre plana el dubte sobre qui són els homes misteriosos de Huelva o La Línea o Almeria o d’altres poblacions andaluses que els aconsellen que vinguin a Barcelona i fins i tot els paguen els bitllets. Hi ha nois que mantenen que és als mateixos centres d’acollida d’Andalusia i de Madrid on els animen, amb les despeses pagades, a continuar el trajecte. És el que insinua un dels joves amb qui parlem, Jalal Alali –17 anys i 8 mesos–, que encara porta la granota amb què ha estat desbrossant un marge de la carretera.

És de Larache, una població a prop de Tànger, on els amics del barri somiaven amb el viatge a Barcelona. Quan va arribar a La Línea, va poder agafar un autobús fins a Madrid però allà se li van acabar els diners. Va anar a parar al centre d’acollida del districte d’Hortaleza. I allà, diu, li van donar diners per continuar fins a Catalunya. Samad Hamid se l’escolta –i el tradueix, encara té dificultats amb el castellà, ni pensaments de parlar en català de moment, encara que al centre els l’ensenyen– amb una ganyota d’escepticisme. Els educadors tendeixen a considerar una llegenda urbana aquesta mena d’històries. No hi donen ni credibilitat ni importància: per a ells, la qüestió és educar els nois i no donar voltes al com han arribat.

Al Marroc, Jalal Alali era veí d’Elias Hanna, que ara és també a Mas Pins. Compartien el projecte de venir a Barcelona amb la colla del barri. Van arribar cadascun pel seu compte i es van retrobar al centre de Vallvidrera. Ara un ja té xicota i vol ser pintor –ha pintat part d’un mur del jardí de Mas Pins– i l’altre aspira a convertir-se en perruquer. Tots dos tenen la seva “proposta”, la recomanació dels educadors, i esperen una plaça en un pis autònom: assistit però amb més marge de moviments i més responsabilitat. Tenen 17 anys, s’acosten a la majoria d’edat i han tingut bon comportament.

Amazics que canvien Bilbao per Barcelona

La seva història s’assembla –com s’assemblen les de tots els MENAs– a la de Lhoussane Ait Menzou. A diferència dels seus companys, que són àrabs, ell és amazic. Els trets facials ja el diferencien, amb una cara molt més rodona. Al seu poble, la destinació anhelada era Bilbao: per alguna raó, els MENAs amazics han tendit durant anys a triar el País Basc, on hi ha un centre de joves tutelats on la gran majoria d’estadants són berbers. Però Lhoussane va fer tard. “Em van avisar que estava massa ple i em van dir que era millor venir a Barcelona, que és més gran i segur que s’hi troba feina”, explica. 

Al seu costat, una mica més tímid i menys xerraire, se’ls mira Ayub Wardin, també de 17 anys i d’una població –Ksar El Kibir– pròxima a Larache. Porta posat un davantal perquè ajuda a la cuina. Feia anys que el seu entorn, al seu país, li parlava de Barcelona, mentre ell treballava en un bar. Ara vol quedar-se aquí. Afirma, com els altres, que tot és fantàstic. “Problemes? Cap. Vull aprendre bé l’idioma i treballar de cuiner o de cambrer”, assegura com si pensés que l’entrevista és una oportunitat.

“Jo només vull ser feliç” 

Tots, a la seva manera, es deleixen per ser simpàtics: amb el director del centre, amb la subdirectora, amb els educadors, amb la periodista, amb el fotògraf. Segurament han arribat fins aquí explotant la seva capacitat de socialitzar-se i la conserven instintivament com un tresor. De fet, no tenen res més.

El rei d’aquesta tàctica en el grupet que veiem a Mas Pins és Mohamed El Hauari. També té 17 anys i és un cul inquiet. Tant, que s’ha ficat en embolics que l’han portat a passar alguna temporada en centres amb una disciplina més severa que la del centre de Vallvidrera. I després va decidir voltar-la.

Va provar sort a França i Alemanya i va tornar. No precisament amb la cua entre cames, si fem cas de l’alegria descarada amb què ho explica, però havia descobert que no estaria enlloc com aquí. Sobretot perquè a Barcelona li estaven tramitant la documentació que li serà imprescindible quan faci els 18 anys, si no vol ser expulsat. Ell, però, assegura que “volia viatjar”.

Ara farà un curs per aprendre a fer de cambrer i es pregunta si podrà treballar de peixater, com feia al seu país d’origen. Sigui com sigui, si li demanes què vol fer amb la seva vida respon: “Només vull ser feliç”. I arrenca una riallada de popularitat dels altres, cosa que el fa, efectivament, feliç.