El doctor Antoni Trilla és un dels rostres més coneguts de la pandèmia a Catalunya. Les reflexions i diagnòstics de l’epidemiòleg de capçalera de l’Hospital Clínic han entrat a milers de llars durant aquests mesos d’incertesa, a través de les seves aparicions a la ràdio i la televisió. Tot i que va més enfeinat que mai, procura encabir uns minuts de l’agenda per fer més comprensible la Covid-19 i conscienciar de les mesures de prevenció que cal aplicar en cada etapa de la crisi sanitària.
Rep el TOT Barcelona al seu petit despatx, a primeríssima hora del matí. Ni luxes ni autoreferències: la sala és el reflex de molt treball diari. Piles de papers i carpetes s’amunteguen a les estanteries, al costat d’un bon nombre de tasses de cafè. Petits detalls enmig del caos conviden al bon humor, com un pòster dels Lonely Tunes, una tira de Calvin i Hobbes i un quadre amb un gran arc de Sant Martí. En comptes d’un rètol amb el seu nom, a la porta hi ha dos post-its manuscrits: un diu “Gràcies” i a l’altre hi posa “Hi ha alguna cosa en tu que el món necessita”.
La vacuna d’Oxford ha patit un contratemps. Quant greu és que hagin trobat un pacient malalt i quant retard pot suposar?
Pot semblar una mala notícia i hagués estat millor que no s’hagués produït, però és bo que s’estigui avaluant com cal. En els assajos clínics ben fets, com aquests, les persones que avaluen l’efecte advers són independents de les que investiguen la vacuna, que podrien tenir un cert interès en tirar pel dret. El retard final depèn de si es conclou que l’efecte detectat no té res a veure amb la vacuna o si queden dubtes. Mentre ho estudien, lògicament no donen més dosis ni placebos a ningú. L’existència d’efectes greus tot i que molt poc freqüents és una de les variables que caldrà valorar a l’hora d’aprovar o no una vacuna. No és el mateix que tingui un efecte advers en una persona de cada 100.000, de cada 1.000 o de cada milió.
L’OMS ha endarrerit la previsió per a la plena disponibilitat de la vacuna al món i ara diu 2022. Ho veu viable, al 2022?
L’OMS té en compte que molts països tindran dificultats per accedir a la vacuna i que s’hauran de produir milers de milions de dosis. Però és una previsió raonable. Els països que tinguin o tinguem la sort de tenir-la abans podrem avançar-nos una mica a aquesta data.
El 2021 ja ens estarem vacunant?
Si no hi ha daltabaixos especials, molta gent es vacunarà el 2021 i ja veurem campanyes de vacunació relativament massives. No sé si tothom o de quina manera, ni hi haurà una única vacuna o en tindrem diferents per triar. Pot haver-n’hi una per la gent gran i una altra per la gent jove, una d’una dosis i una altra de dues…
L’auge del negacionisme posa sobre la taula l’impacte col·lectiu de decisions individuals temeràries. És plantejable fer obligatòria la vacuna?
A Espanya i a tot el món occidental sempre s’ha d’intentar convèncer i no imposar. No ha de ser obligatòria: s’han d’explicar molt bé els avantatges i inconvenients de la vacunació, si és que n’hi ha algun. Obligar és molt extrem. Una altra cosa és que després hi hagi incentius, per exemple a Austràlia no és obligatori vacunar però si un infant no ho està no et donen beques. També hi ha sentències aquí que impedeixen portar un nen no vacunat a una determinada escola perquè és un risc per als altres. Els moviments antivacunes fan servir l’argument que s’està obligant a la població a vacunar-se i no és veritat. L’única vacuna obligatòria avui en dia és la de la febre groga per viatjar a determinats països, però sempre pots decidir no anar-hi!
Les manifestacions negacionistes a Barcelona han estat molt petites de moment, però a Madrid o a Berlín han estat més grans. Tothom té dret a manifestar-se, però l’aglomeració sense mascaretes passa a ser un problema de salut pública.
La falsa ciència té conseqüències reals per a la salut de tots. Si fossin actes per reivindicar que la terra és plana o que Elvis Presley és viu, doncs escolta’m, tu… endavant! Però quan diuen “la vacuna és dolenta, la malaltia no existeix, no ens contagiarem” i la gent s’ho creu i deixa de protegir-se, és una altra cosa. A més el moviment negacionista és un poti-poti estrany: a Alemanya s’han manifestat junts antivacunes, extrema dreta, antisistema… No se sap si protesten contra el virus, la vacuna, Angela Merkel o el món sencer!
Hauríem de prohibir aquestes protestes, com va fer Alemanya?
Allà van dir que si no respectaven les distàncies els dissoldrien, i al final no els van deixar avançar en un determinat lloc i va tenir un efecte pervers perquè els feixistes se’n van anar al Bundestag a intentar-lo ocupar. Aquí s’ha d’intentar aplicar-los la mateixa normalitat que a qualsevol manifestació.
Malgrat que epidemiòlegs com vostè o Oriol Mitjà van desaconsellar-la, la mobilització independentista per la Diada s’ha acabat celebrant. Amb mascaretes i aforaments reduïts, això sí. Per algunes dates i causes és molt difícil que la gent accepti no sortir al carrer. No podem trobar un equilibri?
Celebro que tots els que ens dediquem a la salut pública hem tingut una posició molt prudent i coherent: des d’un punt de vista sanitari, ara no és recomanable que hi hagi manifestacions massives, aglomeracions i desplaçaments. Els organitzadors de la Diada han fet un esforç perquè no sigui multitudinària, però no deixa de ser un risc. Un risc que ara no podem quantificar. Esperem que sigui molt baix, però si m’ho permeten… era un risc evitable. Es poden fer actes virtuals i als balcons o ajornar-la fins que Catalunya estigui en una situació una mica estable, en comptes de fer-la quan la incidència és alta i a 3 dies d’obrir les escoles.
Molts barcelonins no acaben de refiar-se del tot del transport públic, però fa pocs dies Jacobo Mendioroz de la conselleria de Salut deia que està “en discussió” entre els científics que es puguin produir brots en metros o autobusos.
Si pots anar a peu o en bici a la feina és fantàstic i és el que tocaria ara. Però si has de desplaçar-te, és absolutament necessari que el transport públic sigui el més ordenat possible. Si tothom anés protegit, el risc de transmissió dins d’un transport públic és assumible. El problema és quan hi ha una aglomeració tant important que la gent que no porta ben posada la mascareta no pot garantir les distàncies de seguretat. A determinades hores falta distància i tothom hauria d’ajudar a canviar-ho: l’autoritat pública millorant el transport, les empreses esglaonant horaris…
Les dades sanitàries de Barcelona ciutat, com les de Catalunya, estan estancades de fa setmanes. Com les podem fer baixar?
La primera onada va ser molt diferent però també esperàvem baixar ràpid després del pic i ens vam passar setmanes en una mena de d’altiplà. Ara la situació és complicada però relativament controlada. Per baixar les xifres tenim uns quants factors a favor i algun en contra. La responsabilitat dels ciutadans és el més important i el risc de contagi baixarà si reduïm el contacte amb altres persones. Hem de mantenir-nos en un entorn minimalista i estable. Però a més cal una política activa de trucar al sistema sanitari quan em noti símptomes. I cal que el sistema sanitari em contesti ràpid. I em faci la prova ràpid. I em doni el resultat ràpid i m’expliqui molt bé com m’he d’aïllar. I cal que fem bé el rastreig de contactes. Si fem tot això, baixa segur.
Ha posat tants condicionants!
Oh, és que podem fer moltíssimes proves ràpides però si després no comuniquem els resultats bé o no fem bé el rastreig, serà ben igual! És tot un paquet. Què podem millorar? L’accessibilitat del sistema quan un té símptomes està relativament bé. La capacitat de fer proves l’hem augmentat molt. Comunicar els resultats ràpidament? Si fóssim al cole, doncs la nota seria “ha de millorar”. Comunicar a la gent el què ha de fer i donar-li suport també necessita millorar.
Moltes empreses van decidir que al setembre la plantilla tornaria a la feina presencial. Però el rebrot no marxa i per exemple l’Ajuntament de Barcelona ha ajornat la rentrée. És sensat tornar ja a les oficines?
És sensat i raonablement segur, si es fan les coses bé. I jo hi afegiria: si aquesta tornada és la mínima imprescindible per atendre el que s’hagi d’atendre a la oficina. Tot allò que es pugui fer telemàticament amb el mateix rendiment s’hauria de fer a distància fins que les xifres no baixin. Moltes empreses que demanen assessorament a l’hospital ja estan allargant el teletreball. N’hi ha que estan fent les coses molt bé i tenim algunes dades molt bones. Grans firmes que han teletreballat al 100% ara tenen uns índexs personal contagiat més baixos que la població general. Si a Espanya estem al 6%, doncs hi ha empreses que estan al 2%. Perquè s’han quedat a casa!
L’altre gran tema del setembre és la tornada a l’escola. Sis centres de Barcelona ja tenen positius abans de començar. Hem d’assumir que quasi totes les escoles tindran algun positiu durant el curs, sense donar-li una gran importància?
Sí, a quasi totes hi haurà casos i brots. I s’hauran de tancar grups, línies o el que sigui. És impossible que el virus no hi entri, però ho hem d’enfocar des de 2 punts de vista. Primer, parlem de nens: majoritàriament no desenvolupen formes greus de la malaltia. Segon, tota l’estratègia busca el mínim risc de contagi possible: grups estables, no gaires intercanvis de professors, quarantenes… Ara bé, això té molts forats si no ho apliquem a les activitats extraescolars. Si a tal classe hi ha hagut un cas i tenim 20 alumnes, doncs tots quarantenats i s’acaba aquí. Però si el nen anava a bàsquet amb 30 altres persones, el mateix problema s’ha multiplicat per 30. I si a més feia una segona activitat, doncs 40 més. Així perdrem el seguiment segur!
Amb les extraescolars hauríem de fer un sacrifici, com amb les manifestacions?
Es poden fer determinades extraescolars, si és viable fer-les amb mascareta i grup reduït o si és un esport a l’aire lliure amb poc contacte entre participants. Però si és una activitat tancada, amb molt contacte proper i grups nombrosos, aleshores té més risc! I algunes no es poden fer amb mascareta, com les corals. S’ha de ser prudent i reduir les extraescolars a les mínimes possibles, realitzades amb la màxima precaució i sense gaire intercanvi entre grups. I fora també han de ser responsables, els pares i els avis! Si fem tot això però després els porten al parc amb tot de nens amb qui s’intercanvien mocs, serà un colador.
Li fa por que les famílies dissimulin o treguin ferro a símptomes lleus? Perquè no poden conciliar bé, per no quarentenar 30 famílies…
Tothom pot tenir la consciència de protegir-se ell i els demés, per tant no hauria de saltar-se les normes o recomanacions. Però entenc que hi ha situacions difícils. En un món ideal aixecaries el telèfon i diries: “Ei, tinc el nen amb febre i necessito que algú m’ajudi per poder fer tal cosa”. Hauríem de mirar com fer-ho. I és important que això no ho facin els avis! Podem anar-los a veure una estona curta, amb la mascareta i distància. Però no podem estar amb els avis 8 hores jugant, saltant i fent-los milions de petons. Ens agradaria, però ara no toca!
I en cap cas demanar-los que cuidin al fill que s’ha posat malalt, que és el que se solia fer abans de la pandèmia.
No! Això té molt de risc. Vull pensar que ho tornarem a fer en el futur, però ara mateix no té cap sentit.
Des que parlem de la tornada a l’escola, les autoritats sanitàries insisteixen que els nens són poc contagiosos. Algú hauria de fer autocrítica o disculpar-se, després d’haver tancat tantíssim als infants a casa durant l’estat d’alarma?
La decisió de tancar-los es va prendre en un moment crític i sense massa informació científica. Es va seguir el principi de precaució, donat que per exemple són grans transmissors de la grip. Però no hi havia prou base encara sobre el comportament del virus. Amb més temps, s’hagués pogut meditar una mica més. Algun país va mantenir obertes les escoles i han anat tirant amb l’epidèmia, com Holanda, però majoritàriament es van tancar. És un error compartit per molts països.
Tots fem autocrítica, tots ens equivoquem i es tracta d’aprendre dels errors. Ara hi ha quasi una obsessió amb obrir les escoles i això vol dir que s’ha rectificat. Tot i així, hagués estat difícil mantenir les escoles obertes amb un tancament tan bèstia i tan dur com el que es va fer Espanya a la primavera. I si s’haguessin mantingut obertes i hagués seguit pujant la corba de contagis, hauríem rebut totes les crítiques. Ara obrir-les és la bona decisió amb la informació que tenim a dia d’avui. Però lògicament si demà passat hi ha 40.000 contagis tothom dirà “us heu tornat a equivocar”.
Què desconeixem encara del virus i ens urgeix més esbrinar?
No sabem i ens agradaria saber la durada i el tipus d’immunitat que confereix el virus i les possibles vacunes. Caldrà esperar un temps, és difícil avançar-se. Si la immunitat és robusta i duradora, amb la vacuna poc a poc la transmissió s’anirà reduint. Si no hi ha immunitat o no és com ens agradaria, pot ser un problema. Tampoc sabem, i s’hi està treballant bastant, si hi ha tractaments per als casos greus. S’ha fet servir a punta pala algun que ara veiem que és un error, com la hidroxicloroquina. Aquí hem donat quilos d’hidroxicloroquina als malalts i comencen a sortir els estudis dient que no té un benefici especial.
Doncs s’ha acabat la hidroxicloroquina. Tenir bons tractaments per als casos greus ens ajudaria molt a conviure amb la malaltia! Tampoc sabem per què estratègies similars han tingut resultats diferents al món. Hi ha països que no han fet gaires coses i tenen una situació prou bona, mentre que altres ho han fet molt bé i tenen una situació més dolenta. Quant durarà tot això, tampoc ho sabem. Ara bé, a caminar cada dia i a fer la feina ben feta cada dia! Estic convençut que ens en sortirem. I espero no viure cap pandèmia més. Que no n’hi hagi cap fins d’aquí 30 anys almenys i jo ja no la vegi!
