Toni Soler acaba de tancar la segona temporada del programa Està passant, amb una mitjana de share de 18,1. Ha recuperat amb èxit la franja horària prèvia al Telenotícies Vespre de TV3, que era l’objectiu quan, amb el director de la cadena, Vicent Sanchis, van decidir fer un informatiu satíric. És només una de les moltes coses que fa, perquè continua al capdavant de la productora Minoria Absoluta, escriu anàlisi política cada setmana al diari Ara i des de fa dos anys i mig dirigeix la publicació El món d’ahir, que explica fets històrics escrits amb nivell literari i “passió”. Aquesta revista és la nineta dels seus ulls, però confessa que amb Està passant, després d’un primer moment de dubte –“la televisió en directe sempre m’ha fet patir i soc antirutines, un programa diari em semblava massa”–, es diverteix molt. Ens prenem un vermut Miró amb ell per parlar de tot això i de política barcelonina.
Després d’aquesta segona temporada acabes més satisfet que esgotat o a parts iguals?
Ara, ja, satisfet. Quan vaig acabar [una setmana abans de l’entrevista], estava molt cansat. La primera temporada va ser oli en un llum. Llavors al principi de la segona va marxar l’Òscar Andreu per fer La nit dels Òscars. Ens vam trobar que havíem de reinventar el programa. Molts col·laboradors nous, cada dia era una aventura. I això desgasta més. Però el programa ha crescut, ha madurat. Estic molt content per en Jair Domínguez, que s’ha convertit en un gran personatge televisiu. I per l’Elisenda Carod i tots els nous que hem portat.
“Creia que els independentistes i la gent d’Ada Colau estaven d’acord en la idea és que Cs era un partit tòxic i que havien d’intentar que no tingués influència en la política catalana. Això s’ha incomplert“
Heu convertit el programa en un planter i esteu portant a la tele, per exemple, gent d’El soterrani.
També és el que volia TV3, renovar el panorama. Que hi sigui jo ja és una certa anomalia, jo soc de la generació d’Andreu Buenafuente, una mica més jove que en Mikimoto. Ja no em tocaria ser al plató, els tocaria a gent més jove. Per tant està molt bé hi hagi els Òscars, en Jair, l’Elisenda, tota la gent del Soterrani que fa monòlegs, gent que vagin sortint.
La marxa de l’Òscar va ser un cop?
Abans d’acabar la primera temporada em va agafar per banda i m’ho va dir. Vaig tenir un disgust com si m’hagués deixat la nòvia. Brutal. Havíem tingut un autèntic flechazo amb l’Òscar. Abans no érem especialment amics, però sabia els personatges que feia a La competència i creia que podia funcionar molt bé a la tele. I, efectivament, des del primer moment al plató va tenir una química bestial. Quan em va dir que se n’anava em va caure el món a sobre. Però també l’entenia, perquè si podia fer un programa amb el seu company de fatigues de sempre, l’Òscar Dalmau, no podia dir que no. Per a ell també va ser una decisió difícil.
Heu començat amb dues temporades d’una tensió política màxima. Vau començar amb el 155, que TV3 se n’havia salvat pels pèls, i en cap moment vau posar fre de mà.
Jo no vaig tenir mai por. Potser infravaloro el pes de l’humor televisiu. Crec que els polítics estan més preocupats per altres coses. I, en qualsevol cas, un dels avantatges de l’edat i tenir una trajectòria i la vida més o menys enfocada és que no t’hi jugues res. Si el programa pel que sigui no pot seguir, o TV3 no el vol, me’n vaig a casa i no hi ha problema. Si tingués 30 anys segurament aniria més en compte. Perquè a la vegada soc una persona molt disciplinada. Si el director de TV3 em diu alguna cosa l’escolto. L’hi puc discutir, però no vaig d’enfant terrible. Però crec que el Vicent sabia que faríem i hem treballat amb tota llibertat. Com ha sigut sempre amb el Polònia i com és normal a TV3.
Heu hagut de fer humor amb un context molt dur, amb gent a la presó.
Sí però, com passa sempre, tot es relaxa. Es compleix l’equació de Woody Allen, segons la qual la comèdia és igual a tragèdia més temps. Quan passa el temps, ens acostumem a tot, per desgràcia. Amb el judici tots estàvem molt sensibilitzats, però va acabar pujant el nivell de tolerància de bromes respecte a això, perquè per desgràcia hem normalitzat una situació que és totalment anòmala. Igualment, fer-hi broma mentre tinguis clar que estàs parlant d’una situació injusta i que vols que acabi crec que és compatible.
“Quan Òscar Andreu em va dir que deixava l’Està Passant vaig tenir un disgust com si m’hagués deixat la nòvia“
La nova temporada començarà amb la sentència, que haurà acabat de sortir o que estarà a punt de sortir. I això sí que ja és més difícil, perquè és definitiu.
Soc partidari de no anticipar-me als problemes perquè cada dia té els seus. Farem cada dia el que correspongui. El 3 d’octubre a TV3 hi va haver vaga i no vam fer el programa, l’endemà dels empresonaments, tampoc. Si hi ha mobilitzacions, jo soc un ciutadà més i faré el que em digui la consciència. El programa és una altra cosa. Intentarem ser tan sarcàstics amb els uns com els altres. És la nostra obligació. Com tots els humoristes d’aquest país, siguem independentistes o no, tenim ganes que els presos surtin, treure’ns de sobre aquesta mena de cinturó que ens pressiona i no ens deixa fer humor com ho faríem. La nostra feina és riure’ns de tots els partits, però alguns partits tenen gent a la presó, gent innocent a la presó, les regles del joc canvien i tot es torna complicat. Tant de bo tot es pugui resoldre positivament, encara que no sembla que la cosa vagi per aquí.
Ets dels que pensa que la sentència serà dura?
No hi entenc gens. Però he llegit l’Elisa Beni [periodista especialitzada en tribunals] que diu que sí, que serà dura. Em costa molt ser tolerant ara mateix, quan hi ha gent que són amics meus que poden estar-se els pròxims 10 o 15 anys a la presó. Això supera el límit tolerable i no penso mirar cap a una altra banda. Però això és a nivell individual. A nivell de partits, a nivell d’institucions suposo que hi ha gent que està pensant què s’ha de fer, i jo no en tinc ni idea. És molt complicat.
Com veus el futur del programa?
Hem trobat una fórmula aparentment simple però molt eficaç, moderna i molt a la meva mida. Però no crec que sigui un programa d’autor. Si plego jo, el programa el podria fer un altre amb una transició adequada. Quan acabi l’any que ve portaré tres anys i, si el programa continua bé i si TV3 vol més temporades, veuré si he de seguir sent-hi jo o si hi ha un relleu.
La fórmula pot convertir-se en indispensable com ha passat amb el Polònia.
[Riu] El Polònia ens enterrarà a tots. S’ho ha guanyat i estic molt content d’haver contribuït a generar un format que es reinventa sense que depengui de mi ni de ningú en concret. Ara el programa és més fort que tots nosaltres. Amb l’E/P tant de bo poguéssim dir el mateix algun dia. No m’enorgulliria de pensar que els programes sense mi no funcionen. Si fas un programa que està tan ben arrelat que tu te’n vas i segueix funcionant, vol dir que la feina l’has feta bé.
Toni Soler, entrevistat pel TOT Barcelona / Jordi Play
Aquesta temporada, una altra cosa que ha marcat l’actualitat han sigut les eleccions municipals. No sé si vau intuir personatges com Josep Bou donarien tant de joc.
va ser arribar i moldre. És d’aquesta mena de personatges histriònics que sempre van bé. I crec que és una expressió bastant fidedigna del que és el PP ara mateix a Catalunya. Fa 10 anys era Josep Piqué.
El canvi és considerable.
El PP s’ha convertit en això. El país ha evolucionat i el PP, partit seriós de centre dreta espanyol autonomista, s’ha quedat sense espai i s’ha convertit en això que veiem, Josep Bou apagant incendis.
L’endemà de les eleccions vas escriure en el sentit que tot indicava que Ernest Maragall seria alcalde i que havia “d’obri el ball” dels pactes. Després vas signar el manifest a favor d’un pacte entre ERC i els comuns.
El pacte ERC-comuns el veia més enllà de la necessitat d’un govern potent i ambiciós a Barcelona. El veia com una manera de treure’ns a tots plegats de les trinxeres i trobar un espai de consensos una mica més ampli. I l’opció que ha triat Ada Colau no va en aquesta direcció. Ha sigut una decisió per la qual pagarà un preu molt alt, i ella ho sap, segur.
Ho creus realment? La gent oblida.
Jo crec que pagarà un preu alt. Tard o d’hora havia de prendre un determini. Ella vivia d’aquesta ambigüitat calculada. En el moment que prengués una decisió forta, havia de pagar un preu. I és evident que el pagarà.
I les conseqüències en el camp independentista?
Els que hem defensat l’obertura i que cal bastir ponts i sortir de les trinxeres ens hem quedat amb el cul a l’aire. Sincerament. Els cridaners, els que busquen botiflers i traïdors a tot arreu, els que no volen entendre’s amb ningú, els popularment coneguts com a hiperventilats, aquests ara es troben amb arguments extra. I això no és bo per al país. Posar el PSC al pinyol del govern i donar protagonisme a Manuel Valls, no només protagonisme sinó la clau d’algunes decisions importants segurament, i obrir un fossat entre l’espai independentista i l’espai dels comuns, crec que estratègicament per al país és molt dolent.
“Els que hem defensat l’obertura de l’independentisme i que cal bastir ponts i sortir de les trinxeres ens hem quedat amb el cul a l’aire amb la decisió de Colau”
I per a la ciutat?
Per a la ciutat suposarà quatre anys més d’anar tirant. Per sort Barcelona és una ciutat que sempre va tirant. Però seria molt millor tenir tres o quatre projectes grans, plans urbanístics, un gran pla educatiu, un d’habitatge, un de revolució turística, projectes engrescadors d’anar-hi tots a una. I un alcalde o alcaldessa que, en moments en què el país està amenaçat o en qüestió la seva dignitat, sàpiga ser al seu lloc i no marejant la perdiu. Com, per exemple, quan hi hagi la sentència dels presos. O quan l’Estat ens faci una putada. M’agradaria molt saber que Barcelona està exercint de capital.
Això què implica, a part del posicionament retòric?
Hi ha moments que la retòrica és important i moments en què calen fets. Sigui com sigui, l’alcalde de Barcelona és una figura molt important a nivell internacional. És molt important saber què pensa en determinats moments. I també és molt important un alcalde que sàpiga enfrontar-se al govern espanyol quan no respecti a Barcelona. I això amb Jaume Collboni al govern municipal dubto molt que passi. Estem sense AVE a l’estació de la Sagrera, amb un aeroport insuficient, amb dèficit crònic d’infraestructures i d’inversions en cultura. Em sembla que l’únic que sentirem són els planys de l’Ada Colau perquè la Generalitat deu no sé què, la xocolata del lloro respecte de qui té els diners i qui té els deutes importants amb la ciutat. I per tant, això tampoc m’agrada.
Quina opció li queda ara a ERC, després del daltabaix de quedar-se sense l’alcaldia que els semblava que havien aconseguit?
L’opció era dialogar amb els comuns i intentar veure en què es podia governar junts i on. Ara l’opció a la qual es veu abocada ERC és intentar captar els votants dels comuns. Preveig un període de certa agressivitat entre uns i altres. Tot i que em puc equivocar. Pot resultar que per congraciar-se amb ERC els Comuns votin els pressupostos de la Generalitat, cosa que ara mateix em sembla que no es contempla. Però coses més rares s’han vist. No m’agrada fer d’endeví i és molt complicat, però la lògica em diu que ERC anirà no a cooperar amb els comuns sinó a intentar combatre’ls en el seu terreny. I després dels Comuns ja ve el PSC, que ara és el 155. Som en dos fronts molt deslligats l’un de l’altre, sense ponts. Això és una mica preocupant.
Valls va ser determinant a l’hora de decidir qui era alcalde, però després se li ha desmuntat la parada.
Ha sigut una voladura controlada.Valls es va reunir amb Inés Arrimadas el dia abans, no es va fer públic res del que havien parlat.
Es va filtrar que li havia dit que optes per l’opció menys dolenta. I ell va decidir que era Ada Colau.
Ciutadans ho sabia i el va deixar fer amb la idea de després dir que no els agrada. Era el que els convenia. I a Valls també li convenia, per marcar distàncies amb Cs pels pactes amb Vox.
Però després va venir l’operació Corbacho. Valls es queda sense el senyor 21. Colau haurà de perseguir cada majoria per a cada decisió.
Sí, i es pot trobar que ERC i JxC li diguin que si hi ha Valls, no l’hi voten. Per això deia que el mandat seria d’anar tirant i no hi haurà grans consensos, que és el que Barcelona necessita. I això deixarà marca. Jo creia que els independentistes i la gent d’Ada Colau estaven d’acord en la idea és que Ciutadans era un partit tòxic i que havien d’intentar que no tingués influència en la política catalana. Això s’ha incomplert des del minut u per via interposada de Manuel Valls, un senyor que no sabem mai per on sortirà. Pot ser ministre del PSOE, pot fer un partit sol, pot ser que es torni a fer amic d’Albert Rivera si les enquestes li tornen a anar bé. Quan va venir a Barcelona tots el vèiem com una amenaça, perquè podria situar Ciutadans al centre del tauler. El poble de Barcelona el va derrotar bastant àmpliament i Ada Colau l’ha ressuscitat. És una medalla que Colau portarà sempre.
