Al Soterrani no hi ha cobertura. Són dues hores d’espectacle d’humor en català, a una cava, sense activitat distraient als mòbils del públic. Una estona sense trucades d’emergència, tafaneig a Instagram ni indignació a Twitter. El que reforça una mena de regla no escrita que diu que allò que passa entre aquelles quatre parets d’un antic banc amb projeccions als laterals i la cervesa a cinc euros es queda entre aquelles quatre parets d’un antic banc amb projeccions als laterals i la cervesa a cinc euros. Una situació de desconnexió –si s’evita la temptació del WiFi– que no deixa de ser curiosa, ja que va ser precisament en aquest entorn tuitaire, a través de la xarxa, on va formar-se el que ara és un fenomen que exhaureix les 200 entrades que es posen a la venda en 10 minuts. Salvant les distàncies del nombre de tiquets disponibles, una dada similar al que va trigar Rosalía a fer el mateix en un concert a Còrdova aquest juny o el que li passava al grup Manel de manera recurrent en el seu moment d’esplendor arreu de Catalunya.
De fet, el que ha succeït al soterrani de Casa Gràcia és un dels pocs fenòmens sorgits a Twitter que, en sortir de la bombolla de la xarxa, s’ha mostrat cert. I ho ha fet des d’una triple trencadissa que sovint queda tapada per un sol dels elements –el més evident– com és la llengua, però que també ha empès l’escena catalana cap a un humor més coent i una presència de la dona que fins ara ha estat poc habitual en els circuits mainstreams, tant en la quantitat de participants com en el contingut dels seus monòlegs, allunyat dels tòpics de la guerra de sexes d’El Club de la Comedia i molt més pròxim als textos de Sarah Silverman, Ali Wong, Hannah Gadsby o Joan Rivers.
Acudits no normatius
Després de la seva primera temporada completa, a ningú dels que l’han visitat se li deu escapar que l’èxit del format va més enllà d’haver demostrat que el català serveix per fer monòlegs. També ha mogut els marges d’allò que es pot utilitzar per fer riure i ha deixat de banda la tradició catalana de l’humor blanc, les imitacions i la proposta gestual, una característica que comparteix amb altres cites també incipients com L’Altre Mic o Comedy Gold.
Si en un text apareixen els sogres –figura habitual en acudits carrinclons– no és per perpetuar el tòpic de la rivalitat intrafamiliar sinó per situar-los com a testimonis d’un atac d’ansietat del monologuista. Si es parla sobre genitals femenins, no es fa des de la insinuació del “ja sabeu…” sinó des de l’explicitació de la figura d’una vagina, la masturbació o la gestió d’un embaràs. I si es parla sobre política, no es planteja a través d’una caricatura gastada de Pablo Casado o Santiago Abascal sinó que es regira l’hemeroteca i es rescata el compendi de grans ocurrències públiques de Joan Clos. El Procés, en canvi, per molt obvi que pugui semblar, és una joguina massa temptadora i, d’una manera o una altra, a alguna de les seves ramificacions infinites sempre li toca el rebre.
La monologuista i organitzadora del Soterrani, Oye Sherman. / D.C.
Per norma, se’n poden dir de l’alçada d’un campanar si els acudits són bons i no gratuïts. “Dir coses fosques simplement per escandalitzar, perquè has dit una cosa mal dita, no ens diu res”, apunta Josep Català, un dels organitzadors. En la mateixa línia, una altra de les components del nucli dur del projecte, Oye Sherman –o Maria Rovira–, hi aprofundeix: “Fer acudits de discapacitats o malalts és un recurs molt gratuït i, per mi, no té interès. És molt més gratificant criticar un famós a qui li tens ganes”.
També hi ha una entesa implícita amb els espectadors que hi assisteixen per acceptar des de l’esportivitat el cop que els hi pugui caure. Va passar amb la presència de Vicent Sanchis a l’últim soterrani del curs, el passat dimecres, quan un monòleg de Joel Díaz es va basar íntegrament en una TV3 endogàmica. Va passar amb Bernat Dedéu quan es va ridiculitzar l’entorn de Jordi Graupera. I, contra tota probabilitat, va passar quan Modgi presentava un monòleg en què parlava sobre els esportistes amb alguna discapacitat i va citar explícitament el corredor Alex Roca. Després de diversos acudits, va sorgir una veu d’entre el públic. Era una noia, a la primera filera i just davant del còmic, que era la primera vegada que visitava la sala i que es va identificar com una de les millors amigues d’Alex Roca.
Amb tot, els humoristes tenen clar l’audiència a la qual es dirigeixen i les bromes es mouen dins d’un terreny confortable. Hi ha una espècie de retrat robot de l’assistent estàndard que que s’ha anat acurant a mesura que avançaven les funcions. Són persones, majoritàriament joves, que tal com va introduir el presentador del xou, Manel Vidal, en una ocasió, podrien encaixar dins el col·lectiu de ciutadans conscienciats sobre les desigualtats i les injustícies però que, alhora, no trobaria gaire inconvenient a dedicar els mateixos esforços a denunciar el greuge d’una catàstrofe natural a l’altra banda del món amb la defensa de l’alzina bicentenària del carrer Encarnació de la Vila de Gràcia. Encara més acotat, segons una cita de Marc Sarrats rescatada per Josep Català, “és gent que va a mítins de la CUP en Cabify”.
El presentador de l’espectacle, Manel Vidal. / D.C.
Dins del públic també cal comptar les cares conegudes que s’han apropat al Soterrani a fer una ullada a l’espectacle humorístic convertit en institució els dimecres a la nit. Una llista que inclouria Elisenda Alamany, Mireia Boya, Laura Rosel, Òscar Andreu, Òscar Dalmau o, fins i tot, els components del grup Manel. Andreu, el copresentador de La competència a Rac1, va arribar a dir en una entrevista al TOT Barcelona que “veure aquella gent que feia humor en la llengua del meu país de manera natural i no folklòrica, com diria aquell rei, em va omplir d’orgull i satisfacció”. I va afegir: “haurien de tenir-ho tot pagat”.
Una nova temporada amb més actuacions
Tot i haver-se estrenat a Casa Gràcia l’abril de l’any passat, a finals de setembre de 2017 ja van fer una primera prova a un petit local del barri Gòtic que se’ls va quedar petit immediatament. “I amb el temps ens ha passat el mateix amb el Soterrani”, comenta Català en assumir l’alta demanda de públic que els ha acompanyat durant tota la temporada. Per això, ja avisa que, de cara a la tornada que faran al mes de setembre, volen “arribar a més gent, fent més actuacions o buscant un espai amb més capacitat”.
Una de les complicacions a l’hora d’actuar més sovint és la confecció dels textos, ja que en altres circuits de monòlegs és habitual que els còmics es quedin atrapats en un mateix espectacle i el repeteixin durant mesos i mesos de manera exacta mentre que els del Soterrani els renoven mensualment en la majoria de les ocasions. “Som bastant autocompetitius”, diu Josep Català, el més veterà dels monologuistes. Fins i tot, quan un text no acapara les rialles previstes, “ens afecta, a uns més que d’altres, per ens deixa tocats unes hores”, reconeix. Així i tot, tant ell com Oye Sherman, expliquen que de manera interna s’intenten donar suport i fer crítiques constructives. “Ja sabem que la gent es fustiga a ella mateixa mil vegades, així que intentem compensar-ho”, afegeix la també locutora del programa Estat de Gràcia a Catalunya Ràdio.
Per satisfer la fam del públic i alhora no esgotar el nucli dur del Soterrani, Català assegura que, ara que han trobat nous còmics de qualitat compromesos amb la proposta, podran delegar “i ja no serà necessari que vinguem els quatre de sempre cada dia”, diu en referència a Manel Vidal, Modgi, Oye Sherman i ell mateix –a ells s’hi afegeix de manera freqüent Joel Díaz.
Un dels còmics amb més èxit del projecte, Joel Díaz, en la seva actuació. / D.C.
De fet, al llarg del curs s’han convidat 17 còmics, 10 dels quals eren dones i 7 homes, entre els que s’ha pogut veure a Charlie Pee, Christian Flores, Dolors Boatella, Roger Peláez, Andrea Daza o Joan Ferrús. Una major diversitat entre les dones –tot i que als xous, per repetició, actuen més homes– que Vidal reconeix que s’ha donat perquè ho han “cuidat”, les han “anat a buscar” i han “vingut segurament, perquè hi és la Maria”. Tot i així, apunten que tenen pendent millorar la diversitat de l’espectacle perquè, fins ara, tots els monologuistes que s’hi han presentat han estat de pell blanca i, gairebé tots, heterosexuals. A l’altra banda de les possibilitats, preguntats per qui no encaixaria al Soterrani, la resposta d’Oye Sherman i Josep Català i és mecànica: “Toni Moog”.
