Ventura Pons (Barcelona, 1945) és un cineasta enormement prolífic –32 llargmetratges en 42 anys– i el que més pel·lícules ha rodat en català. I també un barceloní orgullós, tot i que bona part de la seva vida l’ha passat a l’estranger i acaba de presentar un musical en anglès. Actualment, de fet, passa més temps a Londres que a Catalunya. Té 73 anys, parla fluixet i camina amb calma, però manté un esperit rebel envejable i unes ganes enormes de començar nous projectes. Arriba a la Granja PetitBo, on hem quedat per conversar i prendre un Vermut Miró, vestit amb bermudes i camisa hawaiana. I en marxa pel finestral del passeig Sant Joan en comptes de la porta, amb un gran somriure trapella. Llueix un pin amb el llaç groc i dues xapes en favor de l’alliberament dels presos polítics i no amaga ni mica ni gota les seves idees polítiques.
Li agrada definir-se com a “barceloní i català, amb cap britànic i ciutadà del món”.
Tinc dos Londres a la meva vida: el de quan era jove i l’actual. Als 14 anys el pare em va enviar a Londres i em va quedar espaterrat. Allà vaig descobrir el color, perquè l’any 59 a Barcelona tot era en blanc i negre per la repressió. Dels 14 als 20 vaig estar més a Londres que a Barcelona i ara torno a passar més temps allà que aquí. Visc a casa d’uns amics, la Maria Delgado i l’Henry Little. Barcelona i Londres es complementen. Londres és el rigor, París l’arrogància i Berlín la modernitat.
I Barcelona?
El cul del món! [riu] Som un imant extraordinari. De vegades vaig de casa al despatx i no sento parlar ni català ni castellà. Quan vaig arribar a Londres vaig pujar en un bus i el conductor era negre i ara aquí agafes la L2 i trobes gent de tot el món. És la multiculturalitat.
Hem digerit bé l’èxit internacional com a destí turístic?
Molt bé! Sinó no vindrien! El debat polític és una altra cosa. Porten diners tots, els motxillers de plaça Catalunya cap avall i els 5 estrelles de passeig de Gràcia cap amunt. I tots són benvinguts perquè Barcelona per tradició és una ciutat d’acollida.
Ventura Pons: “Faig cultura catalana en anglès, que és la llengua del món i el meu segon idioma”
Amb Ocaña sembla que ha tancat un cicle: li va dedicar la primera pel·lícula el 1977 i enguany ha creat un premi amb el seu nom. Què ambiciona el guardó?
Reconèixer a la gent que als 70 van fer de Barcelona una ciutat universal i faraona. El primer l’hem donat a Ángel Pavlovsky i ja veurem qui el seguirà. No tindrà periodicitat fixa, el donarem cada quan ens sembli! No cal pressionar, les idees ja venen. Fa poc vaig haver d’anar al MoMa de NY a presentar la pel·lícula d’Ocaña i també la vaig portar al Museu Nacional d’Art de Catalunya. No paren de demanar-me-la per tot el món!
Les dues pel·lícules que té ara entre mans tenen perfil internacional: Univers Pecanins, sobre les germanes Pecanins i la relació artística entre Ciudad de México i Barcelona, i el musical Be Happy! rodat en anglès. Què ens en pot avançar?
Ja estan fetes. Univers Pecamins la vam estrenar a Guadalajara (Mèxic) i després ha estat 8 setmanes a la filmoteca mexicana, que és la mes gran del món. L’hem passat al festival de Lleida i ara aviat la portarem a Barcelona. Aquest estiu es podrà veure al Texas, com a reestrena. De Be Happy! hem fet passis privats a Barcelona, Londres i Nova York. Aquest juny vam fer-ne un amb públic al festival de Palma i va ser molt emocionant, mai havia vist una sala plena aixecar-se a aplaudir com si fos un teatre. Tinc una agent a Los Ángeles que només vol pel·lícules en anglès, així que faig cultura catalana en anglès, que és la llengua del món i de fet també el meu segon idioma.
El cineasta Ventura Pons, durant l’entrevista / Jordi Play
Ha publicat dues memòries –460 pàgines!– i un llibre de viatges. I ara ha començat un dietari de 2019. Què vol explicar sobre aquest any?
Vaja quin any! Catalunya desperta i avança. I quan una societat es mou, no hi ha Déu que l’aturi. Es pensen que ens estan aturant però cada vegada que ens foten una marranada la gent respon. Això em fa tenir una gran confiança en el país. Aviat tornaré a visitar els presos a Lledoners. És una vergonya que Europa toleri el que està passant, però ja s’estan movent moltes coses. Una cosa són els governs i una altra és la gent. Cada dia hi ha més diaris internacionals que parlen de Catalunya. L’altre dia vaig conèixer Aamer Anwar, el rector de la Universitat de Glasgow i defensor de Clara Ponsatí: l’han rebut a tot arreu!
La política barcelonina s’ennuega constantment amb el Procés… L’últim episodi és el llaç groc al balcó de l’Ajuntament.
El llaç groc és símbol de democràcia. Ada Colau m’agradava molt quan anava a cridar pels desnonaments però com a alcaldessa no tant. El termòmetre d’una ciutat és el que s’opina dins dels taxis: pregunti a un taxista per Colau!
Probablement la defensarà, perquè és partidària de limitar l’activitat d’Uber i Cabify.
Això és una altra cosa. Una que no s’entén, perquè Uber està a tot el món. Jo l’agafo molt a Los Ángeles o Mèxic, per què no puc a Barcelona? Els altres ho han solucionat però el poder d’aquí no ho ha sabut fer.
Ventura Pons: “Estic muntant les 120 hores que va deixar el Pepe Rubianes, les tinc totes digitalitzades per fer un documental”
Té la Creu de Sant Jordi i el Premi Nacional de Cinema per la Generalitat, la Medalla de Oro al Mérito en las Bellas Artes espanyola, un Ondas, un Gaudí… En canvi de l’Ajuntament, ni pregoner ni Medalla d’Or ni d’Honor. No és profeta a la seva ciutat?
Tots els premis són benvinguts. De l’Ajuntament no en tinc cap, però no passa res. A Espanya sóc “excelentísimo señor” i a Catalunya “honorable”! [riu]
Pot compaginar-se la fraternitat cultural Madrid-Barcelona amb l’independentisme?
Fraternitat sempre! Encara n’hi ha. Jo tinc molt bons amics a Madrid; ara bé, no els hi pots parlar del tema. Doncs no se’n parla… No he demanat mai a ningú ni què vota ni com pensa, l’amistat està per sobre d’això. També al revés: si un madrileny expressa en públic que li sembla bé el que fa Catalunya rep per totes bandes, així que no diuen res perquè tenen por.
Barcelona ha estat coprotagonista de molts dels seus films. De fet la ciutat presumeix de ser un gran plató de cine. A vostè li ha estat fàcil o difícil, rodar a Barcelona?
A mi m’ho han posat difícil. Al Woody Allen li tallen tots els carrers i a l’Alejandro González Iñárritu també. Depèn de qui siguis. A mi m’han demanat tots els permisos que vulguis. I fa anys la policia municipal em va intentar aturar un rodatge però van marxar en veure que ho havia gravat i ho enviaria a la premsa. Malgrat tot, qui vulgui conèixer l’evolució d’aquesta ciutat des de finals dels 70 fins avui podrà veure-la a les meves pel·lícules.
Fa quasi 5 anys va reobrir els cines Lauren Gràcia com a cinema assequible de reestrenes. I el nom original de la sala, Texas. Com va de salut el projecte?
Extraordinària. Quan vam complir 4 anys vaig comptar els espectadors, sense incloure els passis escolars: 4 milions. La idea va ser meva però no en porto el dia a dia, tinc un equip molt bo. Hem aconseguit el més important, que és fidelitzar el públic.
[r:1]
A València i Figueres no els ha funcionat la fórmula gracienca: la sala valenciana AlbaTexas ha hagut de tancar i l’empordanesa Las Vegas ha virat cap a un cinema més comercial. És una qüestió de públics, només?
Barcelona és una ciutat molt més gran i cinèfila. A València hi ha hagut moltes traves i punyetes que no vull explicar. Em van cridar de la Generalitat valenciana per dir-me que obririen les subvencions de política lingüística i els vaig dir: “Molt bé, però d’on traiem el públic? A Figueres he intentat exportar el model de cinema europeu però no acaba de quallar. Funcionen les pel·lícules de les majors i això no m’interessa. Ja veurem què farem.
No obrirà més sales, per tant.
Ja en tinc prou, que en prou merders estic fotut i a mi el que m’agrada és fer cinema. Ara estic muntant les 120 hores que va deixar el Pepe Rubianes, les tinc totes digitalitzades per fer un documental. I quan tingui diners, a la tardor, si puc en faré un altre. En la correspondència entre el doctor Trueta i Pau Casals, que va publicar Quim Torra, he descobert que Casals era molt amic de Chaplin. I l’oncle-avi del meu editor, en Joan Sala de Comanegra, resulta que estava exiliat a Suïssa i va ser tota la vida el xofer de Chaplin. Sobre aquest triangle he escrit un guió que passa el 21 d’octubre del 71, el dia que Casals va anar a l’ONU.
Ventura Pons: “Les plataformes digitals s’estan carregant el ritual de veure una pel·lícula al cine”
Tenir sala pròpia li permet tancar el cercle de la producció cinematogràfica, però estar pendent de la seva viabilitat no és una pèrdua de llibertat, en certa manera?
En el fons va ser una necessitat, igual que Nanni Moretti té un cine a Roma, els germans Kaurismäki tenen dues sales a Helsinki i Tarantino en té una a Los Ángeles. Als cineastes ens preocupa com arriben les nostres pel·lícules a la gent. El públic és més intel·ligent del que la gent creu, olora les coses. Per exemple Mary Poppins 2 ha estat un fracàs arreu. El món està canviant a gran velocitat i les plataformes digitals s’estan carregant el ritual de veure una pel·lícula al cine. És un fenomen global que ara ens està fent molt de mal, però les coses evolucionen. Hem de ser pacients i perseverar.
El públic no va al cine per les plataformes o pel preu? No es podrien recuperar més sales a Barcelona com a cines assequibles amb reestrenes, com vostè ha fet?
Cadascú és responsable de sí mateix. Al Texas no vam inventar pas res, quan jo era petit ja existien les estrenes i reestrenes. I està demostrat que la gent va al cinema si hi troba les tres B de les àvies: bo, bonic i barat. Veure cine a casa no és tan còmode com diuen, perquè et telefonen, el nen plora… No hi ha la concentració d’un cine. Les plataformes són clients i els estic molt agraït però jo no estic en cap.
Per acabar: quin és el seu lloc preferit de Barcelona i el que menys li agrada?
El que més, casa meva. És el pis on va néixer la Mari Sampere, que era l’alegria de la meva infantesa. En canvi milloraria el nom de la plaça Tetuan: es podria dir plaça Muriel Casals.
1 
