El cap de llista del PSC a Barcelona, Jaume Collboni, intena nedar entres les dues aigües que se li han format entre l’objectiu del seu partit d’evitar com sigui que a Barcelona hi hagi un alcalde independentista i l’abús de posició dominant que implica que Ada Colau insinuï que anirà a la investidura sense pacte, esperant que els socialites la votin i sabent que almenys els tres regidors de Manuel Valls ho faran.
Segons ha assegurat aquest dissabte a la tarda en una roda de premsa a la seu del PSC de Barcelona, Collboni no està disposat a donar “un xec en blanc” a l’alcaldessa perquè repeteixi en el càrrec. “Presentar-se a la investidura sense els suports suficients seria una irresponsabilitat que nosaltres no avalaríem, no li donarem un xec en blanc, no tindria sentit investir una alcaldessa que no s’hagi compromès prèviament a governar amb nosaltres”, ha advertit.
Tanmateix, a les preguntes insistens dels periodistes sobre si estaria disposat a assumir que això doni l’alcaldia a Maragall, Collboni ha evitat pronunciar-se, i només ha repetit una vegada darrere l’altra que “queda una setmana” per a la investidura i encara són a temps d’arribar a un pacte amb els comuns.
Aquests advertiments a Colau els ha combinat amb retrets agres a Maragall adreçats al seu públic. “Colau vol el tripartit amb nosaltres i ERC, però ERC està més pendent del que els demanen des de Waterloo que del que els demanen des de Nou Barris, més pendents del simbolisme del que demanen els ciutadans”. Ha insistit que el PSC “no vole que a Barcelona li passi el mateix que a Catalunya”.
I ha recriminat al candidat republicà que hagi suspès les negociacions amb Barcelona en Comú mentre els de Colau continuïn parlant amb el PSC. Ha qualificat aquesta decisió de “xantatge” i de “veto” i ha dit que el PSC “no ho fa”. També ha dit que aquesta setmana va rebutjar la trobada que li proposava Maragall perquè la va considerar una gesticulació. “El meu telèfon està obert a tothom i jo estic parlant absolutament amb tots els líders municipals. El que volia l’altre dia el senyor Maragall no era parlar, sinó demostrar el que fos que intentava demostrar”.
1 
