El candidat d’ERC, Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943) arriba a les seves segones eleccions municipals com a candidat republicà amb una victòria al sarró, la del 2019, i amb les sigles governant a la Generalitat. També amb una rival electoral, Ada Colau, que cada dia li ‘agraeix’ que no hagi fet oposició al bipartit, i amb un altre rival en el nínxol nacional, la candidatura de Xavier Trias. A més, Maragall parteix d’un avantatge no menor: els seus rivals, tret de la dreta espanyolista, no l’han exclòs de les aritmètiques post-electorals. Amb tot, diverses enquestes han descavalcat el republicà de la lluita per la victòria. Sigui com sigui, Maragall arrenca la campanya amb el repte no només de repetir victòria d’ara fa quatre anys, sinó de donar un nou baló d’oxigen a un Govern de la Generalitat que, en minoria, quedaria molt reforçat amb la plaça municipal més important del país.
Fem un viatge quatre anys enrere, la nit electoral del 2019. ERC guanya les eleccions. Quins sentiments té vostè d’aquella victòria?
És un moment d’exaltació, de culminació d’un recorregut, d’un projecte i una aspiració. S’obria un camp de responsabilitat significatiu per a l’esquerra i per a mi mateix. Vaig pensar, som-hi!
I en quin moment ERC i el candidat prenen consciència que l’alcaldia no serà republicana?
El pacte va començar la mateixa nit, com a màxim l’endemà. Hi havia sumes possibles, però va ser una decisió tant de Colau com de Collboni de reorientar la majoria. Ho tenien pensat només conèixer els resultats, però van gestionar el temps fins al 15 de juny.
Des del PSC diuen que vostè es va deixar perdre l’alcaldia en proclamar aquella nit que Barcelona seria capital republicana.
Això qui s’ho creu? Simplement volien repartir-se el poder. L’Estat repartint-se el poder. El senyor Collboni podia utilitzar l’argument antiindependentista, però la senyora Colau? Diria que no, si no és que ella pensa efectivament que impedir que hi hagi un alcalde republicà és un objectiu digne i coherent amb el progressisme d’esquerres que defensa.
Fem un salt de quatre anys endavant i ERC arriba a aquestes eleccions amb una victòria del 2019 i amb la presidència de la Generalitat. Les municipals seran també una validació o una censura de l’estratègia d’ERC del diàleg i suport al govern de Madrid, i alhora a Barcelona fent una oposició discreta a Colau, fins al punt que l’alcaldessa ha agraït en reiterades ocasions la seva col·laboració?
Hem fet una oposició responsable pensant en la ciutat i Colau, irresponsablement, ha intentat cada dia fer-nos aquesta abraçada de l’os.
Dins d’ERC Barcelona hi ha veus que pensen que s’hauria d’haver fet una oposició ferotge al govern de Colau i Collboni. És el seu cas?
Hem tingut una pandèmia, una situació econòmica complexa, una crisi energètica, una inflació destructiva… tot això ha tingut un impacte molt dolorós sobre l’equitat i la cohesió social. I l’interès general de la ciutadania, aquí i arreu, està per sobre. Però alerta, les relacions amb l’Estat, amb el govern socialista, no vol dir que siguem amics, al contrari, som adversaris més definits que mai. Hem de confrontar amb ells, negociar i obtenir resultats en benefici d’aquesta ciutadania. O és que al ciutadà li podem dir que s’esperi que ens acabem de barallar i es resolgui en conflicte per tenir resultats tangibles en habitatge, mobilitat o economia? ERC el que ha fet és tenir responsabilitat institucional.
Ernest Maragall no recularia ni un mil·límetre per fer una oposició més dura als dos socis que van pactar per evitar que vostè fos alcalde?
No, no ho faria. El fet que nosaltres no hàgim fet una oposició frontal i destructiva permet que ara altres ho intentin, com el senyor Trias. De fet, quan va anunciar que tornava i que confrontava amb Colau va tenir un efecte inicial, perquè feia quelcom que els altres no havíem fet. Però l’efecte s’està desfent i queda clar que el futur de Barcelona no implica triar Colau o Trias, 2015 o 2011. Justament, la nostra oposició responsable ens atorga credibilitat per representar la gran majoria de la ciutat. ERC es pot adreçar a la immensa majoria de la ciutadania, mentre que el PSC, Colau i Trias s’adrecen a nínxols molt delimitats.
Vostè ha dit que no farà alcaldessa Ada Colau. No és perillós, aquest veto?
D’entrada, ningú té dret a abusar de la nostra actitud responsable. No estem obligats a res, no tenim cap contracte signat amb ningú. Els republicans hem vingut a liderar, no pas a fer de crossa de ningú. Aquests quatre anys ens han servit per escoltar la ciutat i estem en les millors condicions per ser una alternativa real de present i de futur.
En tot cas, Jaume Collboni i Xavier Trias afirmen que respectaran la llista més votada.
Basant-me en l’experiència diria que menteixen. Però que cadascú digui el que li sembli, això forma part de la necessitat de distingir-nos i ser clars davant de la ciutadania.
Si vostè no guanya, permetrà que governi la llista més votada o intentaria un pacte alternatiu?
Jo aspiro a guanyar i liderar, conscient que caldrà construir un govern estable, fort i reconeixible en el seu contingut i projecte, amb la síntesi que sigui necessària. Però han de ser els ciutadans els que ens endrecin a les urnes, i aleshores hem de ser capaços d’interpretar correctament la decisió democràtica dels ciutadans.
No m’ha respost.
És que tenim un ventall relativament obert de possibilitats perquè, a partir del nostre lideratge, en surti un govern fort.
En una entrevista al TOT Barcelona, vostè va dir que els Comuns eren l’aliat natural d’ERC. Ho continuen sent?
Ho vam dir en el sentit que hi havia una mena d’imatge socialitzada, prèvia, a priori. Ara no ho hem de negar, però sí afirmar la nostra pròpia capacitat de liderar qualsevol aliança, aquesta o una altra.
Ernest Maragall podria ser alcalde tant amb Xavier Trias com amb Ada Colau o Collboni?
Primer, que els ciutadans ens ordenin a les urnes, i després ja estarem en condicions de tenir aquesta conversa. L’haurem de tenir, no hi haurà majories absolutes. Però tenir-la ara només ajuda els que estan interessats a generar confusió.
No exclou cap d’aquests tres socis?
Excloure socis és tan imprudent com formular compromisos d’aliances. La nostra línia vermella és la nostra convicció i el nostre projecte, que lluitarem fins a l’últim instant perquè guanyi i sigui la base de la nova Barcelona.
La independència apareixerà en campanya electoral?
La paraula independència està cada dia present en la vida política d’aquest país, en la societat d’aquesta ciutat i d’aquest país. Però és obvi que el 28-M no és ni un referèndum sobre la independència ni un contrast d’estratègies de com arribar a la independència. Estem parlant de l’interès general d’aquesta ciutat, i això inclou també un àmbit de drets i llibertats. I en aquest sentit, Barcelona és també expressió de projectes de llibertat i d’emancipació col·lectiva.
Es parla molt de confrontació de models de ciutat de Colau i de Trias, però Ernest Maragall hores creu que Barcelona té realment un model de ciutat?
És un model de la ciutat de Colau, però no un model de ciutat. Estem parlant d’urbanisme tàctic, de quina mena de mobiliari més o menys es pot posar al carrer, d’uns quarts projectes d’eixos verds en unes determinades zones. Però no parlem de ciutat. No tenim ni estratègia, ni rumb ni camí delimitat.
Quin model té al cap ERC, a grans trets?
Tot això ho haurem de construir a partir d’un lideratge públic i un Ajuntament enfortit, creïble i que té el respecte de la ciutadania, capaç d’obrir un diàleg real amb una societat que ara s’ho mira tot de lluny, enfadada i disgustada, perquè no se sent interpel·lada. Hem de sumar, assumir riscos i construir acords pam a pam, sector a sector. I també recuperar la cooperació amb les altres institucions.
És difícil bastir un nou model de ciutat en quatre anys.
Segurament, no, però ha de començar el 29 de maig amb un canvi de clima i d’actitud, un canvi de qualitat en les relacions amb la ciutadania i amb tots els sectors de la ciutat.
I amb Xavier Trias alcalde Barcelona tenia un model de ciutat?
Tampoc. Jo diria que el model olímpic va ser l’últim que va aconseguir posar la ciutat al mapa en tots els sentits. Però va ser tan potent que després no s’ha sabut gestionar aquell èxit. La Barcelona olímpica va ser un model d’actitud, d’estratègia i d’ambició. De fet, teníem una ciutat més cohesionada i equitativa fa vint anys que ara. Un retrocés que té a veure amb la gestió que han fet Trias, Colau i Collboni.
Al govern de l’Estat i a Barcelona governen els mateixos partits. Essent governs amics, no s’ha avançat gens en qüestions tan fonamentals com el servei de Rodalies, que impacta directament en la mobilitat dels 500.000 treballadors de la ciutat que venen de l’Àrea Metropolitana. Com explica que l’Ajuntament de Barcelona no hagi obtingut cap rèdit d’aquest govern amic?
L’Ajuntament ha dimitit de la seva responsabilitat i del seu lideratge metropolità. No hi ha hagut ni debat públic, ni negociacions amb èxit o sense, perquè no s’han plantejat les qüestions. Desídia pura.
I ERC, com s’ho farà?
No em fixaré en qui és el partit que hi ha davant, perquè Barcelona, per ella mateixa, té prou força per negociar i arribar a acords que, de fet, són beneficiosos per a tot el país. Cal una aliança expressa entre Ajuntament i Generalitat i amb tota la xarxa de municipis del país.
Més enllà de l’urbanisme, les superilles estan generant alguns efectes secundaris com la gentrificació o el desplaçament del trànsit a altres carrers. Preus més alts a Consell de Cent i devaluació a València, per exemple. Es pot corregir aquest efecte, o ja no hi ha temps?
Certament, ja veiem efectes contraproduents de com s’han plantejat aquests eixos verds concentrats en uns pocs carrers. Des d’ERC proposem definir criteris de pacificació i reducció del trànsit no en 21 carrers, sinó en tota la ciutat. Si donem més dimensió a l’espai públic per a vianants, estarem reduint gradualment el trànsit de vehicles de forma més racional i equitativa. Ara tenim el 40% de l’espai públic per als vianants i el 60% per als vehicles, i tenim una estratègia global per invertir el percentatge. Si ho aconseguim, aquestes intervencions tan intenses en 21 carrers de la ciutat s’alleugeriran. I hem de veure també com farem front a possibles efectes en la diversitat del comerç a l’Eixample i com evitem l’expulsió de més veïns i comerciants a causa de l’increment dels preus que ja ha arribat. Tot urbanisme altera valors. Cada cop que et prens una decisió, has de tenir en compte la intensitat d’aquest canvi i el conjunt dels efectes que estàs generant en cada decisió urbanística. I aquí s’han fet actuacions físiques sense tenir en compte els efectes, per raons més aviat ideològiques.
Podrà ERC garantir que els barcelonins puguin seguir vivint a la ciutat i no ser-ne expulsats pels elevadíssims preus o per la sagnia dels fons voltors que converteixen llars en pisos turístics?
Justament, aquest és l’objectiu central de tot el debat sobre el model de ciutat. Abans que res, hi ha el dret bàsic a romandre a la teva ciutat. Els barcelonins han de tenir dret a ser barcelonins i tenir dret a decidir on volen viure. Poden decidir marxar, que també està molt bé, però ha de ser una decisió, no una expulsió. Hi ha d’haver més oferta pública i privada, però també calen dues potes més, formació i ocupació. Necessitem ocupació en sectors cada vegada més productius i generadors de valor afegit que justifiquin els salaris més alts. Ara bé, una de les promeses estrella de Colau era l’habitatge públic, i el balanç és de 2.300 habitatges en vuit anys… Per tant, no parlem d’un problema ideològic amb l’habitatge a Barcelona, sinó de mala gestió. Colau ha demostrat amb escreix la incapacitat per passar de la ideologia a la gestió.
L’alcaldessa ha estat més activista que gestora?
La seva ideologia ha acabat expressant-se com a contradicció amb l’acció. Ha decidit qui era amic i qui enemic, enfrontant-s’hi en comptes de buscar l’entesa i la cooperació amb molts sectors que necessiten tirar endavant polítiques públiques. I en habitatge, Colau ha comès l’error greu de fer política dissuasiva en comptes de promoure l’oferta pública i ens hem quedat per sota del 2%. Ens cal l’aplicació adequada del 30%, però també fomentar la inversió privada, perquè amb les bones intencions no és suficient. Al final, Colau ha aconseguit aturar absolutament la inversió i ha limitat molt la capacitat de generar nou habitatge.
ERC és capaç de trobar el terme mitjà entre la turismofòbia i la barra lliure al turisme?
Tenim una Barcelona de blanc o negre, de bons i dolents… Necessitem un punt intermedi, però sobretot, intel·ligent i equilibrat. És també una qüestió de país que requereix consens amb tots els agents econòmics implicats i també amb la Generalitat i el Port de Barcelona. Tenim 400 milions del recàrrec de la taxa turística, que hem de saber utilitzar en aquelles zones de la ciutat on la massificació turística ha tingut un major efecte degradador. A ERC apostem per un turisme regenerador, que és més que sostenible, perquè busca una aportació concreta a la ciutat.
Comença a passar que Barcelona ja no és el que la gent s’esperava trobar. I si no ho corregim, acabarà sent letal per al mateix sector turístic. Però va més enllà del model turístic. Barcelona necessita una economia forta i activa que conciliï la innovació i el desenvolupament de la indústria amb una aliança de país.
2 