Carles Prieto va ser el primer president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que aquest estiu celebra 50 anys de moviment veïnal. Cap a finals dels anys 60, a les comissions de barri i encara amb Franco ben viu, Prieto ja feia política. L’estat dels carrers, edificis i places era molt precari i no podia esperar al retorn de la democràcia. Ha plogut molt des d’aleshores, però el cap d’aquest enginyer industrial d’estructures de professió segueix molt ben estructurat. Prieto és un referent a la FAVB, però ell segueix afirmant, amb humilitat, que només va liderar-la dos anys. “Soc fill de botiguers i del director comercial d’una fàbrica de gomes”, diu. I ara, afegeix, “simplement un avi de Sants que viu del passat més que del futur i del present”. Carles Prieto, a la frontera dels 80 anys, és un home dels “d’antes“.
Sr. Prieto, per no haver estat mai polític, vostè ha fet molta política a la ciutat de Barcelona.
D’adolescent, a través de la parròquia i algun capellà del barri, em vaig començar a interessar per les qüestions socials. Als 14 anys a Acció Catòlica, que era aleshores de les poques entitats que hi havia, vaig començar a fer algunes accions de caràcter social. Més tard, a la universitat, vaig contactar amb Acció Catòlica Universitària.
Molta Església, al seu currículum.
Era el que hi havia. Vaig entrar a Cristians Catalans (CC), que després va ser Comunitat Catalana i després Força Socialista Federal (FSF). La meva primera acció d’agitació va ser a l’Escola d’Enginyers sembrant-la d’octavetes que deien “Llibertat Jordi Pujol”.
Caram, quines voltes dóna la vida! Ara ho tornaria a fer?
Ens les mateixes circumstàncies, sí. Pensi que aleshores Pujol era un home que estava a la presó per les seves idees.
Però vostè va estar al PSUC.
A través de Bandera Roja, el fugaç partit de Jordi Solé Tura, Jordi Borja i Alfons Comín que va acabar integrat al PSUC gairebé en la seva totalitat. L’any 1981, després del lamentable 5è congrés en què el partit es divideix en dos, vaig abandonar-lo. Bé, no el vaig abandonar sinó que ningú em va tornar a dir res. Recordo aquell congrés com una contínua discussió sobre coses absolutament banals, una de les situacions més depriments que he viscut.
Després va entrar a la FAVB.
A través de Bandera Roja des d’on, amb Jordi Borja, vam elaborar una tesi sobre el significat de treballar pels barris. És aleshores que es comencen a crear les comissions de barri formades per gent del moviment obrer. Es tractava d’explicar a la gent que treballar des dels barris era tirar endavant la lluita antifranquista i la democràcia i alhora lluitar a favor dels seus interessos.
Com es feia això, sense ser enxampat pel Règim?
Primer van ser unes comissions il·legals, després unes entitats que funcionaven a través de les parròquies o dels centres socials legals organitzant actes, trobades, xerrades i conferències sobre les principals necessitats del moment. Mica en mica van anar apareixent això que avui coneixem com associacions de veïns.
Ara se’n celebren els 50 anys. Com han evolucionat?
Avui juguen un paper menys representatiu que aleshores. En aquell moment eren grups de voluntaris molt heterogenis: un era metge, l’altre de Comissions Obreres, l’altre trotskista o comunista o de Convergència… En formava part tota la gent activa del barri. Van ser un moviment popular a partir del qual es van crear les bases per a una nova ciutat. I es van aplicar! Avui tenim els equipaments i serveis que tenim perquè hi va haver aquella tasca social. En les primeres eleccions municipals vam reunir a tots els partits per presentar-los un informe de les necessitats i no se’n va tocar ni una coma.
Ara no es podria fer, això?
Impossible. És irrepetible. A més, ara les associacions de veïns són més diverses i es preocupen de qüestions més elementals, algunes de les quals són molt de dretes.
A què es refereix?
A aquella actitud de “m’agraden els equipaments… però aquest no me’l posis davant de casa”. I això és molt fotut. Ja aleshores es veia a venir. I ha vingut! Al barri de Montbau, per exemple, es va organitzar un sidral perquè ningú volia un centre d’administració de metadona de l’Hospital Vall d’Hebron. Per sort, altres grups del barri segueixen fent el mateix que fèiem aleshores. Amb resultats més modestos perquè no tenen tanta influència.
La societat ha quedat orfe de lideratges en certs camps. Quin sentit tenen avui les associacions de veïns?
La societat d’avui és molt diferent a la de fa 50 anys. Hi ha més llibertat d’actuació, però també més complexitat. S’han generat molts col·lectius que res tenen a veure amb les associacions de veïns però que treballen temes socialment rellevants, com el moviment per l’habitatge, el feminisme, l’ecologisme o el pacifisme. Actualment el mosaic d’activitats que es fan cada dia a Barcelona està massa atomitzat, a la Transició les entitats influïen més encara que fossin poca gent. Ara bé, per descomptat que tenen sentit perquè l’Administració sola no arriba a les necessitats de la gent i les decisions han de ser de mutu acord. La democràcia, per ser plena, ha d’emanar del carrer.
Els comuns d’Ada Colau prometien ser just això, la nova política.
Sí. Ella intenta liderar no un partit, sinó un ventall polític més gran. Vol dir que entre ella i ERC hi ha tantes diferències? O entre ella i la CUP? Però en cap moment se li ha mostrat predisposició, i així ampliar l’espectre és impossible. Repetidament i quan no era ningú, Colau ha portat a terme polítiques d’esquerres de veritat, eficaces i a favor dels més vulnerables. En canvi, calia lluitar per l’amnistia després de l’1 d’Octubre, que a part de ser òbvia lligava amb el que defensen els comuns, però van posar el fre.
Algunes polítiques de canvi han estat més relat que realitat.
Se centren massa en coses petites que si n’analitzes la capacitat de transformació fa riure. No voldria ferir sensibilitats, però per exemple els pressupostos participatius: no hi ha diners suficients i evidencien que la microparticipació és insignificant.
La mobilitat és la gran punta de llança dels comuns. Barrejar bicicletes, vianants, patinets, autobusos, tramvies, motos… és d’esquerres?
No és d’esquerres ni de dretes sinó progressista. I innovador. I una clara mostra d’un model diferent de ciutat, més ecologista, més sana, menys contaminada, però no més cara. Per tant, un model de política progressista de veritat i que mai s’havia executat ni en l’àmbit municipal ni tampoc en l’autonòmic.
Els detractors de l’alcaldessa la culpen de fer una ciutat que expulsa cotxes i veïns i amb un espai públic és un galimaties de colors.
Quan un fa coses que el fan destacar, se li atribueix la culpa de tot. La ciutat expulsa cotxes perquè és una conseqüència natural del model, però no és un galimaties sinó que està enmig d’una transformació profunda i complexa. I no expulsa persones ara: Barcelona expulsa gent des dels Jocs Olímpics, que van donar a la ciutat un gir copernicà històric però la van fer entrar en unes formes de creixement que han condicionat l’Administració. Avui hi ha una enorme dependència de la inversió privada, perquè gairebé el 90% de la despesa pública s’ha de destinar al manteniment dels serveis existents. Si només queda un 10% per a inversions, la capacitat de transformació és molt reduïda. I això ve directament dels criteris aplicats el 1992.
Així Serra, Maragall, Clos, Hereu… tots socialistes i d’esquerres, no van fer política d’esquerres?
Maragall ho va intentar.
Darrera d’ells hi havia Ernest Maragall, avui a ERC.
Res, res: l’Ernest i en Pasqual són un equip.
Si no hi hagués Ada Colau qui creu que hi hauria avui a Alcaldia?
Segurament un socialista fent el de sempre.
Què és el de sempre?
Repartir-se càrrecs i responsabilitats segons el percentatge de vots i regidors, però no en base al programa polític amb el qual s’han presentat.
