Elisenda Alamany: “Un polític ha d’estar ben pagat i el sou oficial de Colau no era forassenyat”

Despatx nou i sigles noves. La número 2 de la llista electoral d’Ernest Maragall (ERC), l’exdiputada dels comuns Elisenda Alamany, encara està aterrant a l’Ajuntament de Barcelona. Una estanteria buida i una caixa pendent de desfer conviuen amb una taula de treball que ja ha començat a personalitzar amb un retrat d’Hilari Salvadó –l’últim alcalde barceloní de la Segona República–, marxandatge electoral i dos pòsters d’Oriol Junqueras. En un racó discret hi ha una petita estelada casolana.

Fer d’oposició no li ve de nou, però ara li toca enfrontar-se als antics companys de partit. Els hi retreu, per exemple, l’operatiu contra els manters, la neutralitat davant la sentència de l’1 d’Octubre o l’èmfasi en el ‘salari ètic’. Conversem sobre l’inici del mandat i també sobre el futur del seu partit Nova, creat pels comuns sobiranistes escindits fa mig any, com a sidecar d’ERC. Una palanca, segons Alamany, per portar l’independentisme cap a l’esquerra i disputar-li l’hegemonia a Junts per Catalunya.

En les primeres setmanes de mandat, ERC ha criticat a Ada Colau en temes socials com els manters, els lloguers, Open Arms… Vol avançar als comuns per l’esquerra?

Els comuns s’han vist arrossegats pel PSC en qüestions estratègiques, han abaixat els braços i han renunciat a ser el projecte que eren. Naixíem en un canvi d’època, per oferir noves receptes després d’una crisi política, social i econòmica. I el que hem vist des de la investidura confirma que els comuns han perdut de vista què tenia sentit que vinguessin a fer a la institució. I quan un oblida el seu projecte, és fàcil que es vegi arrossegat. Seguretat és el que ha tingut més ressò, però en l’acord de govern hi ha més qüestions que havien estat prioritàries i que ja no apareixen, com la municipalització de l’aigua, Barcelona Ciutat Refugi o fins i tot el compromís de Barcelona amb els drets i llibertats. Com que no es posen d’acord sobre Catalunya, diuen que buscaran la neutralitat de la institució. En un context de repressió, això equival a posar-se del bàndol del més fort.

Aleshores el passat mandat, quan vostè era portaveu dels comuns al Parlament, considera que el govern d’Ada Colau era innovador i fidel a l’esperit original?

Van ser un govern ple de bones intencions i moltes de les propostes que van tirar endavant feien notar que era una Alcaldia del canvi. Però moltes vegades es va quedar més en bones intencions que en propostes amb recorregut a llarg termini. Per exemple es va quedar aïllat i feble en no aprovar pressupostos per no saber construir aliances.

A la reunió entre Quim Torra i Ada Colau l’aprovació de pressupostos a les dues institucions va ser un tema central. Està a favor d’una negociació conjunta?

Sense pressupostos estem en un constant bloqueig de les dues institucions. Són necessaris. Però no crec en l’intercanvi de cromos, perquè acaben supeditant interessos d’una administració a una altra. Al debat de pressupostos del Parlament ja es va intentar una aprovació triple dels pressupostos de Barcelona, Generalitat i Estat. Colau ha d’exercir el seu lideratge per bastir un consens a l’Ajuntament: aquest nou govern que diuen que és tan fort i estable hauria d’aconseguir aprovar uns pressupostos.

Quina regidoria del ‘govern a l’ombra’ maragallià li ha tocat?

Feminismes, Transparència, Participació i Drets i Llibertats. Són diversos regidors a perseguir! Hem començat per una qüestió que ens amoïnava molt, que és la Unitat contra el Tràfic d’Éssers Humans, que semblava que anava a desmantellar-se. Ara ens preocupa que una qüestió de drets civils com els manters es barregi amb la seguretat. També són preocupants les declaracions d’Albert Batlle i la incompareixença dels comuns sobre la deportació de menors. Barrejar immigració i inseguretat és el que fan la nova dreta populista a Europa i els discursos de Trump! Dona més sensació d’inseguretat veure 6 policies reduint una persona a la Rambla que la mateixa persona vivint de la manta.

Ningú ha trobat, avui per avui, la solució màgica al top manta. Què proposa vostè?

Moltes de les persones que viuen de la manta porten 10 anys a la ciutat i espero que la institució els consideri barcelonins. La solució és multinivell. Primer de tot, cal canviar la legislació perquè puguin tenir permisos de treball. I fer plans d’ocupació reals i efectius. També cal diàleg amb els manters, que no n’hi ha.

Canviar la Llei d’Estrangeria i més plans d’ocupació és justament la recepta de Bcomú.

S’han fet plans d’ocupació ineficients. La cooperativa creada és clarament insuficient davant del volum de manters que tenim i els que ha tret del carrer. Els manters mateixos han proposat àmbits on creuen que poden ser ocupables, perquè no hi ha ningú més interessat que ells en sortir de la vulnerabilitat. Compartint l’objectiu de marxar del carrer, no s’entén que no es trobin solucions. Fins i tot els comerciants i agents econòmics de la ciutat saben que amb més policia no solucionarem la problemàtica, només la desplacem: quan desapareix el dispositiu, reapareixen els manters. Només els aboquem a més fragilitat i una estigmatització més alta. És una política nefasta.

Elisenda Alamany: “El problema de la nova política és haver pensat que anava només de bondat, honestedat o limitació de sous”

Ja que també supervisarà la transparència, com valora els canvis salarials en el codi ètic dels comuns? S’hi va oposar, fa 4 anys, a limitar sous?

El problema de la nova política és haver pensat que anava només de bondat, honestedat o limitació de sous. Quan un posa l’èmfasi en això, després se’l jutja amb la mateixa contundència. I quan un diu que el seu ADN és aquest i parteix de posicions inamovibles, moure-les resulta inexplicable. Un polític ha d’estar ben pagat i el sou oficial d’Ada Colau com a alcaldessa de la capital de Catalunya [100.000 euros anuals] no era forassenyat, no calia abaixar-lo. Precisament una de les batalles de l’esquerra va ser que els polítics tinguessin un sou digne, perquè sinó només s’hi podien dedicar aquells que tenien la vida solucionada. Les incoherències poden allunyar a la ciutadania del teu projecte, no el salari per sí sol. Ha passat també amb la investidura: va dir en una entrevista que ella mai es prestaria a una operació estranya per fer fora Ernest Maragall i després ho va fer. 

No li han assignat la presidència de cap districte ni comissió, tot i ser la número 2 de la llista. És per poder dedicar temps a la consolidació del nou partit, Nova?

Ens hem repartit així la feina perquè tinc companys que han fet una feina fantàstica els darrers 4 anys. Jo seré a la junta de govern de l’Àrea Metropolitana, tot i que no estaré tampoc a cap comissió concreta. Com a prioritats metropolitanes tindrem la municipalització de l’aigua, l’habitatge i polítiques contra la contaminació.

En les negociacions postelectorals sonava el seu nom com a obstacle pel pacte ERC-BComú. Hagués fet un pas al costat per salvar l’acord?

No va estar mai sobre la taula, almenys per part d’ERC. I la decisió de compartir govern amb el PSC estava presa des de feia temps. Parlar de feelings personals, com ha passat durant la investidura en referència a Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, és un insult al ciutadà. A una persona que es lleva a les 6h del matí, té 3 jornades parcials i no arriba als 1.000 euros, és insultant dir-li que hi ha uns partits que no es posen d’acord perquè hi ha un mal feeling o un veto personal. Hauríem de venir madurats de casa.

Ha parlat en privat amb comuns de l’ajuntament per refer ponts personals?

Encara hi tinc amics, als comuns! I hi continuo parlant, com amb la resta de partits. No he fet mai política amb l’estómac ni la veig convenient. Aquí l’ajuntament no hem tingut ocasió perquè no han començat les comissions i en el darrer ple van faltar 7 regidors de BComú.

Elsa Artadi augurava fa uns dies en una entrevista que ella serà l’única líder municipal en repetir d’aquí 4 anys. Vostè també pot assegurar que es quedarà el mandat sencer o si hi ha eleccions catalanes podria tornar al Parlament?

És molt agosarat parlar pels altres! Només han passat dos mesos i mig de les municipals i ara mateix no tinc cap altre objectiu que estar els 4 anys a Barcelona. Ni m’he plantejat res més, ni crec que ningú tingui cap altre pla per mi!

Digui’ns una cosa que enyora del Parlament, que no hagi trobat a l’Ajuntament.

[fa un llarg silenci, pensant-s’ho]

No s’enyora gaire, doncs…

La tasca a l’ajuntament és molt més dinàmica que la del Parlament. Treballar a Barcelona és posar noms i cares a les polítiques, mentre que al Parlament es crea una certa distància entre el que fas i a qui està destinat. I no és el mateix tampoc treballar en un ajuntament on has guanyat les eleccions que estar a l’oposició al Parlament. Enyorar-me, només d’alguns companys! Per exemple de la Jenn Díaz, amb qui havia treballat a la comissió de cultura.

Què ha de fer Barcelona el dia que arribi la sentència?

M’espanta sentir Ada Colau dient que la resposta a la sentència ha de ser exclusivament de la societat civil. És menystenir el rol de la capital de Catalunya. A la societat li pertoca fer unes determinades accions, però la institució no pot restar neutre. Hi haurà d’haver un posicionament almenys de les forces que compartim allò que representa al 80% de la societat catalana, que és el crit contra la repressió.

I aquest posicionament tindria forma de gest simbòlic o de desobediència?

Hem pervertit el concepte de desobediència, que sempre va amb una pregunta afegida: “Desobeir per a què?”. Cal pensar si ens deixarà en una situació millor o pitjor que l’actual. Un posicionament de la capital de Catalunya és més que un gest simbòlic, perquè té repercussió internacional. Els municipis han estat clau des de la sentència de l’Estatut, organitzant les consultes populars, i han de mantenir aquest lideratge.

Elisenda Alamany: “S’ha pervertit el concepte de desobediència, cal pensar si ens deixarà en una situació millor o pitjor”

Aleshores desobeir per protestar contra la sentència no val la pena?

Qualsevol resposta ha de ser el màxim d’inclusiva amb els sectors que no comparteixen part del que es va fer. A aquesta gent la convido a no concentrar-se en els retrets al passat sinó a pensar en el present de Catalunya, que és que hi ha moltíssima gent que vol poder-ne decidir el futur. Hem d’anar acumulant forces cap aquest objectiu. Altres estratègies han mostrat la seva feblesa. Es fa gairebé imprescindible una disputa per l’hegemonia dins del sobiranisme, amb l’objectiu que el condueixin polítiques progressistes i no d’austeritat. S’han de deixar enrere escàndols de corrupció i polítiques velles per demostrar-li a la gent que el que estem construint és realment un país nou, no un calc del que ja hem viscut.

Si tornen a haver retallades a la Generalitat, el seu grup municipal s’hi haurà d’oposar públicament encara que ERC formi part del Govern?

Obrir una nova època vol dir no repetir errors. Catalunya va ser la campiona de les retallades. S’expulsava i es continuen expulsant joves que no troben oportunitats aquí. Però cal explicar-ho tot, també les dificultats que té l’Executiu català per tirar endavant els seus compromisos socials a causa d’un finançament clarament deficient de Catalunya. Caldrà ser crític quan toqui.

Quins plans té per a Nova? Faran per exemple campanyes d’afiliació perquè creixi com a partit independent? O va cap a un model més de sidecar amb ERC, com Ciutadans pel Canvi i el PSC en el seu moment?

Tant Sobiranistes com Nova aporten nous valors a ERC i el balanç és positiu. No hi ha espai per un altre partit polític al taulell català, però sí per introduir nous valors i modernitzar l’administració i les polítiques públiques. Volem contribuir a ERC perquè és el partit que està en millor disposició per liderar Catalunya. El nostre paper, tot i que aquesta és una reflexió personal, ha de ser facilitar la regeneració que demanàvem el 15M i les candidatures municipalistes, i no pas fragmentar encara més l’esquerra. Seria un error.

El procés ha segat tota una generació política de líders republicans i ara ERC es veu empesa a un relleu generacional urgent. Vostè es veuria, a través de Nova, formant part d’aquesta nova fornada de dirigents republicans?

Em queda molt per aprendre encara! Ara estic centrada en Barcelona i no m’imagino res més. Durant molt de temps no només hi ha hagut un escapçament de lideratges, sinó una pausa en la política catalana a causa de la repressió. Comença a ser hora que fem política, la qüestió dels lideratges no és el meu malson ni està a la meva agenda.

Elisenda Alamany, sobre Nova i ERC: “No hi ha espai per un altre partit polític al taulell català”

Al míting final de campanya d’ERC, al Bon Pastor, la militància d’ERC la va ovacionar com si fos una dirigent republicana de tota la vida.

[Riu] Després de cert període angoixant, quan una troba el seu lloc i se li fa confiança i pot treballar amb llibertat i dir el que pensa, de vegades passen coses màgiques com aquell míting. Allà on ERC vulgui que contribueixi, jo hi seré amb tota la vocació i la passió que mereix ser representant públic. Hi ha gent que es queixa de les desavantatges de ser-ho i és injust. No és per sempre, així que s’ha de fer amb tota la passió que es pugui.

En aquest camí de “trobar el seu lloc”, ha trobat nous mentors a ERC?

Oriol Junqueras no puc dir que hagi estat un mentor, perquè no crec en aquesta figura, però hi ha coses que no creia que pogués fer i les vaig acabar fent convidada per la seva confiança. Però han passat moltes altres persones per la meva trajectòria i no em puc oblidar de Xavier Domènech: no hauria entrat en política si no fos de la seva mà i segueix sent un referent per mi. Des que va deixar la política activa, hem preferit de moment fer cadascú la seva. També Gemma Ubasart em van acompanyar en les primeres passes. La gran sorpresa dels últims sis mesos ha estat conèixer Ernest Maragall de prop. No teníem relació i era fàcil pensar que, per la seva trajectòria, podia respondre a esquemes polítics més propis dels anys 90. No em deixa de sorprendre la seva capacitat d’adaptació i escolta, moltes vegades superior a la de gent de la meva edat.

Si d’aquí uns mesos la fan triar entre Pere Aragonès i Roger Torrent com a relleu de Junqueras, per quin s’inclinarà?

A la nova política ens hem passat molts anys parlant de lideratges col·lectius i, a la pràctica, hem promocionat els lideratges personals. Aragonès i Torrent són complementaris, cada un aporta valors. M’agradaria més que em fessin triar entre dues dones! Em molesta que els partits d’esquerres tinguin tants problemes per posar dones al capdavant i això estigui més solucionat en partits de dreta com PP i Cs. Em preocupa que les proclames que fem no es tradueixen en més dones prenent decisions. No n’hi ha prou amb fer llistes cremallera: la institució segueix representada per un perfil d’home blanc, d’uns 35 anys i heterosexual.

En campanya va dir que buscaria pis a Barcelona i a l’enquesta de la FAVB ha explicat que ja comparteix pis a Gràcia. Per què ha triat la Vila?

És temporal, perquè estic en una habitació a casa d’una companya de la carrera. Encara visc a cavall de Barcelona i Sabadell. Segueixo buscant pis i em sembla una odissea! No m’explico com encara hi ha partits que voten contra la regulació de preus del lloguer! Moltes ofertes m’arriben a través de coneguts i ja vaig avisada d’on em fico, però hi ha hagut cops en què em deien que era la 18a persona que visitava el pis. I després passes per un procés de revisió de nòmines en el que afecta molt quin tipus de família ets: hi ha una discriminació evident cap a les dones que volen viure soles, encara que tinguin un bon sou. Arreu trobo gent que ha trigat un any o dos fins a trobar un pis fix on sentir-se a gust i no hipotecar-hi la vida. És una aventura complicada i hi hem de posar remei. Ara estic a gust a Gràcia però qualsevol barri m’estarà bé perquè quasi no sóc a casa.