La trajectòria política de Ferran Mascarell (Sant Just Desvern, 1951) és llarga i intensa i ara està a punt d’entrar en una nova etapa. Vinculat a l’Ajuntament de Barcelona des dels anys 80, va rebre de la regidora Maria Aurèlia Capmany l’encàrrec de convertir la Casa de la Caritat en un equipament, i així va néixer el projecte del CCCB. No va ser regidor fins al 1999, en l’etapa final de Pasqual Maragall com a alcalde. Abans, però, havia ocupat diversos càrrecs municipals de gestió cultural i estava plenament integrat en el projecte del gran impuls de Barcelona.
Maragallista convençut –una militància que no ha deixat–, va ser conseller de Cultura amb l’exalcalde presidint la Generalitat. Va deixar el Parlament durant el segon tripartit per tornar a l’activitat privada i va reaparèixer en la política per ser conseller de Cultura novament, aquesta vegada amb el primer govern d’Artur Mas. Sota la presidència de Carles Puigdemont, va ser delegat de la Generalitat a Madrid, fins que el va destituir l’Estat amb l’aplicació del 155. Però va tornar al càrrec durant el primer any de Quim Torra com a president.
El 15 de juny del 2019 va convertir-se en regidor de Junts a l’Ajuntament, on ara ha decidit posar fi al seu recorregut en la política institucional. En aquesta entrevista explica per què i quins plans té. I analitza de dalt a baix la situació política de la ciutat i de Catalunya.
S’acosten les municipals i s’hauran de configurar les llistes. Què ha decidit sobre la seva participació en aquestes eleccions?
Hi participaré donant suport a la candidatura de Xavier Trias, però no com a candidat, no aniré a la llista. Deixaré tota política institucional a partir del maig.
Però li han ofert o demanat formar part de la llista?
Hem tingut dues o tres converses i sí, m’ho va proposar. Però vaig interpretar que Xavier Trias volia fer-se el seu equip i a mi ja m’anava bé allunyar-me de la política institucional. Ja hi porto molts anys.
No li encaixa el projecte o és una qüestió de moment vital seu?
És més una qüestió d’anàlisi de la situació general del país. El projecte l’hem de conèixer encara, i suposo que Trias el farà saber en les pròximes setmanes. M’ha demanat que hi col·labori i que l’ajudi quan sigui alcalde. Però el que cal ara en aquesta ciutat, i al país en general, és molta reflexió política. I actualment em motiva més la reflexió que l’acció política, que ja n’he fet molta.
Per on ha d’anar aquesta reflexió?
Hem d’incardinar bé el projecte de Barcelona amb el projecte general de país. Si van deslligats no avançarem ni políticament ni socialment. Els temps que vivim requereixen posar l’accent en la reflexió. Simone Weil deia que a vegades toca pensar, a vegades toca fer i gairebé sempre toca fer les dues coses alhora però sabent on poses l’accent. Hem de reflexionar sobre tot el que ha passat els últims deu anys a Catalunya i com fer-hi front.
Però meditarà a través d’alguna eina compartida socialment?
Fer política es pot fer com a ciutadà, lliure de relacions massa intenses en cap partit polític, i és el que penso fer. I pensar vol dir escriure també, que és una manera de fer política.
Impulsarà alguna mena centre de pensament, un think tank?
Ja ho veurem. No dic que no. N’he parlat amb gent i és perfectament possible. Però de moment he pres la decisió de no continuar en la política institucional, de no ser a la llista electoral per al pròxim mandat. Ho rumiava des de fa temps però la decisió està presa de fa poc. He entrar i sortit de la política, la qual cosa ha estat bé, perquè he conegut el món privat i el món públic. I he intentat sempre vincular política d’acció i política de pensament, i a hores d’ara toca posar l’accent en què hem de fer amb aquest país i amb aquesta ciutat.
I què considera que s’ha de fer?
Els dos últims mandats no han sigut bons. La societat civil ha de tenir més presència i el projecte ha de ser més clar i coherent. La ciutat està perdent posicions. Ens fonamentem massa en factors exògens, com ara la fira IESE, o el Mobile d’aquí a uns dies. Però els factors endògens són poc clars. Estem deixant passar l’oportunitat de transformar el model econòmic de la ciutat amb els fons europeus, no s’estan utilitzant amb prou claredat. Seguim amb els mateixos elements de sempre, el turisme, etcètera. Soc favorable al turisme, però la ciutat ha de posar l’accent en la innovació i això s’ha fet molt menys del que es podria fer. La ciutat no s’està transformant en positiu.
Per on s’ha de començar?
Primer per pensar, per articular un sistema de pensament com el que Barcelona havia tingut ja fa força anys, en què sector públic i sector privat pensaven alhora. No només col·laboraven sinó que pensaven alhora.
Quan diu fa anys es refereix a l’etapa Maragall, de la qual vostè va formar part?
Sí. Una de les aportacions bones d’aquell Ajuntament és que van pensar alhora govern, oposició i societat civil. I l’entusiasme per la ciutat anava més enllà de les diferències entre ells. Aquest mandat he vist molt poca passió per la ciutat i molta passió partidista.
A l’oposició també, entenc?
També, també.
Fent autocrítica, què hauria hagut de fer diferent el seu grup municipal, el de Junts?
Des de l’oposició s’hauria dhaver posat l’accent en una idea de ciutat diferent de la que té el govern municipal.
I això no s’ha produït?
S’han apuntat coses però no suficients.
Diu que busca una etapa amb una relació menys intensa amb cap partit polític, vol dir que deixarà la militància a Junts?
És una opció que em plantejo. Sempre he estat molt còmode sense sotmetre’m a la lògica de les estructures de partit. Això ja em va passar amb el PSC i em fa l’efecte que també em passa ara. Perquè tinc el costum de dir sempre com veig les coses. No m’agrada fer soroll, però tampoc m’agrada deixar de dir les coses. I els partits, a hores d’ara, són màquines, construïdes per a la lògica que aquells que els dirigeixen segueixin governant i generen poc pensament crític. Això crec que és dolent. Junts està ple de bons militants i intenta fer una gran feina en aquest panorama tan enormement complicat en què es belluga, però també crec que li falta claredat en l’estratègia.
Per què creu que passa?
És cert que té molts elements estructurals i d’entorn enormement complicats, per exemple el que hem vist aquests dies amb la sentència europea que afecta l’exili. Però li falta coherència entre totes les peces. No es pot guanyar una batalla tan complicada com la que tenim amb l’Estat sense combinar tots els factors. Europa és un factor, millorar el dia a dia de la gent és un altre factor i ser més intel·ligents que l’Estat n’és un altre. També la unitat entre els partits i la col·laboració amb la societat civil són dos factors més. Tots aquests elements s’han de combinar alhora. I tinc la impressió que se’n combinen uns però no els altres.
Només pel que fa a Junts o també ho veu en altres partits?
En tots. ERC és un partit sotmès a la lògica del tacticisme. Per això té i tindrà dificultats.
Aquesta poca capacitat de pensament crític dels partits, la veu des de fa pocs anys o la veu igual des que va començar a fer política institucional?
La democràcia, en general, està en qüestió. I un dels factors de la dificultat democràtica és la lògica interna dels partits. I diria que fa 40 anys hi havia una mica més d’il·lusió democràtica. La democràcia en els últims 20 anys no ha millorat. L’experiència americana i el que està passant a Rússia posen en relleu un cert retrocés democràtic. I els partits haurien de ser mecanismes més oberts de participació democràtica i de capacitat crítica, sobre ells mateixos i sobre la societat. Això és un dels defectes del moment actual. No és un problema català, és general.
I en els partits que sorgeixen de nou, com Podemos i els comuns, passa el mateix?
Sí, i a vegades amb pitjors tics. Hi ha tics en aquests partits d’esquerra més radical, que són molt poc democràtics. No hi veig cap innovació. Crec que Junts va fer un gran esforç quan va fer aquella combinació de la Crida i Junts. Va ser un moment bastant interessant. Era un partit que deia que el seu principal objectiu era la independència i que quan la independència arribés es dissoldria, però mentrestant hi cabia tothom. Era una hipòtesi una mica diferent de les que són habituals.
Per què es va estroncar?
La meva percepció és que va haver-hi gent que es va espantar amb la diferència d’opinions i van tornar a un model més tancat. Junts s’ha convertit en un partit més convencional del que era al principi.
Sobre Barcelona, una de les qüestions en debat permanent és què ha de fer la ciutat per fer realment de capital de Catalunya.
Ha d’accentuar dues coses. La primera és el mateix projecte de ciutat. Barcelona ha de ser la ciutat més innovadora no d’Espanya sinó del món, si convé. Més innovadora en termes de projecte urbà. La ciutat s’ha de transformar perquè la realitat digital està transformant les ciutats. La mobilitat està transformant les ciutats i Barcelona ha de ser el que ha sigut els últims 40 anys, una ciutat capaç de transformar les fronteres internes. Com viure a la ciutat amb benestar ha de ser la pregunta que qualsevol decisió política ha de respondre. S’ha de posar l’accent en tots aquells processos de transformació urbana que es puguin estirar de tot arreu i que Barcelona ha de ser capaç de plasmar en una realitat.
Vol dir fer superilles?
No, si és improvisant. El gran problema dels últims anys és que s’ha improvisat. Fins al punt que un factor positiu, que havien de ser els fons europeus, s’està convertint en un altre factor d’improvisació. Com que hi ha uns diners que no estaven previstos, s’utilitzen el més ràpidament possible, sense avaluar a fons el que significa per a la ciutat. Transformar malament l’Eixample ho pagarem durant anys. Perquè l’Eixample és el principal factor d’identitat de la ciutat. Per tant, s’ha de fer molt bé. Ràpid però no com s’ha fet, primer improvisant amb l’urbanisme tàctic i després imposant o intentant imposar un pla d’usos, un debat que ha dividit el govern municipal i que té els comerciants preocupats i tothom preocupat. El problema de l’alcaldessa Colau i del seu govern amb el PSC és la seva capacitat estressant. Tenen estressat el conjunt de la ciutadania. S’han imposat les mesures de tal manera, acompanyant les que són bones amb les moltes que són dolentes, que tothom està estressat. Taxistes, comerciants, veïns de barris on es fan superilles que encara no s’han explicat… tothom està vitalment estressat. Això no és sa.
S’ha de parar?
S’ha de pensar. Em repeteixo, però la política ha de pensar més del que pensa. Hem de fer menys fer fotos aquí i allà i hem de pensar més. A Barcelona la política fa temps que va deixar de pensar. Per tant, tenim pendent el primer element: un projecte clar, precís, contundent, cooperatiu, entusiasta.
Però això no es fa per falta de capacitat o perquè es pensa només a quatre anys vista, amb la idea del que es podrà presentar en les següents eleccions?
Segurament és això segon, i aquest és l’error. La ciutat ens va agradar entre l’any 1979 i 2000 perquè havia estat pensada durant deu o dotze anys sota el franquisme. Amb la feina que havien fet les associacions de veïns, els col·legis professionals, el món acadèmic. Fins i tot els partits polítics tenien una dimensió de pensament urbà molt notable. Per això al 1979 arriba una gent que no havia governat mai la ciutat i en poc temps Barcelona es va capgirar. Ara la dinàmica és més de fer que de pensar, i això cal canviar-ho. Més encara en un moment com l’actual, en què estem tornant a donar més força a l’estat, a les institucions públiques.
Amb la crisi del 2008, les solucions que es van donar eren liberals, a escala internacional. Retallada de despesa pública. S’havien d’endeutar les famílies, els serveis serien pitjors, però els estats havien de quadrar els números. Les solucions que s’estan donant en la crisi actual són el contrari, despesa pública, és a dir més intervencionisme públic. Aquesta vegada s’ha d’endeutar l’administració, no es poden seguir endeutant les famílies. Tots els diners que la UE ha posat en l’economia europea signifiquen un canvi de model, s’ha deixat enrere el model hiperliberal. Per tant, tenim l’oportunitat d’utilitzar els recursos públics en benefici dels projectes urbans. I no es pot improvisar com s’està fent. L’impuls perquè Barcelona es converteixi en una ciutat de referència en la recerca i la innovació, per exemple, va lent. Per tant, la ciutat ha de pensar-se internament partint gairebé de zero.
I l’altra qüestió fonamental que apuntava?
Barcelona és la capital de Catalunya i no pot viure d’esquena a la resta del país. I no pot viure només de cara a la seva àrea metropolitana, sinó de cara al conjunt del país. I quan a l’alcaldessa Colau li preguntes al ple quina opinió té dels problemes de l’AP-7 respon ‘això no és cosa nostra’. La pregunta es referia a la mobilitat de les mercaderies i la capacitat que té la ciutat de definir tot un entorn que és evident que va fins al Pirineu i fins a les Terres de l’Ebre, com a mínim. El projecte de Barcelona ha de mirar al conjunt del país. I també ha de tenir un lideratge en el tema lingüístic, cosa que no ha fet en quatre anys.
I culturalment? Ara la ciutat ha quedat emmarcada en aquesta idea de la cocapitalitat cultural d’Espanya…
Recuperant una idea que era patrimoni tant de Pasqual Maragall com de Jordi Pujol, hem de tenir clar que Barcelona no és la cocapital cultural de l’Estat, és una capital econòmica i cultural fonamental d’Europa.
Per tant, el reconeixement com a cocapital cultural no serveix per a res?
És un titolet ridícul i implica un grau de submissió respecte del projecte madrileny extraordinari. Des del punt de vista històric, Barcelona va ser durant anys, durant segles, la capital cultural de l’estat, no una cocapital. En els últims anys, l’Estat ha fet tot el que ha pogut perquè la capital cultural ara sigui Madrid. La fira Arco és a Madrid per voluntat de l’Estat, la indústria audiovisual també i els grans museus també. Han aconseguit traspassar la capital cultural a Madrid, l’Estat ha jugat a fer de Madrid una gran capital cultural. I per guardar les formes li encanta això de la cocapitalitat de Barcelona, que des del punt de vista d’inversió econòmica deixa un repartiment de 9,5 a 0,5. I el més grotesc és que els nostres hi entren, accepten el 0,5 contents perquè ens diuen que som cocapital.
La nostra opció no ha de ser cocapital cultural de l’estat, sinó capital d’una nació, Catalunya, i una capital cultural del sud d’Europa. Amb lligams importants, com ha fet històricament, amb Llatinoamèrica i, per què no, amb l’Àfrica i amb el conjunt del Mediterrani. Tot això són opcions de Barcelona que la ximpleria de la cocapitalitat amaga, amb subordinació a Madrid, que ja en tenim prou.
Hi ha la possibilitat que es vulgui fer una campanya que deixi en segon pla la qüestió nacional, amb l’argument de parlar de Barcelona i no desviar el debat.
Segurament això passarà, però és un error. Barcelona no pot ser una gran ciutat com la que vol ser sense un estat al darrere, un estat de veritat, que jugui a favor de la ciutat, igual que la ciutat a favor del país. El problema que té Barcelona, i qui no ho vulgui admetre és que no vol veure la realitat o juga a afavorir una altra cosa, és que fa anys que no té un estat que li faci costat…
L’ha tingut alguna vegada?
Al llarg de la història, molt poques vegades. I d’aquí venen molts dels patiments i retrocessos que ha tingut. I, en un moment en què els estats tornen a intervenir més en la societat, és encara més important tenir un estat al darrere. Tots els fons europeus els administren els ministeris espanyols, en benefici de grans empreses, la majoria radicades a Madrid. Només queden molles per a les autonomies. És impossible construir una capital com la que volem sense un bon estat al darrere, i l’Estat no és bo per a la ciutat ni per al país. No ha sigut bo històricament i està sent especialment dolent aquests últims anys. Si no, com s’explica que l’independentisme arrenqués com va arrencar a partir del 2010? Potser algú aconseguirà que es transformi l’estat espanyol, però jo no ho crec.
Hi hagi el govern espanyol que hi hagi?
No veig que les polítiques que està fent el PSOE posin aquesta intenció de relleu. Sí que posen en relleu la voluntat de diferenciar-se del PP. Però, i això és una trampa en què caiem a vegades a Catalunya, que PSOE i PP posin en relleu les seves diferències no vol dir que no estiguin d’acord que per sobre de tot hi ha l’Estat i quan les diferències entre ells ens donin massa marge es tornaran a fusionar en el nucli dur. Tenen una capacitat de fusió en el nucli dur molt alta, perquè l’Estat té un projecte que es podria dir Madrid DF. Mai he sentit ningú del PSOE dir que s’ha de transformar l’Estat de dalt a baixa perquè el conjunt de la seva acció arribi igual a tot arreu. Ni que la relació de l’Estat amb Catalunya ha de canviar.
Ningú ho veu com la via per posar fi al conflicte?
El que volen de Catalunya és submissió política i extracció fiscal. L’Estat és extractiu amb Catalunya des de fa segles. Ningú a Madrid vol canviar això perquè és la base del sosteniment del model d’estat que hi ha i que beneficia els que viuen, com diria Azaña, ‘acampats dins de l’Estat’.
Per tant, les tensions entre el govern espanyol i el d’Ayuso són comèdia?
Pel que fa a Catalunya, tots estan d’acord. El que passa és que cadascun ho vehicula d’una manera. El PSOE està content perquè pot parlar amb ERC i en pot treure rendiment dient a la societat catalana que està dividida. I aquest discurs està penetrant aquí. Però és evident que tots estan d’acord, per exemple, en la idea que cal castigar el president Puigdemont.
Sigui pel que sigui, el debat sobre la divisió de l’independentisme és inevitable aquí. Quines veu per obrir una nova etapa?
Primer: cal un projecte de país a curt termini i un a llarg termini, entusiasmador per a tots els catalans, no només per als que ens considerem independentistes. Segon: és impossible vèncer l’Estat sense unitat. Tercer: és impossible vèncer l’Estat sense que Europa entengui que el cas català és un problema de democràcia. Quart: és impossible vèncer sense que la societat civil no s’identifiqui amb el projecte, la gent ha de vincular independentisme amb qualitat de vida. Per això pot treure un bon resultat el PSC en les eleccions municipals, perquè està dient que el seu projecte de ciutat és el més tangible, el més coherent i té darrere algú que el pot aplicar, que és el govern de l’Estat. I a l’independentisme li està costant molt de convertir l’anhel d’independència en un projecte que sigui atractiu a curt termini.
Aquesta filosofia és, si fa no fa, la que sempre s’ha promulgat. Com s’aterra, i més ara, amb la fragmentació de l’independentisme?
D’entrada hi ha una cosa important: més mobilització i menys mobilitzacions. Hem de seleccionar bé les manifestacions, fer mobilitzacions d’impacte. No cal fer una mobilització cada quinze dies per reunir 400 persones, o encara que en siguin 15.000. Emmanuel Macron té dificultats de veritat perquè té milions de persones al carrer contra el canvi en l’edat de jubilació. Nosaltres hem tornat al que volia l’Estat. Quan vaig arribar com a delegat de la Generalitat a Madrid el gener 2016, gent del PSOE i del PP em van dir, per separat, exactament el mateix: ‘La nostra estratègia després del 9-N és clara, judicialitzarem la política catalana, així radicalitzarem el nucli dur, que separarem de la majoria, així l’aïllarem’. Després del 9-N ja ho tenien clar.
I després de l’1-O i des que governa el PSOE, l’aportació dels socialistes ha sigut dir que els catalans estan dividits, i ens ho hem cregut. I, en canvi, no ens hem cregut prou que tenim un mal estat, que el nostre enemic és l’estat espanyol. Ells tenen clar que el que han de fer és reintroduir la funcionalitat de l’Estat a Catalunya, per això venen més ministres i torna a venir el rei, i fer creure que el govern autonòmic no funciona perquè estan en mans dels nacionalistes. I, davant d’això, nosaltres què fem? Dues posicions, un d’estrategista, la de Junts, i una de molt tacticista que és la d’ERC. Quan el que hauríem de fer és tenir clar, com a estratègia inequívoca, que la nostra missió és construir un estat i que les polítiques tàctiques vagin en funció d’això i de fer que la vida dels catalans, en tot allò que puguem obtenir de l’estat espanyol mentre hi siguem, pugui ser millor.
I per fer això cal canviar els lideratges, tenint en compte com s’han enquistat les friccions?
Al meu entendre, sí. Fa de mal dir, perquè tots sabem el que pateixen la gent que és a l’exili i la gent que ha estat a la presó. Tot això l’Estat també ho sap i hi juga. Perquè sap mentre que mentre tinguem gent a l’exili i gent pendent de judici, això pesa.
Com veu el projecte de Trias, quines possibilitats té?
L’expectativa de Xavier Trias és bona. Les enquestes reflecteixen una voluntat de canvi notable, i el canvi més obvi és ell. Ve fresc, ve de fora, és una persona de la qual la gent té un record molt correcte i les ganes de canvi i la frescor que ell expressa, amb el discurs de ‘a mi el que m’interessa és la ciutat’ crec que li donaran un bon resultat.
I en què es traduirà, de cara a formar el govern municipal?
Això ja és més difícil de dir. Hi ha molts factors. El pacte del pressupost de la Generalitat em fa pensar que el vincle que hi haurà entre ERC i el PSC es mantindrà a l’Ajuntament si sumen. Quina serà la posició de Junts davant aquesta possible aliança, no ho sé. Si el resultat fos tan favorable a Trias, ell ja ha dit que està obert a tot. El cas és que si els altres sumen la que tindrà més dificultats per governar serà Ada Colau. En els mesos que venen veurem una competició extraordinària a veure qui es distancia més de l’alcaldessa.
És el significat del moviment de Jaume Collboni de sortir del govern tot i no trencar-lo?
Només pot significar la seva voluntat de treure’s de sobre el pes mort que representa Colau.
Però ha estat governant amb ella, podrà col·locar aquest missatge?
Suposo que han fet l’anàlisi que pot funcionar perquè hi ha molta gent que no identifica que Collboni hagi estat al govern de Colau. Hi ha molts ciutadans que pensen que governava sola. És clar que els altres partits l’hi recordaran cada dia, a Collboni. Però entre la lògica de la política de partits i la realitat social hi ha tanta distància que ves a saber. Collboni dedicarà quatre mesos a dir per tot arreu que ell és l’alternativa.
Vist des de dins del consistori, aquesta aliança ha sigut un govern cohesionat com defensaven aferrissadament al principi o dos governs, com s’ha anat dient cada vegada més?
Clarament, dos governs. Al principi una mica menys, perquè els socialistes es deixaven guanyar algunes batalles, estaven més subordinats. Però aviat es va anar veient les diferències en tots els àmbits, sobretot en l’econòmic, especialment amb relació al turisme. I al final s’ha governat amb una mescla de models que el que fa és desdibuixar la ciutat.
Serà una campanya de Trias o Colau, com ells mateixos volen i van voler deixar clar amb el dinar que van fer i difondre?
Ho volen els dos però d’una forma diferent. Xavier Trias vol mostrar que la ciutat de Colau no és un bon model i que ell en pot construir un de diferent, més respectuós amb la tradició de la ciutat i una mica més obert al futur. En canvi, Colau, creu que fent aquests moviments amb relació a Trias també es desmarca dels seus socis i posa de relleu que els rivals la veuen com la contrincant de veritat.
Com deia vostè fa un moment, ell ha dit que no descarta cap aliança, i el partit deixa entendre que no li posarà cap línia vermella. Això fa que no es pugui descartar un pacte amb el PSC. Com encaixa aquesta possibilitat amb la idea que Barcelona necessita deslliurar-se de l’abraçada de l’os de l’Estat?
Això s’haurà d’explicar molt bé. Que vol dir que el partit sigui capaça de construir un discurs en què el que és estratègic i el que és tàctic vagin en la mateixa direcció. Si no pots fer altra cosa per governar Barcelona que pactar amb el PSC, ho has de fer. Però ho has d’acotar molt bé. Dir que és circumstancial, que seran quatre anys i que s’aconseguirà això, això i això imprescindible per a la ciutat, cosa que fa acceptable durant quatre anys renunciar a posar l’accent altres coses. Tot s’entén si s’explica bé. El que no entenem és que els partits diguin una cosa i en facin una altra.
Aquest és l’argument per defensar el pacte de la Diputació, on vostè és vicepresident aquest mandat?
Sí, sempre he defensat aquest pacte. I no perquè jo me l’inventés, simplement vaig acceptar treballar-hi. Els ciutadans som adults i si expliquem les coses s’entenen. El conjunt d’alcaldes de la demarcació estan contents amb la feina que ha fet el govern de la Diputació, del PSC i Junts, i estan contents amb la feina que ja fet Junts, que ha sigut evitar que hi hagués distorsions partidistes. Els alcaldes estan contents amb les regles del joc que vam imposar, per garantir mecanismes objectivitzats per repartir els recursos. Això, ben explicat tothom ho pot entendre. Només hi ha una frontera en els pactes. No pots pactar amb partits feixistes o populistes antidemocràtics. Però si no hi ha pacte no hi ha política. I si allà on no tens majoria no pactes, et quedes al marge.
1 
