Barcelona és una plaça hostil per començar aventures electorals o per a partits en crisi. La capital del país aixeca una barrera implacable en les eleccions municipals: prop de 30.000 vots aproximadament, la xifra que el 2023 va marcar el tall del 5% dels vots vàlids -amb una participació del 60%- necessaris per entrar al consistori. La CUP, consolidada al Parlament i en molts municipis del país, va reviure el malson del 2019 i va tornar a quedar-se sense representació tot i haver obtingut 25.213 paperetes (3,79%). També Valents i Cs, que pretenien mantenir l’efecte Manuel Valls, van acabar perdent els 6 regidors que havien sumat, amb només 15.000 vots (2,13%) i 7.234 (1,09%) respectivament.
Les expectatives a les urnes per als partits que ara no tenen representació, o que intenten l’assalt al consistori per primera vegada, són baixes. Quatre grans partits es reparteixen la pràctica totalitat del pastís (Junts, PSC, Barcelona en Comú i ERC), i les engrunes van a parar a partits d’implantació forta a l’Estat i menor a Catalunya, com PP i VOX. En aquestes circumstàncies, obtenir uns 30.000 vots en un context de molta fragmentació –es van presentar 24 candidatures– i molta oferta de sigles és una heroïcitat. Sense comptar, a més a més, que els partits sense representació queden fora de les grans coberture mediàtiques i són residuals als espais de propaganda electoral gratuïts. De cara al maig del 2027, a Aliança Catalana, que encara no té candidat, s’hi sumaran la candidatura ciutadana que impulsa Santiago Espot, però també previsiblement llistes com el PACMA, Escons en Blanc o el Partit Cannàbic. També ho podria tornar a intentar Barcelona Ets Tu (1,08% dels vots) o alguna fórmula vinculada a Alhora (abans Primàries). Però a un any i escaig de les eleccions, el baròmetre municipal de l’Ajuntament de Barcelona només registra una hipotètica entrada al consistori del partit islamòfob de Sílvia Orriols, però no d’altres formacions ara sense representació però amb implantació potent a Catalunya, com la CUP.
La zona morta del sistema: entre el 3% i el 5%
Aquesta nota de tall del 5% per als partits és comuna en tots els ajuntaments. Però és al Cap i Casal on els efectes són més devastadors per als partits considerats no sistèmics. Les eleccions municipals del 2019 són el cas més clar per entendre els efectes del 5% com a porta d’entrada d’opcions polítiques noves. Aquell any, dues candidatures amb capacitat de mobilització real van quedar fora del consistori: la CUP, amb un 3,89% dels vots (29.335 vots) i Primàries Barcelona, impulsada per Jordi Graupera, amb un 3,74% (28.230 vots). En termes absoluts, això es tradueix en gairebé 60.000 vots En termes institucionals, el resultat és zero regidor i cap capacitat d’incidència directa. És la zona morta del sistema: l’espai entre el 3% i el 5%, on hi ha vots, però no poder.
En aquelles eleccions, la participació molt alta, un 66%, va jugar encara més en contra de les formacions polítiques més petites. No es tracta d’una anomalia puntual, sinó d’un patró estructural del sistema electoral en una ciutat de gran dimensió. Una barrera legal que empeny els partits a una concentració de vot extraordinària en un context de gran fragmentació política. I aquí pren sentit la crida al vot útil que fan els grans partits per mirar d’absorbir el votant de formacions petites o que volen posar un peu a les institucions.
Fora de la capital, el 5% també fa estralls en grans ciutats el país. A Tarragona, el 2023 la CUP va perdre els seus dos regidors tot i obtenir el 5,04% dels vots, que van anar a parar a En Comú Podem, amb el 6,15% dels vots. A Lleida, els Comuns van obtenir un regidor amb el 5,01% dels vots, i els anticapitalistes també es van quedar fora amb el 4,58% i només 200 vots de diferència. I a Girona, l’extrema dreta de VOX va aconseguir un regidor amb el 5,07% dels vots. En canvi, es va quedar fora del consistori gironí la candidatura Ara Girona-Ara PL, amb el 4,60% del vots (uns 150 vots menys que VOX), una proposta que recollia l’entorn del PDeCAT i el PNC.
El 2023: una gran purga política a Barcelona
En aquest forat del sistema no només hi han caigut projectes independentistes o d’esquerres alternatives. Ni tampoc és una dinàmica exclusiva de grans ciutats. És un mecanisme transversal que ha operat històricament sobre tota mena de candidatures minoritàries: des de plataformes municipalistes fins a partits sectorials -PACMA, Partit Cannàbic o Escons en Blanc, entre altres- o emergents. Molts d’aquests projectes aconsegueixen una certa visibilitat i fins i tot una base electoral respectable, però es queden atrapats en aquest llindar intermedi que no permet fer el salt definitiu als ajuntaments.
Si el 2019 va ser un gerro d’aigua freda per a la CUP i Primàries, molt a prop dels 30.000 sufràgis, les eleccions del 2023 van reforçar aquesta realitat i van ser una veritable purga de sigles. Només sis forces de les 24 forces que es presentaven van superar el 5% i van obtenir representació. Vox ho va fer amb un 5,7% i dos regidors. Però la CUP, Cs i Valents van caure en aquest forat. Una diferència de pocs milers de vots pot significar passar de la irrellevància institucional a tenir presència al plenari. La conseqüència és que Barcelona funciona com un sistema relativament tancat: tot i la pluralitat aparent, el nombre de forces amb representació es manté estable i limitat. Entrar-hi no depèn només de tenir suport social, sinó d’assolir una massa crítica molt elevada en molt poc temps. Això explica per què opcions emergents poden créixer en municipis petits o mitjans, on el cost d’entrada és molt inferior, però quan posen un peu a la capital es converteix en una odissea.
A les portes del 2027, qualsevol projecte que aspiri a entrar al consistori de Barcelona sap que no en té prou a existir políticament. Ni els diners ni la propaganda electoral garanteixen superar, gairebé d’un sol salt, aquesta barrera del 5% que estableix la llei electoral als municipis. És un autèntic purgatori electoral. Un espai on s’acumulen projectes, vots i expectatives que no es tradueixen en representació. I que explica, en bona mesura, per què la política municipal barcelonina tendeix a estabilitzar-se al voltant d’un nombre reduït d’actors, malgrat l’aparició recurrent de noves candidatures.
