Barcelona arrenca el 2024 amb una gran incògnita sobre la seva governabilitat a mitjà i llarg termini. L’alcalde Jaume Collboni governa des de fa més de sis mesos en la més estricta minoria, amb només 10 regidors. Un debilitat aritmètica que a la pràctica és en realitat un poderós govern dèbil que està en condicions de poder triar soci o socis en diferit i alhora no comprometre els pilars bàsics de la seva política. Investit el 17 de juny fruit d’un front espanyolista que tenia la missió d’aturar un bipartit independentista liderat per Xavier Trias i Ernest Maragall, el líder del PSC no només governa amb certa comoditat, sinó que ha aconseguit desactivar temporalment l’oposició, com a mínim fins que es produeixi el desenllaç d’unes negociacions que van començar oficialment el mateix dia que Pedro Sánchez era investit a Madrid amb els vots de Junts i ERC, però que des de l’endemà mateix de la investidura a Barcelona havien pres cos per iniciativa de l’oposició. I és que l’entesa Junts-ERC va durar poc, i els Comuns, que havien votat al costat del PP, visualitzaven la urgència d’entrar al govern municipal per garantir la seva supervivència orgànica i política, a Barcelona i a Catalunya.
Un ple dissenyat des de Madrid
La investidura de Collboni i la seva soledat aparent anava més enllà d’un pacte per aturar l’independentisme. De fet, era una fotografia que ja s’havia produït el 2019 quan Ada Colau, el mateix Collboni i la dreta de Manuel Valls van sumar per desbancar el guanyador de les eleccions, el republicà Ernest Maragall. Aquesta vegada, la combinació era encara més rocambolesca, unint Ada Colau i el PP de Daniel Sirera per convertir en alcalde un candidat que intentava guanyar per tercera vegada unes eleccions i no ho aconseguia. El mateix PP espanyol va explicar públicament que el pacte per donar l’alcaldia al PSC s’havia gestat als despatxos de Madrid.
Una operació d’Estat en tota regla que, a més, va instal·lar en aquell ple una agror mai vista. Els Comuns van anunciar el pacte a les xarxes socials i als mitjans de comunicació només una hora abans del ple, després de desmentir aquesta possibilitat de forma insistent els dies anteriors. A més, Colau va defensar l’acord amb el PP i el PSC recriminant al guanyador de les eleccions que era la Convergència del 3% -l’exalcalde va ser víctima de la guerra bruta de l’Estat amb el compte en un paradís fiscal fals el 2015-, un discurs que va empipar, i molt, Xavier Trias: “Que us bombin a tots”, frase que va precedir l’avís que plegaria aviat.
En aquestes circumstàncies, amb l’abrupta campanya electoral espanyola que van desencadenar els mals resultats del PSOE el 28M a tot l’Estat, i amb una oposició que de cap manera podia posar-se d’acord contra el govern en minoria, quedava en suspens l’estabilització de la governabilitat a Barcelona i es donava de facto una treva al PSC per agafar forces. Amb l’excusa de la campanya electoral del 23J tot quedava paralitzat. És més, l’amenaça de les enquestes d’una possible majoria absoluta de PP i VOX començava a perfilar un front comú de la resta de partits que desdibuixaria la maniobra de Barcelona contra l’independentisme. Lluny de quedar desestabilitzat, Collboni assolia una pau inesperada per al seu govern.
Però si molts pensaven que el desenllaç de les negociacions a Madrid per investir el candidat del PSOE seria el desllorigador de la tria de soci o socis per part de Jaume Collboni, no va ser així. L’alcalde no va moure fitxa en cap moment. El 16 de novembre, Pedro Sánchez era investit amb els vots de Junts i ERC, i un mes i mig després d’aquell pacte multilateral, el PSC a Barcelona encara no ha triat parella o parelles de ball, malgrat que governa a Madrid amb Sumar. De fet, els únics efectes de la minoria que ha patit el govern en minoria del PSC han estat una pròrroga dels pressupostos i de les ordenances fiscals. Peccata minuta perquè el mateix alcalde preveu tenir majoria a la primavera.
Políticament, i també personalment, Collboni s’entén amb Trias i això li donaria una majoria absoluta confortable. Però un acord amb els Comuns -i la suma necessària d’ERC- el deixa en una posició de més fortalesa amb dos socis que necessiten, per raons diverses, obtenir una quota de poder a la capital del país i, per tant, podrien ser menys exigents. Però Junts-Trias per Barcelona també necessita guanyar institucionalitat de cara al nou cicle electoral del 2024, que tindrà com a mínim les eleccions europees -amb Carles Puigdemont i Toni Comin ara eurodiputats-, i podrien convocar-se les eleccions al Parlament de Catalunya a finals d’any o bé a principis del 2025. I aquí serà un nou plebiscit sobre l’hegemonia de l’espai independentista.
El poder a Barcelona, clau per al Parlament
En tot cas, Barcelona és una plaça molt rellevant per encarar aquest any electoral tant per a ERC, que ara governa en solitari a la Generalitat, com per a Junts, fora del poder institucional de la Generalitat i la Diputació de Barcelona, com per a Barcelona en Comú i el grup parlamentari d’En Comú Podem, sense cap altre centre de poder a tot el país. I és que la tria que faci de soci el PSC -no sembla viable que Collboni governi en solitari fins al 2027- condicionarà aliances futures al Palau de la Generalitat.
En el punt de partida, una coalició de govern entre ERC i Junts trencada l’octubre de 2022, uns pressupostos de la Generalitat aprovats amb la fórmula del tripartit ERC-PSC-Comuns i un partit d’Ada Colau debilitat, però necessari per completar majories dites progressistes, una nova ICV que podria seguir fent camí com a crossa necessària del PSC, talment com ho és Sumar a l’Estat, i un pacte a la Diputació de Barcelona entre el PSC, ERC i els Comuns que arracona l’anterior soci del PSC i guanyador de les eleccions a Barcelona. Sobre el paper, i a jutjar per algunes declaracions de l’alcalde, tot apunta en la direcció d’un acord amb Comuns i ERC per assolir una majoria absoluta de 24 regidors, deixant a l’oposició Trias per Barcelona, el PP i VOX.
Tot plegat, facilitat per una circumstància excepcional: la conjuntura política ha fet que els principals líders de l’oposició acabin desapareixent. Xavier Trias ho va avisar en campanya electoral: si no era alcalde, plegava. Ha endarrerit la seva marxa a l’espera de culminar les negociacions amb el PSC, però no serà el cap de files de Trias per Barcelona durant tot aquest mandat. Per la seva banda, Ernest Maragall tampoc pilotarà el grup municipal. Havia anunciat que marxaria abans del 2027, però la pressió interna del partit -van passar d’11 a 5 regidors- i també la poc dissimulada pressa d’Elisenda Alamany per agafar les regnes d’ERC a l’Ajuntament, han precipitat la seva sortida del consistori.
I, en tercer lloc, Ada Colau. Diverses fonts properes als Comuns apunten que estaria en disposició de ser candidata a les eleccions europees del juny de 2024 per Sumar. Persona de molta confiança de Yolanda Díaz, podria tenir una sortida a l’Europarlament, una posició que li permetria tenir perfil polític propi i alhora continuar vivint a Barcelona. Perquè es fa difícil pensar en l’exalcaldessa com una tinenta d’alcalde de Collboni després de com va acabar el darrer mandat, amb una sortida del líder del PSC del govern municipal amb la voluntat expressa de fer-li oposició a les urnes el 28M. Ras i curt, Collboni i els efectes d’aquella operació d’Estat del 17J hauran “eliminat” els caps de l’oposició, entrin o no al seu executiu.
Barcelona tanca un 2023 políticament convuls i arrenca un 2024 amb incògnites rellevants sobre la governabilitat de la ciutat a llarg termini. Però també està en joc el futur i solidesa dels partits que s’han vist implicats en aquest any convuls i que afronten ara un nou cicle electoral. Tothom se la juga aquest 2024 la capital del país.
