“Té la veu de Constantino Romero i un olfacte estratègic de Perry Mason”. Així és com un col·lega de toga defineix Àlex Solà, l’advocat que defensa l’alcaldessa Ada Colau en la investigació judicial per ajudes a entitats afins. Solà és un advocat de pedra picada i de la vella escola. Conegut pel món de l’activisme després d’anys i panys de pletejar en defenses de la repressió que durant anys ha afectat a diversos col·lectius socials de Catalunya. Ara ha canviat de despatx, però manté tota la paperassa de l’altra. De fet, el seu arxiu és una gran base de dades d’una batalla social que quedava esmorteïda als grans mitjans. Ha deixat de fumar, fet que no li impedeix explicar les mil i una aventures que ha viscut en comissaries i jutjats.
Un dels primers casos mediàtics que Solà va portar va ser el de l’activista Enric Duran. Va ser tot un fenòmen, una persona que posava el crit al cel contra la banca i l’endeutament. Una icona en ser empaitat per tot l’establisment, i més després d’anunciar a bombo i plateret una acció que li va fer guanyar el sobrenom de Robin Bank. Es va apropiar de diners d’entitats bancàries per denunciar els abusos bancaris i financers.
Solà va posar calma al cas i va torejar amb criteri els mitjans que veien Duran com l’enemic públic número u. El lletrat, però, va començar a tenir nom als mitjans com advocat de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) en l’acusació del Cas Palau. Solà, amb un tarannà de llarga vista i amb la seva calma habitual, va guanyar el cas i va fer esclatar pels aires el conegut com a “oasi català”, sense despentinar-se ni fer grans escarafalls. Solà també va ser un dels advocats que van lluitar per reclamar i exigir més transparència a les policies que actuaven a Catalunya.
No obstant, el gran públic el va conèixer amb el judici del Procés. Formava part de l’equip d’advocats del president d’Òmnium, Jordi Cuixart. Solà va mostrar les seves habilitats en una sala de vistes molt tensionada. De fet, va aconseguir treure de polleguera el mateix president de la sala penal, l’impertèrrit Manuel Marchena. No seria d’estranyar que els talls de Marchena a Solà siguin motiu d’estirada d’orelles per part del Tribunal Europeu de Drets Humans en la demanda que té en tràmit per vulneració de drets fonamentals. Solà va destacar per interrogatoris densos que buscaven resposta i prova. No tenia tàctica sinó estratègia per poder arrodonir unes conclusions absolutòries bastides amb les declaracions que arrancava.
Solà és un advocat de barri, de quilòmetre zero que en dirien ara. Amable amb la premsa, obert i valent a l’estrada. Se li critica manca d’agressivitat en els qüestionaris: no té aquest estil. La seva marca és jugar amb els matisos i els detalls, i formularis a l’estil del tinent Colombo. Així doncs, Colau té un advocat de marca definida. Defensor d’activistes i que s’allunya dels grans focus sense rebutjar opinar quan un periodista li pregunta. Ara té un altre cas mediàtic, però segurament deixarà que la seva clienta en sigui la protagonista. És el seu estil.
