Aquesta setmana és la de l’educació. Més ben dit, és la setmana de les reivindicacions dels metres i de les promeses i reculades de la conselleria d’Educació. Un pim-pam-pum ensordidor que s’emporta tots els titulars. No obstant, sota la tensió entre governants i funcionaris, creix un preocupant abisme entre escoles. Entre centres públics i privats i també entre barris rics i pobres.
Dimecres vam haver de mirar-nos al mirall incòmode –i distorsionat, al meu entendre– de la llista de les 100 millors escoles que publica la revista Forbes. Al centenar de centres seleccionats per aquesta publicació no hi ha cap escola pública. Ni una a tot l’Estat. Hi ha una desena de concertades, una d’elles al barri del Carmel de Barcelona, però tota la resta són col·legis privats d’elit o internacionals.
Per molt esbiaixat que sigui el rànquing, és impossible que no resulti decebedora l’absència total del sector públic. Previsible però depriment. La gran majoria dels privats seleccionats tenen instal·lacions i ràtios de personal inassumibles pels pressupostos públics actuals. Centres que ensenyen 7 idiomes, que ofereixen assignatures de nanociència o que garanteixen un dispositiu electrònic personal a cada alumne. A un preu, és clar, que tampoc està a l’abast de la majoria de famílies.
L’escola pública batalla en un altre tauler de joc. El de plantilles amb interins crònics, mestres cremats i docents hipotecats per un munt de burocràcia. Una renovació del currículum lectiu tan constant com improductiva. Una relació amb les famílies com a mínim difícil. El confinament de 2020 va despullar tot de mancances internes i externes: llars sense hardware ni alfabetització digital per seguir les classes a distància, claustres amb instruccions contradictòries i sense experiència multimèdia, i una conselleria erràtica que encara no ha sabut explicar per què hi ha infants a Catalunya als que s’ha confinat 10 o 12 setmanes aquest curs sense haver donat mai positiu en Covid.
Sóc partidària d’avaluar les decisions pels seus resultats, no per les intencions santes o malvades de qui les pren. I en educació tenim uns resultats pèssims que han de canviar ja. No pot ser que el curs 2019-20 –dades de l’últim informe de l’Estat de la Ciutat– almenys 1 de cada 5 alumnes que va acabar 4t d’ESO a Ciutat Vella no tingués les competències bàsiques de català, ni de castellà, ni de matemàtiques. Més d’un 15% dels de Nou Barris no sabien el mínim exigible d’anglès ni de matemàtiques ni de català.
La cantarella fàcil és comparar aquestes escoles amb les de Pedralbes, però és que no cal anar tant a l’extrem del gràfic de rendes familiars. Al districte de Gràcia, l’alumnat que no sap el català i castellà essencials baixa fins al 5% i 8%, un terç! La insuficiència de mates i anglès cau al 12% i al 6%. A més, resulta especialment preocupant que les insuficiències i la diferència entre barris han crescut des de 2018. Segregació per codi postal. Un abisme silenciós crea una generació de guanyadors i perdedors i, en conseqüència, contribueix a un mercat laboral també més polaritzat i desigual.
En les proclames d’aquesta setmana de vaga hi ha una confusió permanent entre mitjans i objectius: la inversió pública, les ràtios o el calendari són mitjans per assolir l’objectiu d’uns millors resultats escolars, d’una educació més completa i equitativa. Però no sentim a parlar de l’objectiu, només dels mitjans: recursos, places, vacances, assignatures. La maquinària educativa necessita que s’hi aboquin més diners, és indiscutible, però també cal revisar els engranatges de l’aprenentatge perquè grinyolen fortament. Què cal aprendre, com i per quin ordre, fins i tot. Aprendre no és només qüestió de diners, hi ha molts factors qualitatius com les metodologies o la sincronització escola-comunitat.
No se’ns passaria mai pel cap dir que les famílies riques crien millor als fills que les pobres. Aleshores perquè simplifiquem tant la qualitat de l’ensenyament a una mera correlació amb la disponibilitat de recursos? Trobo a faltar terceres veus, experts que posin llum a aquest fals dilema. Molts d’ells aquests dies callen perquè si obren la boca s’emporten pals tant dels mestres com dels polítics. Però hem d’eixamplar la discussió i evitar convertir-la en un simple pols testosterònic entre sindicats i administració. Com diu la dita, els diners no fan la felicitat però hi ajuden. Doncs la inversió pública també ajuda a la qualitat educativa, però no ho és tot.
