Agafar el metro a Barcelona a l’estiu és tota un bany de realisme. Es fa difícil distingir al turista del veí expat, al treballador metropolità que té la feina a Barcelona del resident que surt de la ciutat per treballar. I encara resulta més complicat distingir, enmig de tot aquest melting pot, algun barceloní de soca-rel amb els 8 cognoms barcelonins.
L’indígena de la capital és ja oficialment una espècie en retrocés: el 50,4% dels empadronats van néixer en un altre indret. És l’estadística que més m’ha xocat dels darrers anys i la que em sembla més il·lustrativa dels reptes i rumbs de la ciutat. En gran part, perquè aquest 50,4% inclou de tot: des de la veïna del 2n 1a procedent de Tàrrega i la família boliviana del replà de sobre, fins a l’antiga porteria reconvertida en pis d’estudiants de Mallorca o l’àtic d’alt standing recent comprat per un directiu de Singapur. Barcelona avui és com una vinyeta de 13 Rue del Percebe del gran Ibáñez, però amb menys sentit de l’humor.
Les properes eleccions van d’això, de sociologia, tot i que no s’expressi obertament així. El neguit dels qui ja no reconeixen la seva ciutat, l’afany per seduir políticament els qui ara se l’estan fent seva, la necessitat d’agradar al perfil de barcelonins del futur més convenients. No tinc clar que es pugui governar per a tots alhora, o almenys donar-los la mateixa prioritat, i això augura força més anys de fragmentació política al consistori. És impossible bastir hegemonies amb una sociologia tan trinxada.
La diversitat pot ser productiva i enriquidora per a Barcelona, però s’ha d’orquestrar aquesta munió de legítims interessos a través d’un projecte de futur engrescador. La majoria de països ho fan amb l’estratègia coneguda com “around the flag”: alinear tothom rere la bandera nacional i apel·lar a un sentiment compartit de pertinença. Com que a Barcelona això no funciona, tenim a tot l’stablishment intentant fer el mateix amb la bandera olímpica, com si les anelles de colors fossin un país oníric sense discrepàncies ni retrets. Durant aquesta setmana al TOT Barcelona hem intentat esquerdar la utopia dels Jocs del 92 i recordar que aleshores Barcelona també tenia díscols, dèficits i decebuts.
Per sort, agost escombrarà l’efemèride i tornarem a mirar al present amb més calma. L’estiu convida a una mirada més assossegada de Barcelona per copsar què canvia i què roman. Per trobar la bellesa en aquesta diversitat que la resta de l’any ens estressa una mica. Per retrobar-nos amb el que a cadascú més ens agrada de la ciutat i somiar els canvis que hi faríem. Que l’estiu ens doni forces per a l’inici de curs i les novetats que sempre comporta! Aprofito els bons desitjos estivals per acomiadar-me, perquè al setembre obro nova etapa professional després de 4 anys apassionants en aquest petit gran diari. Una aventura periodística que té corda per estona i que continuarà creixent dia rere dia. Sempre de la mà dels lectors, tan diversos com la ciutat i com els camins que té Barcelona per davant. Bon estiu!
3 
1 
