Barcelona té més pisos compartits i també menys llars on viu una sola persona. La segona edició de l’Enquesta Sociodemogràfica de Barcelona, amb dades de 2020, mostra una evolució en l’habitatge a la capital catalana respecte 2017. Les multillar, el terme que usa el consistori pels pisos compartits, ja suposen el 3,5% del mercat residencial després de pujar un 0,7% malgrat la pandèmia. En canvi, cauen un 3,6% les llars unipersonals i ara suposen el 24% del total.
L’enquesta fa servir una metodologia innovadora, es va realitzar entre el novembre del 2020 i el febrer del 2021 i inclou més de 10.000 habitatges dels deu districtes de Barcelona. Els resultats també suggereixen que els tres anys previs a la pandèmia va baixar el risc de pobresa relativa: del 23,8% al 21,7%, al voltant d’1 de cada 5 llars.
La radiografia del 2020 també indica un creixement del lloguer (40,1% de les 740.313 llars totals estimades) i una reducció dels pisos en propietat (55,8%), amb dos punts de diferència cadascun. Els lloguers de renda antiga van desapareixent, conseqüència lògica de l’envelliment de la població, mentre que el model actual de contractes a termini continua en ascens i contribueix a l’encariment de preus. La mitjana del lloguer a la ciutat és de 802 euros mensuals, tot i que a Nou Barris baixa fins a 539 euros i a Sarrià-Sant Gervasi s’enfila per sobre dels 1.100.
L’enquesta, realitzada per l’Oficina Municipal de Dades (OMD) en col·laboració amb l’Àrea de Drets Socials de l’Ajuntament, es fixa també en la població en risc de pobresa relativa. L’INE defineix aquest concepte com el percentatge de persones que viuen en llars amb rendes anuals inferiors al 60% de la mitjana territorial. És un indicador de desigualtat, perquè assenyala la proporció de veïnat que no té les oportunitats que té la majoria del seu entorn, en comptes de determinar-se segons un llindar fix d’ingressos.
Diverses pobreses
El 36,6% de les llars afirma tenir dificultats per arribar a final de mes i un 7% explica que en té per atendre correctament les necessitats dels seus fills. No obstant, la taxa de pobresa relativa hauria millorat fins arribar al 21,7% de la població de Barcelona. Varia molt per districtes: a Ciutat Vella es dispara fins al 44%, mentre que a Sarrià-Sant Gervasi cau a l’11,3%.
Com s’havia vist en altres estudis, la pobresa relativa afecta més a les dones que als homes (22,1% versus 21,3%) i també als menors de 15 anys (27,6%) per la major proporció de llars amb fills petits que no arriben als ingressos mitjans per una unitat familiar d’aquell nombre d’integrants. Els següents trams d’edat amb més risc són el dels joves de 16 a 24 anys (26,9%) i el dels majors de 75 anys, amb un 26,8%. La tipologia de llar amb més risc de totes és la monoparental: n’hi ha un 4,3% en total i gairebé 4 de cada 10 està en situació de risc de pobresa.
Per afinar el grau de pobresa també es fa servir l’indicador de privació material severa, que identifica famílies que per exemple no poden permetre’s el cost de tenir rentadora, de menjar carn o peix almenys cada dos dies, fer front a una despesa imprevista de 700 euros o pagar-se una setmana de vacances a l’any. És el cas del 6,9% de les llars de Barcelona (7,5% el 2007). A més,
El barceloní de tota la vida, ara en minoria
Una altra dada significativa, a nivell identitari i cultural, és que el barceloní de tota la vida ja no és majoria. En aquesta enquesta cau per sota de la meitat: el 49,6% dels barcelonins hauria residit tota la seva vida a la capital catalana, mentre que en les dades de 2017 aquest perfil arribava al 55,6%. Entre els nouvinguts hi ha molta diversitat: un 8,7% porta menys de 2 anys a Barcelona (la meitat es concentren a Ciutat Vella, Eixample i Sants-Montjuïc); un 4,9% porta entre 2 i 5 anys a la ciutat; un 6,4% fins a una dècada; un 10,2% entre 10 i 20 anys; i un 18,3% fa més de 20 anys que hi té la residència.
L’empadronament va per edats i reflexa hàbits coneguts, com el dels estudiants que viuen uns anys a Barcelona sense arribar a empadronar-s’hi. L’enquesta calcula que un 5,1% dels residents a Barcelona no consta al padró, marge que s’amplia al 14% entre els joves de 25 a 34 anys.
L’enigma dels pisos buits
L’estudi també intenta identificar quants pisos buits o amb usos no residencials hi ha a la ciutat, una qüestió controvertida perquè no s’ha aconseguit consolidar una xifra clara. A diferència d’altres estudis del propi ajuntament, que el passat mandat estimava que n’hi havia 13.000, aquesta enquesta sosté que hi ha 29.613 habitatges en aquesta situació comptant a més que s’haurien reduït un 7,2% respecte 2017.
