Una de les notícies més impactants d’aquesta setmana és la troballa de substàncies potencialment cancerígenes o tòxiques enterrades a la platja de Llevant de Barcelona. Són a una distància no tan gran de la superfície on estirem la tovallola: entre 50 centímetres i fins a 1,5 metres de profunditat. A partir de dos pams i mig, vaja. Qualsevol temporal Glòria ho pot fer aflorar.
En piular la notícia, un usuari de Twitter em va respondre: “Sota la platja hi ha enterrada la seva història”. Quanta raó! Literalment i políticament. Les platges actuals i en especial les de Sant Martí són fruit de la reinvenció del litoral per als Jocs del 92: Barcelona es va “obrir al mar”, en l’argot olímpic, però a costa d’enterrar la incòmoda realitat industrial i social que hi havia arran de mar. Fàbriques de grans dimensions, que usaven productes químics, emetien gasos i movien molts litres d’aigües. Van ser foragitades del terme municipal per enviar-les al Vallès majoritàriament i als seus antics terrenys s’hi van tirar endavant aquells usos que sí que volia la capital, com pisos, platges i parcs. Una reconversió sense la consciència ambiental ni patrimonial del segle XXI, que no és molta però almenys és més alta que l’anterior. No deixa de ser irònic que ens trobem amb això l’any que es compleixen 30 anys dels Jocs.
A dos carrers de la platja de Llevant –un i dos, només!– hi ha testimonis d’aquella Barcelona industrial preolímpica. La Torre del Besòs i l’altíssima xemeneia del xamfrà Llull/Provençals són els últims vestigis que queden de l’enorme fàbrica metal·lúrgica Macosa, coneguda al Poblenou com ‘Can Girona’. Va tancar el 1990, en fusionar-se amb La Maquinista per donar lloc a l’actual Alstom. Durant un segle i mig va ser una de les més grans indústries de Catalunya: en el seu moment àlgid s’estenia per un terreny equivalent a 18 illes de l’Eixample i tenia més de 2.500 treballadors. Precisament aquesta setmana també hem explicat al TOT Barcelona que la Torre del Besòs ha hagut de tancar al públic sine die, perquè l’Ajuntament no l’ha netejada en 3 anys. D’aquella glòria, a aquest oblit.
La troballa de substàncies tòxiques a la platja de Llevant fa molt mala parella amb la desmemòria sobre el passat industrial de Barcelona. El litoral era ple de fàbriques, així que és raonable pensar que Sant Adrià i Llevant podrien ser la punta d’un iceberg. Com a mínim cal descartar-ho, amb una revisió de totes i cadascuna de les platges de la ciutat encara que sigui ple estiu. Total, parlem de prendre unes mostres discretament i obtenir resultats d’aquí mig any, en temporada baixa. També caldria examinar els terrenys edificats prop de la línia de costa, per introduir alguna clàusula preventiva a futures obres al subsòl de la zona.
De moment l’Ajuntament no ha fet cap de les dues coses. No només això: ha amagat l’estudi durant 4 mesos i després que el TOT Barcelona el tragués a la llum ha admès que el tenia i l’ha intentat relativitzar. Ni tan sols una roda de premsa per esbossar un full de ruta, ni per explicar molt ben explicat per què no hi ha risc per la salut. El govern municipal no ha donat la cara i s’ha amagat rere una nota de premsa penjada a la web. Covardia!
Evitar l’alarma social és una pèssima excusa. La ciutadania –l’electorat, en l’argot preelectoral– som capaços d’entendre moltes coses complexes. Quan se’ns expliquen bé, podem comprendre-les i viure més tranquils. Ara bé, quan no se’ns expliquen gaire o gens, també traiem conclusions. I no bones. Callar i ocultar sí que alimenta l’alarmisme: és de la foscor d’on surten els monstres.
6 
