El ple de Barcelona celebrat aquesta revetlla tenia com a plat fort el debat de dues proposicions, presentades per separat dels dos partits independentistes de l’oposició, sobre el maltractament inversor de Catalunya per part de l’Estat. No és una qüestió ideològica ni interpretativa, sinó totalment pràctica: les grans infraestructures que hi ha a Barcelona van a mig gas perquè el govern espanyol ens escatima els diners que li hem entregat nosaltres mateixos en forma d’impostos i taxes. La capital catalana és la major damnificada de l’irrisori 35% d’execució del pressupost aprovat pel 2021.
Aspirar a l’autodeterminació i posar en valor les institucions catalanes no ha d’estar renyit amb admetre, si cal dolorosament, que avui per avui ens juguem els quartos a Madrid i que tenim tot el dret a rebre de l’Estat la inversió que ens correspon. El pressupost que mou l’Estat és molt superior al que mou la Generalitat i per tant no podem mirar cap a una altra banda. No té importància, en aquest afer, si s’és independentista o unionista o equidistant. Barcelona es veu profundament llastrada per la inacció de l’Estat i s’hauria de plantar.
Aquest dijous Barcelona no es va plantar. Sí, dues proposicions van ser aprovades al plenari. Però la reclamació va quedar enterrada per un guirigall preelectoral francament vergonyós donada la magnitud de la qüestió que es debatia. El format no hi ajudava, perquè les mocions presentades per l’oposició estan condemnades a tenir aparença de batussa política amb rondes de 8 intervencions i cada grup municipal intentant marcar paquet quan li toca el torn de paraula. L’ocasió mereixia un format més solemne, com un acte públic o almenys una declaració institucional. Un cop d’efecte, una imatge potent per a telenotícies i hemeroteques. Vam malbaratar el potencial simbòlic de la capital plantant-se davant d’una injustícia indiscutible. Tan indiscutible, que ningú va votar en contra malgrat els escarafalls.
Per acabar-ho de rematar, qui va acaparar més minuts als discursos del ple va ser la Generalitat: cada cop que els independentistes es queixen dels incompliments de l’Estat, el govern d’Ada Colau i Jaume Collboni els recorden els deutes del Govern català i el constitucionalisme hi suca pa. Això era previsible perquè fa anys i panys que succeeix al plenari. I acaba convertint qualsevol debat en avorrit i irrellevant. Certament la Generalitat de Catalunya manté de forma crònica una atenció acomplexada cap a la capital del país, sempre pendent que la resta del territori no s’enfadi gaire –perquè una mica sí que s’enfada, efectivament– i que l’Ajuntament no pugui apropiar-se del mèrit.
Però el pecat d’uns no expia el dels altres, sobretot quan la capacitat inversora de l’Estat és molt, molt, molt superior. Diguem-ho sense embuts! La major part dels milions d’euros públics que se li han escatimat a Barcelona venen de Madrid, no de plaça Sant Jaume. És el que té l’Estat de les Autonomies, que només gestionem in situ les molles perquè el pa sencer està a 620 quilòmetres de la ciutat comtal.
Segurament la meva decepció té una part d’ingenuïtat, perquè el clima polític nacional no està per plantar cara a Madrid i el de la ciutat només té la vista posada a les eleccions de 2023. Quan Barcelona es planta passen coses. El català emprenyat de l’estiu de 2007 era en gran part una Barcelona fins el monyo de trens de Rodalies avariats, talls de llum llarguíssims i obres de l’AVE eternes. Tres coses que, desenganyem-nos, encara passen. Però aquella emprenyada històrica de Barcelona va derivar en el naixement d’una tal “desafecció” cap a l’Estat espanyol, que va desembocar en la manifestació de 2010 contra la retallada de l’Estatut sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim. D’allà a les consultes, el Procés… La història recent és més que coneguda i ens ha portat fins on som.
Quan Barcelona es planti de nou per l’infrafinançament tornaran a passar coses. D’aquí un any, o deu, o vint-i-cinc. Quan l’escanyament resulta insostenible, al final els poders fàctics i no fàctics acaben donant un cop de puny sobre la taula. Les grans institucions culturals manifestant-se al costat dels barris amb estacions de tren precàries: el Liceu i Nou Barris, això sí que és potència política. Un guirigall al ple… només és un guirigall al ple.
4 
3 