Les flames dels aldarulls a Barcelona s’han apagat, però les brases no. Després dels dies de foc, destrosses i caos, s’ha imposat una quotidianitat amb aparença d’ordre i aval a l’status quo. No només el focus mediàtic ha virat, sinó que l’atenció de la ciutadania se centra ara en l’aixecament del confinament comarcal i els preparatius per Setmana Santa. Perquè som humans i necessitem aquest esbarjo mental. De fons hi ha la remor de la formació de govern, marcant l’agenda política.
Però l’escenari social, polític i econòmic que alimentava les protestes no ha canviat. Allà hi són la frustració juvenil, la manca de llibertat d’expressió a Espanya i la patata calenta de la Brimo. Quan hi ha un gran incendi forestal, els bombers no marxen del bosc un cop han extingit les flames. S’hi queden moltes hores a remullar la terra, perquè si les brases són vives qualsevol ventada ressuscita el foc.
Durant les dues setmanes d’aldarulls, tothom vinga a estripar-se les vestidures i criticar el govern del davant. De propostes de solució n’hem sentit ben poques i no s’ha concretat cap gran canvi. Tot just un nou pla per a l’ocupació juvenil a Barcelona ciutat, que bàsicament recull el pla anterior i hi injecta més diners. Que està bé, és clar, però amb això no fem ni un tallafocs. Fot-li a la maneta de l’Estat del Benestar, encara que estigui rovelladíssim, però que res no canviï gaire. Ni legislació nova, ni parlar-ne –literalment no se’n pot parlar– de reformar a fons la policia, ni un mínim consens polític per fer reformes econòmiques profundes com cotitzacions, pensions, natalitat, immigració o lloguers. El trencament generacional és un elefant a l’habitació, que no s’aborda ni mica ni gota: les dobles escales salarials són més intocables que la Constitució i l’atur juvenil disparat s’accepta com si fos un fenomen meteorològic.
El nostre sistema polític ha passat pàgina més ràpid dels aldarulls que dels resultats electorals del 14-F. Per la part que ens toca a Barcelona, al ple de febrer els 7 partits van ser incapaços d’aprovar per unanimitat cap de les 5 mocions a debat sobre els aldarulls. El pla d’ocupació esmentat el cofinancien diverses administracions però el va presentar el govern municipal tot solet.
Senyories, la pau social no cau del cel. La tàctica Rajoy d’esperar fumant un puro a veure si els díscols es cansen de protestar ni li va funcionar a ell ni funcionarà ara. El mantra de l’ordre públic no soluciona els problemes, només els ajorna i cronifica. I no és just posar a la policia a fer la feina que no està sabent fer la política, com mai ho ha estat delegar la política en els jutges.
Cada cicle de disturbis té víctimes i hi haurà nous espetecs fins que s’afronti la necessitat d’una profunda refundació del sistema polític i de l’Estat del Benestar. Aquest cop la factura l’han pagat el comerç del centre de Barcelona –ja molt castigat per la pandèmia– i una noia de 19 anys que ha perdut la visió d’un ull. Menys reformes col·lectives, més víctimes particulars. Centrifugació dels costos pura i dura.
No és un malestar només juvenil, tot i que sigui el col·lectiu que més l’expressi. La majoria silenciosa i la no silenciosa fa anys que parlen a les urnes: parlaments cada cop més fragmentats per la cerca de respostes en noves sigles. Em fa terror que la política d’arrel democràtica no tingui respostes: se m’apareix el fantasma dels anys 30. La gran virtut del projecte independentista és la ruptura de l’status quo, l’oportunitat de refundació, la voluntat de tocar temes intocables. No podem renunciar a aquesta ambició de canvi durant el famós “mentrestant”, perquè és aquesta la diferència veritable entre l’autonomisme i l’independentisme. Comença una nova legislatura i tenim una pandèmia per remuntar, és una nova oportunitat de sacsejar el sistema i ser atrevits. No la desaprofitem.
1 
