Barcelona és la capital d’un país. Comencem pel principi perquè ningú es despisti. És moltes més coses, des de referent internacional fins a mosaic de barris. Per alguns fins i tot és “bicapital” d’un Estat. Però per més capes d’identitat que superposem, Barcelona és capital de Catalunya a jornada completa i 365 dies l’any. Quan exerceix aquest rol i quan no ho fa.
El recordatori ve a tomb de dues notícies aquesta setmana que recorden la falla tectònica que amaga la relació entre Barcelona i la resta de Catalunya. D’una banda, un moviment d’insubmissió fiscal a la segona corona contra el tribut metropolità: veïns que es neguen a pagar recàrrecs a l’IBI des de fa 3 anys a canvi d’haver entrat a la zona tarifària 1 del transport públic, perquè continuen amb una oferta de transport de segona categoria. D’altra banda, l’expansió de l’aparcament de pagament a Sarrià, mesos després d’haver-se aplicat a Vall d’Hebron, dues zones popularment usades com a park and ride pels usuaris de la capital a falta d’un aparcament dissuasiu als afores com tenen tantes grans ciutats al món.
Barcelona es governa a sí mateixa i prou. Primer els de casa. Però Barcelona té almenys un milió d’usuaris diaris que no hi estan empadronats: treballadors, turistes, estudiants, compradors… Necessita aquesta massa, aquest anar i venir: si no el tens, vol dir que no ets una gran ciutat. No obstant, l’Ajuntament hi posa traves dia sí, dia també, en especial en matèria de mobilitat. Cal reduir la contaminació i per fer-ho seriosament s’han d’oferir alternatives a aquest milió de barcelonins part-time. Les mesures que pot impulsar la ciutat sola, com un park and ride, fer-les ja. I les que no pot fer sola, com Rodalies, plantar-se i exigir-les amb duresa encara que a la Moncloa hi governin els mateixos partits que a Barcelona. Davant la notícia que la inversió real de l’Estat a Catalunya no ha arribat el 2021 ni a la meitat de la promesa, Barcelona hauria de muntar un bon pollastre polític perquè és la principal damnificada. Això és ser capital també.
Vaig més enllà encara: Barcelona té reptes globals que no pot resoldre sense comptar amb el seu hinterland. Necessita la resta de Catalunya per exemple per rebaixar la pressió al mercat de l’habitatge, per descentralitzar el turisme de veritat o per reindustrialitzar l’economia. Sola no pot. Sols no podem.
Malauradament Barcelona es fa la distreta, sobre aquesta clivella política. La setmana passada Ada Colau posava el focus en la rivalitat entre Madrid i Barcelona i s’afanyava a proclamar que les dues ciutats “s’estimen“. I Barcelona i Girona, s’estimen? I Barcelona i l’Hospitalet, cooperen? I Barcelona i l’Ebre, es coneixen bé? La sublimació de la falla Barcelona/Catalunya no és cosa d’Ada Colau –o no solament–, sino de la llarga hegemonia del Règim del 92. Polítics, empresaris, sindicats, entitats i un llarg etcètera d’actors clau continuen atrapats en la mentalitat dels 90, en aquella antítesi que representaven Pasqual Maragall i Jordi Pujol.
Una lògica de suma zero, com si s’hagués de triar entre beneficiar Barcelona o beneficiar la resta de Catalunya. L’encaix d’ambdues és orfe: cap institució sent que sigui la seva missió, tampoc la Generalitat ni l’AMB. Aquest llegat ens pesa com una llosa i en algun moment l’haurem de deixar enrere si volem que Barcelona realment sigui forta i Catalunya realment sigui forta. Podríem començar pels propers pressupostos a banda i banda de plaça Sant Jaume i pels programes electorals de 2023.
1 
