L’equador de mandat és temps d’entrevistes polítiques. La tradició periodística dicta que els mitjans de comunicació programem converses amb els principals regidors de govern i els caps de l’oposició, per fer balanç del que s’ha aconseguit i el que falta per fer, i també per explorar la cursa electoral que s’albira a l’horitzó. A Barcelona i arreu, qui més dona la cara en l’equador de mandat és qui ostenta la vara de l’Alcaldia.
Per això aquesta primavera novament el TOT Barcelona, com fem des del naixement del mitjà el novembre de 2018, hem cursat la nostra protocol·lària petició d’entrevista a Ada Colau. Hem fet els deures i au, a seguir treballant. Ja sabem que rere les excuses que rebrem hi ha una negativa inamovible. L’alcaldessa no ha trobat ni 15 minuts per conversar amb el TOT Barcelona en dos anys i mig: ni tan sols en campanya electoral! Té temps per fer stories a Instagram, per anar a tots els magazins de ràdio i fins i tot als programes del prime time televisiu espanyol. Però per a un mitjà d’informació local privat en català no té disponibilitat a l’agenda.
La vocació d’aquest article no és victimista, ni recriminadora. És purament notarial, per deixar constància pública d’uns fets. Hem cursat sol·licituds d’entrevista a Ada Colau en tot tipus d’ocasions: per l’estrena del mitjà, les eleccions, la investidura, la Mercè, el primer any de bipartit… Pels canals formals i també pels informals. Fins i tot en persona, a la trobada de regidors i premsa que es feia cada Nadal pre-pandèmia, a l’estil Rubianes: “Alcaldessa, va, busqui’ns una estoneta algun dia!”.
Sempre hem rebut respostes molt educades, d’ella i del seu equip. “Buscarem un forat!”. “Té una agenda molt atapeïda”. “Rep moltes peticions”. Però al capdavall, silenci administratiu negatiu. Hi insistim ben bé perquè la tossuderia és un deure periodístic. Reconec, això sí, que a mesura que passaven els mesos ens hem deixat de floritures: “Em curses de nou la petició, perquè en quedi constància?”. “Ok, ho passo”, respon l’intermediari de torn. No cal entretenir-se, és un simple tràmit. Registre notarial.
Sospito que les raons del ‘no’ tàcit són més personals que polítiques. Al TOT Barcelona no som de fer massatges als entrevistats. Regidors de govern i oposició ho tenen ben assumit i no s’escapoleixen pas. Sense anar més lluny, aquesta setmana hem entrevistat als tinents d’alcaldia Jaume Collboni (PSC) i Janet Sanz (Bcomú), que també tenen agendes molt complicades i ens hi han fet espai més d’una vegada. Membres del govern actual i del predecessor, l’oposició de dretes i d’esquerres, independentistes i unionistes, també han trobat temps. Fins i tot Manuel Valls es va atrevir a rebre’ns durant la campanya de 2019 quan sabia sobradament que li caurien força preguntes incòmodes.
Explicacions, no opinions
La singular por escènica d’Ada Colau em porta a moltes reflexions sobre la relació premsa-política. Els personatges més coneguts tenen una clara predilecció pels micròfons generalistes, sobretot per aquells que no els demanin explicacions sinó opinions: què en pensa de tal polèmica d’actualitat, de la institució del davant, de l’aniversari del 15M, quins plans de futur té… A les entrevistes amables, les preguntes documentades sobre la pròpia gestió –ja no diguem les repreguntes!– s’han de buscar amb lupa. Menció especial mereixen per als formats intimistes que mostren la cara humana del polític –quin gran concepte– a una audiència molt més àmplia que el propi electorat, que no se sap mai on pot portar-te el servei públic.
Malauradament el meu ofici arrossega una variant de l’autocensura que consisteix a fer les entrevistes d’avui pendents de les que et puguin concedir o no demà. Ja no dic esperant filtracions o subvencions! Simplement fer sentir còmode el polític –o el famós del moment, des de futbolistes fins a epidemiòlegs– perquè hi vagi de tant en tant. I curiosament passa més als espais de més audiència. Però si és al revés! Per ser mediàtic cal sortir als mitjans i el preu de la fama és ser fiscalitzat. El contracte social és aquest i no l’invers!
Veïns, mitjans, democràcia
Una servidora fa molts anys que col·labora amb el moviment veïnal i la premsa dels barris i s’ha fet un fart de sentir laments per la manca d’un periodisme d’obediència estrictament local, que faci seguiment del que l’Ajuntament vota, debat i sobretot del que paga i no paga amb diner públic. I que sigui crític, exigència que sempre va acompanyada de grans elogis a la generació de Josep Maria Huertas Claveria.
Segur que l’alcaldessa ho devia escoltar molts cops en els seus inicis d’activista de base, tot i que ja comencin a quedar-li una mica llunyans en el temps. En els dos anys que falten de mandat, potser un matí es llevarà i se’n recordarà de sobte. I decidirà que vol freqüentar molt més les capçaleres locals, com més crítiques millor, perquè diuen diuen diuen que sense un periodisme crític no hi ha democràcia de qualitat. I que sense mitjans locals, no hi ha municipalisme. Mentre no arriba aquest moment seguirem cursant peticions d’entrevista. Qui sap, qualsevol nit pot sortir el sol.
46 
